Fa mooolts dies que tinc ganes d’escriure aquest article. De fet, cada cop, pràcticament, que dormo en un hotel.
A casa, quan viatgem solem triar un hotel mitjanet, de tres estrelles. Procurem que sigui cèntric, per evitar-nos desplaçaments si som en una ciutat i que no sigui gaire car. Intentem assegurar-nos que realment sigui un hotel i no una habitació compartida a dos quilòmetres pròpiament de l’hotel (això també ens ha passat), que tingui unes instal·lacions bàsiques però correctes (ens hem trobat de tot) i si és possible que parlin alguna llengua intel·ligible per a nosaltres (a Roma, una vegada vam anar a un lloc on no es parlava ni italià, ni francès, ni anglès, ni alemany, ni català, ni castellà: només xinés). Darrerament perseguim també que dutxar-nos a la banyera no sigui una activitat d’alt risc per a un personal tan poc àgil com nosaltres, que necessitem algun lloc sòlid per agafar-nos en entrar i sortir. Avui dia és fàcil, a més, poder veure abans fotografies de l’interior del lloc on vas.
Però no deixa de sorprendre’m alguna de les coses amb què ens trobem, justament en els hotels més nous o més restaurats. Les habitacions on anem solen ser petites, per no dir molt petites. Ja hi comptem. Però això no és obstacle perquè el llit estigui superatapeït amb dos, o tres, o quatre coixins per barba, dels quals no saps què fer-ne. Solen acabar dins l’armari, però aleshores el nostre equipatge ocupa l’escàs espai lliure de l’habitació.
També està de moda separar la dutxa del vàter, pròpiament, sobretot en edificis antics. Cap problema, però les portes solen ser translúcides, amb el vidre només una mica esmerilat. La dutxa no m’importa, però el vàter queda una mica raro, la veritat. I la porta del vàter, en particular, no sol arribar a terra. Tot molt sensual: imatge, so i olor. Fantàstic, sobretot si no viatges amb la parella, sinó que comparteixes habitació amb algú altre. A banda que, és clar, si algú es lleva a mitja nit per fer un pipí, la llum envaeix tota l’habitació.
Un altre dels misteris que no entenc és perquè justament el vàter sol ser el lloc més ben il·luminat de l’habitació. Tantes vegades ni amb el llum del sostre, sovint molt indirecta, ni amb el llum de la tauleta de nit, aconsegueixes llegir còmodament.
I un altre aspecte que a casa trobem curiós és que, per qüestions ecològiques, a molts llocs no solen canviar les tovalloles per un parell de nits. Totalment d’acord. Això sí, agrairíem que, quan les veuen penjades, no les apleguessin, perquè aleshores ja no sabem quina és la de cadascú. I també agrairíem unes “instruccions para torpes” per engegar les aixetes de la dutxa, i unes mampares que evitessin que quan en surts et sentis com als canals de Venècia.
Tots els problemes, però, fossin aquests. Nosaltres continuem gaudint molt de viatjar... Però quan sigui gran vull dissenyar habitacions d’hotel.
Comentaris