Ballar i treballar

La cosa ve de quan acabava treball social a l'ICESB. Algú (no recordo per què) va fer una mena de dinàmica en què es preguntava a tots els companys qui triaries per treballar. Recordo que vaig sortir als llocs alts de la llista. Quan la pregunta va ser qui triaries per ballar, vaig anar a parar al fons del fons. I sempre m'he preguntat si no m'hagués sortit més a compte aprendre a ballar que  no pas treballar tant.

Treballar, de manera formal (a la feina) o informal (a les nombroses entitats per on he passat) s'ha convertit en la manera de relacionar-me amb d'altra gent. Potser no l'única manera, però potser sí la més freqüent. D'una banda això té repercussions creatives i molt satisfactòries, de l'altra reconec que és una manera de fer mèrits per sentir-me valorada i estimada per la gent que m'envolta. Tot plegat té efectes positius i efectes una mica perversos, com ja us podeu imaginar. Sobretot perquè, si per sentir-te estimada, t'has d'esgotar per demostrar no-sé-què, la cosa perd gràcia. I sobretot, també, perquè amb el motor engegat puc arribar a treballar sense límits, o amb un excessiu sentit de possessió sobre allò que tinc entre mans, i això sí que sol acabar com el rosari de l'aurora. Prou que ho sé. Però, en fi, a hores d'ara ja no ho arreglarem.

Ara que ja em plantejo la jubilació (em jubilaré anticipadament quan faci els 63, aquest any mateix) potser serà el moment de passar del treball al ball. Bé, és un dir, perquè encara que el treball formal s'acabi, i jo vull que s'acabi, hi ha moltes altres coses en què continuaré treballant. 

M'ho pregunto com a exercici de motivació, per recuperar una mica d'il·lusió per les coses que venen i com a complement del dol de les que se'n van. També perquè això del treball té relació amb aquesta mena d'ètica de l'acció que m'ha configurat i que m'ha arribat a través dels moviments de treballadors cristians. Cal ser militant, et sents dir un dia i un altre, i intentes ser-ho com si el món depengués d'això. Ara que s'ha fet oficial la liquidació d'ICV, un lloc on sempre hi he abocat molta esperança de transformació, t'adones que el que queda és certament intangible. Que sigui intangible no vol dir que no sigui necessari i potser imprescindible, però no és ben bé el que havies imaginat. Potser és millor i tot perquè hi ha somnis que quan es fan realitat t'adones que han nascut caducats. La tensió entre el que és i el que voldries és el que fa avançar.
Em sembla que gent de la meva generació, que provenim de treballadors molt senzills, hem experimentat amb facilitat coses que els nostres pares no van poder viure: estudiar, tenir un habitatge, una feina estable, moltes opcions de lleure; badar davant dels canvis i de les múltiples andròmines del consum; viure un moment d'exaltació ciutadana i de construcció comunitària com va ser la transició; assaborir la llibertat i l'empoderament de les dones;  i els cristians, fins i tot, veure una renovació com la del Concili. Ara, però, en un moment en què tot trontolla, t'adones que el que s'ha aconseguit no és ben bé fruit del nostre esforç. Hi ha l'atzar del lloc i l'hora on t'ha tocat néixer. Si no, que ho preguntin a les generacions que han viscut alguna guerra.

Aquesta intangibilitat i gairebé gratuïtat que us deia més amunt té a veure també amb això que avui en dic "el ball". Gaudir de la música, de la natura, de la bellesa, de la conversa, de l'escriure. "Perdre el temps", disfrutar d'allò que aparentment no serveix per a res, però que notes que surt amb força de dins  o que connecta amb l'nterior i que t'uneix a l'altra gent. I això, però, té molt també de treball, d'esforç, d'incomoditat, de tensió interna quan alguna cosa vol néixer i no saps quina forma donar-hi. Que els passa als grans creadors, però també ens passa a la gent normaleta sense més pretensions.
Vaja, veig que ball i treball estan molt entortolligats. Com ho portaré?