dimecres, 31 d’octubre de 2018

L’arbre de "Missa Dominical"

Una reunió del consell de redacció de "Missa Dominical"

Amb l’inici de l’Advent, la revista Missa Dominical, publicada pel Centre de Pastoral Litúrgica, complirà 50 anys. És una revista, adreçada sobretot a capellans, per preparar l’Eucaristia de diumenges i festes, i inclou des de petits articles sobre litúrgia, a orientacions generals per a la celebració, comentaris bíblics de les lectures del dia, esborranys d’homilies... i uns fulls per a la celebració que segurament molts coneixereu, perquè contenen algunes monicions i suggeriments per a les pregàries. Són en aquell full que llegeix tant el mossèn com el monitor i que sol encartar-se en unes tapes de plàstic de color verd o granat.
Missa Dominical mai no ha tingut pretensions de ser altra cosa que un “subsidi”, paraulota de l’argot eclesiàstic  que no m’agrada gens i que vol dir un ajut per a la celebració. Se suposa que és el capellà i l’equip de litúrgia corresponent qui preparen la missa dominical. I els llibres que es fan servir són el missal i el leccionari. Missa Dominical (MD per als amics i amigues) és, senzillament, un suport. Tot i que, amb els anys, hem anat comprovant com algunes persones es prenien els fulls de Missa Dominical com si fossin paraula de Déu. Però no, no ho són. Es vol promoure la creativitat i la participació, no pas suplir-les. Com no es volen suplir els llibres litúrgics.
Aquest aniversari, en el qual em sento molt implicada perquè MD forma part de la meva feina, m’ha fet pensar que MD ha donat fruits molt saborosos i s’ha convertit en un arbre frondós on molts cristians, conscientment o no, s’hi ajoquen:
·         Ha creat tot un estil propi de celebrar, just després del Concili Vaticà II, quan encara no hi havia materials en la nostra llengua i amb els criteris que establia la constitució “Sacrosanctum Concilium”. Un esforç creatiu impressionant, que ja tenim molt assumit, però que sense Missa Dominical segurament hagués estat diferent. Amb l’afegitó d’haver contribuït a la normalització lingüística en l’àmbit litúrgic.
·         Ha treballat, junt amb tot el CPL, per fer cants nous i per difondre un cantoral que ha tingut múltiples edicions i que continua sent de referència.
·         Ha creat pensament entorn de la celebració dominical, un pensament fet des de Catalunya, amb col·laboradors molt diversos,  que s’ha estès per múltiples parròquies de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.
·         Ha difòs materials senzills i molt pràctics per a la pastoral litúrgica. En diem “fulls verds” i tenen clara vocació martirològica de ser retallats, copiats, enganxats, refosos i tunejats en publicacions parroquials mil. Vol dir que són útils i gairebé capil·lars. Un exemple en són els fulls que es fan per Setmana Santa o per Nadal: una imatge bonica, un text que expliqui bé què celebrem a la litúrgia, una petita pregària i l’oportunitat de ser personalitzat. Això arriba a més de 100.000 persones cada vegada. És una eina potent i senzilla.
·         Ha donat peu a cartells i targetons, una forma moderna de les antigues estampes: per difondre les pregàries més comunes, amb una imatge bonica. Des de l’acollida als refugiats a una pregària per als difunts.
·         Ha produït llibres diversos (ara el CPL en publica cinc!) aplegant els seus articles.
·         Va veure néixer una iniciativa excel·lent per als grups de litúrgia: el Bloc MD, una petita publicació encartada a MD i adreçada als laics de l’equip de litúrgia. El Bloc ha mort aquest any per donar vida a una altra revista independent: Galilea.153.
50 anys plens de vida. Gràcies a persones com Joaquim Gomis (que en va ser el primer director), Pere Tena, Josep Lligadas, José Aldazábal, Xavier Aymerich i tants d’altres, com en Cecili Túnica, que durant molts anys el va compaginar. MD no està en els circuïts de guanyar premis o de tenir alguna mena de glamour, o de fer-se veure d’una altra manera que no sigui per fer feina al servei de la comunitat. Totes les energies van a l’elaboració de la revista. Però aquest és ja, per ell mateix, un valor evangèlic.
Em sento privilegiada per treballar-hi.
(Publicat a Foc Nou, novembre de 2018)