En la meva feina
com a treballadora social, ja fa un munt d’anys, vaig haver d’atendre, junt amb
els meus companys, una colla de famílies que requerien l’atenció d’una llarga
llista de professionals. Una mirada des de fora permetia focalitzar els
problemes, fer propostes, ajudar les persones a extreure els seus propis
recursos, sovint poc coneguts, per anar endavant. Els professionals ens reuníem
per coordinar-nos, reflexionàvem del dret i del revés sobre les famílies i
intentàvem remar plegats en la mateixa direcció. Tot molt guai i respectuós, o,
si més no, així ho vivíem.
Ara em trobo
asseguda a l’altre costat de la taula, en l’atenció al meu cunyat Jordi, del
qual us he parlat sovint i que, a banda de ser una persona encantadora, pateix
una discapacitat psíquica amb un polsim de malaltia mental i requereix força
recursos de tota mena. Crec que el nombre de professionals diversos que hi
intervenen formaria per si sol una bona assemblea.
La recent incorporació
d’en Jordi a una llar-residència l’ha descol·locat i el procés de dol en marxar
de casa li ha fet aflorar una irritació agressiva que ha comportat discussions
agres entre nosaltres i que també a mi m’ha fet sortir reaccions que
m’avergonyeixen. Total, en Josep i jo hem estat convocats per alguns d’aquests
professionals per tal d’estudiar què calia fer. Sentir-me a l’altra banda de la
taula no m’està sent gaire agradable i he descobert, amb sorpresa, que ho visc
amb molta incomoditat. D’entrada, perquè et sents despullada davant de tercers,
perquè, és clar, surt tot allò que tens consciència de no haver fet bé i tot allò
que forma part de la teva intimitat: el que has dit o fet, la dinàmica de
relacions familiars, el difícil equilibri entre dedicar temps a en Jordi i
dedicar-lo a les coses que em ve de gust fer... Per no parlar que hi ha coses
que senzillament no tinc gaire clares i no sé què cal fer.
Al dolor que
comporta equivocar-te o ser massa agressiva, s’hi afegeix la por a sentir-te
jutjada. S’hi afegeix que no tots els professionals pensen el mateix i que hi
ha diversos punts de vista també institucionals. Estic aprenent que no és possible agradar ni complaure
tothom i que sovint cal acceptar i viure en pau que els altres et considerin una
mala cunyada o una qüestionable cuidadora. Perquè ens entenguem: hi ha qui
considera que hauríem de portar en Jordi al metge molt més sovint del que ho
fem per cada cosa petita que li passa. Nosaltres prioritzem, perquè no
acabaríem mai. Triem sobre quines afeccions intervenim i sobre quines apliquem
remeis casolans. En Jordi, que capta bé aquestes discordances ens expressa
sovint que no el tractem com caldria. Hi ha qui considera també que ell hauria
d’implicar-se més en algunes tasques de la llar, per ser més independent. Jo
més aviat intento treure’m de sobre la feina de casa tan ràpidament com puc...
sense en Jordi. Perquè fer-ho amb ell em reclamaria molt de temps que m’estimo
més dedicar a coses que m’interessen més. I així una llarga llista. Hi ha també
familiars que són amb ells a totes hores, veuen totes les funcions de Nadal i
tots els festivals del món en què intervenen els seus nois. Nosaltres triem, en
funció de la importància que ens sembla que allò té per a en Jordi i de la
resta de tasques que hem de fer. No sempre hi som. En cert sentit és una lluita
entre el seu espai i el nostre, que s’ha d’equilibrar. De vegades cal que
l’altre ocupi el centre de la teva vida, però crec ben de cor, que tu també has
de viure, i no només per entretenir-te, sinó per fer altres serveis.
Bé, he de reconèixer
que aquesta por als professionals s’ha convertit en la majoria de casos, en un
suport ben rebut per part nostra. No importa despullar-se: com en una platja
nudista observem que tots els cossos són semblants en l’essencial i que les
obesitats i les arrugues no tenen cap importància. Importa, això sí, sentir-se
acollit i enfortit per iniciar rutes que semblen costerudes o incertes. No
estem sols. I en donem gràcies a Déu.
Comentaris