La meva tieta aviat farà 99 anys. És una persona molt autònoma, que encara viu sola (en un equipament amb serveis comuns), i que vetlla amb zel per la seva independència i llibertat, no pas per desconfiança sinó com una aferrissada defensa de la seva capacitat per valer-se per si mateixa. Amb tot, conscient que l’edat no perdona i que de vegades pateix episodis de confusió, m’ha permès que l’ajudi en el seguiment dels seus comptes.
Sempre ha estat una persona compromesa amb la cultura i amb la societat. Això vol dir que es fa càrrec d’una bona colla de quotes de suport a entitats diverses. I sempre ha estat una persona atreta per les novetats electròniques (com la meva mare –la seva germana– i com jo mateixa). Aquí sí que ja no està gaire al dia, perquè ha arribat un punt en què saltar la bretxa digital i moure’s amb agilitat amb tants conceptes i contrasenyes nous se li ha fet impossible.
Quan m’he posat a revisar els seus comptes, he pogut comprovar amb alarma que d’algunes entitats i serveis pagava quantitats desorbitades, que la posaven en números vermells. És el cas de Movistar, que li cobrava la quota màxima: tot el futbol, tot el cinema, totes les sèries, màxima velocitat en tot i més. Clarament un abús. Perquè ella ni ho havia demanat ni era conscient que amb molt menys passava.
Però m’ha semblat molt pitjor comprovar que algunes entitats socials li havien anat incrementant la quota molt per damunt de la mitjana. Entitats que fan de l’assetjament telefònic (ho conec perquè jo també ho he patit) una forma que em sembla poc lícita d’incrementar els seus ingressos. Et truquen, t’agraeixen amb afalacs excessius la teva solidaritat, i et comencen a explicar totes les penes -segurament totes veritat- que detecten, sobretot quan s’acaba de produir qualsevol desgràcia col·lectiva: la guerra, la fam, els terratrèmols o les inundacions. Dir que no, quan tens una certa sensibilitat social, costa molt. Però quan a més a més ja tens dificultats per administrar-te és impossible. Em sembla fatal que practiquin això amb persones d’edat molt avançada. És clarament abusiu. És el cas d’Intermón, de Metges sense Fronteres, de Creu Roja, i darrerament fins i tot de Càritas. Aquests mètodes enterboleixen la seva acció social.
I encara m’he trobat amb un tercer abús. L’entitat on ella té els diners (Caixabank) es dedica a vendre tota mena d’andròmines de luxe i a preus inassequibles per a una majoria. A la meva tia, a 97 anys, li van vendre un televisor que amb prou feines li cap a casa i que no sap fer funcionar prou bé i un telèfon plegable caríssim, que finalment he heretat jo, perquè tampoc no el va poder configurar.
S’hi afegeix que la vida quotidiana es fa molt feixuga per a la gent gran. Els electrodomèstics funcionen de manera molt diferent a la de tota la vida. Ja no és fàcil escoltar música amb CD o veure un vídeo. Les noves tecnologies són genials per a la gent més jove, però als més grans els costa moltíssim. Com els costa fer servir unes targes de bus diferents o comprar per internet.
Anem tan de pressa que convertim el món dels grans en inhòspit i, no contents amb això, entitats i empreses abusen de les persones més vulnerables.
Comentaris