Que les persones amb una
discapacitat intel·lectual important són també imatge de Déu no ho havia pensat
mai fins que no vaig estar preparant un número de la revista Galilea.153 que
edita el CPL, que tractava justament sobre la litúrgia i les persones amb
discapacitat. Això que a casa en tenim una, de persona així. Si és que és
políticament correcte parlar-ne en aquests termes.
Perquè la veritat és que
crec que està relacionat un fet amb l’altre: d’una banda, no reconèixer també en
la tan humana discapacitat un tret de Déu; i de l’altra, el canvi continuat de
denominació de “la cosa”, que fa que cada vegada que en parles t’hagis de
preguntar si encertes la paraula.
Sembla ser que ara es parla
de persones “amb diversitat funcional”. “Discapacitat”, “minusvalidesa”, per
descomptat “deficiència” són paraules que es consideren pejoratives. Segurament
ho són, sobretot si en comptes de parlar de persones amb “discapacitat” els
convertim en “discapacitats”, com si el subjecte fos incapaç de res en cap
àmbit. De fet a mi la manera que més m’agrada és reconèixer que tots tenim
capacitats i discapacitats. Això sí, hi ha unes discapacitats que segurament
són importants però que podem dissimular millor i n’hi ha unes altres que ens
fa mal constatar que resulten invalidants per poder viure de forma autònoma.
Aquest embolic terminològic no em sembla menor, perquè posa en evidència la
dificultat que tots tenim per acceptar no només la diferència, sinó una
desigualtat no sempre fàcil de revertir. És una forma de mal, o de patiment si
voleu, que no lliga amb el nostre tan civilitzat mite de controlar-ho tot. Fins
al punt que molta gent considera que una vida així no val la pena de ser
viscuda. De fet encara hi ha una altra manera d’enfrontar aquesta mena de
misteri de dolor, que és parlar d’aquestes persones idealitzant-les de forma
embafadora, una mica flower power, amb tots els respectes, com si fossin
una mena d’àngels.
¿Però viure de forma
autònoma sempre i a tot arreu no és també un mite? De fet la fragilitat, la
dependència mútues no tenen bona premsa, encara que la infantesa, la malaltia,
els accidents, la vellesa, tossudament ens recorden que necessitem dels altres
per viure. Enmig d’un cert individualisme narcisista, l’acollida -deixar-nos acollir
mostrant la nostra vulnerabilitat- sempre ens costa. Mola més veure’ns com a
salvadors del món que no pas com a “salvats” pels nostres veïns, com si hi
perdéssim la dignitat.
Doncs aquesta és la
discapacitat que jo crec que Déu va voler compartir. Quan veig Déu en la
discapacitat, no hi veig tant la cara amable i afectuosa de la síndrome de Down
(que també), sinó que hi veig la disposició per deixar-se estimar, acompanyar,
conduir, curar, pels altres. En el cas del Fill de Déu, per uns altres amb
moltes, moltíssimes discapacitats de tota mena. Però Déu no tem la incertesa i
fa confiança.
(Publicat a la revista Foc Nou)
Comentaris