dilluns, 3 d’octubre de 2016

Herois de la classe obrera



Ja s’ha convertit en un costum: els nois i noies del Centre Ocupacional Caviga participen al Teatre al Carrer, al mateix nivell que qualsevol companyia professional.
Muntar aquesta adaptació del Quixot els ha portat dos anys de feina molt participada: el guió, el vestuari, l’escenografia, els decorats, el video, la música... Tot pensat per transmetre ara i aquí el missatge del Quixot. Sens dubte, hi ha hagut una bona connexió directa amb Cervantes mantenint tota la ironia, el caràcter, la crítica social de l’original. Un Quixot atabalat amb les notícies de la tele, tip d’injustícies, de guerres i de patiment, que surt al carrer, en cadira de rodes, a defensar els desvalguts, els qui han perdut la casa o la feina... Un Quixot solidari, perdedor i esperançat, que ens recorda que “si ell, tot sol, pot fer això: tots plegats podríem aconseguir moltes més coses” per vèncer els molins del consum, la discriminació i la injustícia.
Així com Cervantes fa un ús magistral de la paraula, portant fins a les darreres conseqüències el llenguatge popular, el Quixot de Caviga és un mestre amb el video i amb la música (felicitats als músics de Caviga: progressen a marxes forçades). Impagable l’escena en què el Quixot és temptat pels porros... Les escenes filmades, d’una gran qualitat, són també una bona manera de donar protagonisme a persones a qui sortir dalt d'un escenari pot costar una miqueta més.
Una gran manera d’interioritzar una obra de referència de la literatura universal, de fer aflorar les millors aptituds de tots els guionistes, músics i actors. Això és fer teatre del bo, autèntic. Tan autèntic com la barba del Quixot, que, fidel al personatge i no sé si aplicant el mètode Stanislavski, s’ha deixat barba, crec que per molt de temps. De tota manera, potser no segueixen l'Stanislavski, sinó l'Angie Algaba, que és molt millor!!!
Em va fer pensar sobre la classe obrera i sobre el sentit del treball. M'han fet descobrir una cançó de John Lennon (The working class hero) que desconeixia (de fet, les desconeixia totes: jo, porto tota la vida amb Schubert i d'aquí en surto per poca estona!) i gaudir (cosa molt insòlita, certament) d'una d'en Raphael. Hauríeu de veure la coreografia que de totes dues feien els nois de Caviga!




2 comentaris:

Oliva ha dit...

LLEGIN-TE,HE RECORDAT AQUELLES COOPERTIVAS OBRERES,QUE COMSUM APART,LA TASCA CULTURAL ERA TAN I TAN IMPORTAN..."LA FLOR DE MAIG","L'ARTESANA","LA PAU I JUSTICIA"... BIBLIOTECA,CLASES,HIGIENISMA,FORMACIO SEXUAL...UN MON OBRER I HEROIC QUE POC A POC S'ESTA ESBORRAN.

Mercè Solé ha dit...

Tens raó. Això em va sorprendre força d'aquest muntatge: per la música triada, pel discurs de fons, per la manera d'abordar els conflictes. I lliga amb tota la cultura obrera, de vegades desconeguda avui pels mateixos obrers. L'afirmació de la classe obrera es veu clara, avui, per la crisi, però ha estat negada durant els anys de vaques grasses, que han estat un miratge. M'has fet recordar un familiar que no vaig arribar a conèixer, anarquista, esperantista, ben singular... Gràcies!