divendres, 12 d’agost de 2016

Viure en el conflicte

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

A casa no érem creients i jo em vaig formar cristianament en la tradició de la Jobac, un moviment de joves en la línia de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), i vaig ser jove durant la transició democràtica. Això vol dir que vaig encetar la meva fe en el convenciment que els joves no podrien sentir-se estimats per Jesús i, per tant evangelitzats, si no fèiem el possible perquè les seves condicions de vida i de treball els permetessin viure amb dignitat. Jo ho vaig viure a través del meu compromís sindical, un compromís socialment desagraït, perquè mai no ha tingut bona premsa i perquè sol desenvolupar-se en el conflicte. Un conflicte que de vegades crees tu, fent veure allò que roman invisible: per exemple que el personal de neteja no cobra els plusos que estableix el conveni, o que no es poden fer tantes hores extres mentre hi hagi gent sense feina, o senzillament que es posa en marxa una reforma laboral que discrimina els joves o mina els fonaments de la Seguretat Social.
Total, et crees fama de “follonera”, perquè de vegades trenques la pau laboral i obligues els companys a mullar-se sobre una qüestió que els incomoda, i tu mateixa t’hi mantens amb una certa dificultat, gràcies a la pregària i al grup de revisió de vida. Reconec que jo envejava i em mirava amb una certa condescendència els companys cristians que treballaven en tasques més simpàtiques i més explícitament pacificadores. Amb el temps he après que mantenir una actitud cristiana a qualsevol lloc et pot portar a viure en moltes menes de conflicte i que la gràcia està a viure’l amb el mínim d’agressivitat i el major respecte envers els teus companys o adversaris, cosa que jo encara no he assolit. A banda, és clar, d’assumir-ne les conseqüències.
Per això sempre em consola l’evangeli d’aquest diumenge, tan difícil de comprendre si partim d’un cristianisme entès com una mena de bonisme desarrelat de les benaurances i garantidor de la nostra forma de vida. La pau de Jesús sovint és la pau del qüestionament, de la contradicció, de la incomoditat i de l’imprevisible. Ho veiem en la figura de Maria que es refia de Déu acollint un embaràs que desafia tota lògica i que posa en risc la seva relació amb Josep i el seu futur com a dona. Ho veiem en Jesús, que per la seva trajectòria, acaba a la creu, no pas d’una forma ingènua o inesperada, sinó veient-ho venir i acceptant sense resistència el dolor, el patiment i la incertesa que aquesta “prova d’un baptisme” li provocarà. Sovint aquí també tendim a confondre la “mansuetud” de Jesús, aquesta acceptació de les conseqüències de viure i fer viure l’amor i la lògica de Déu al món, amb una mena de capteniment passiu d’obediència mal entesa.  Potser per aquesta confusió ens xoquen tant les paraules de Jesús.

(Publicat a Catalunya Cristiana)

1 comentari:

Oliva ha dit...

SEGUIR A LA "BARRICADA",A LA TEVA "BARRICADA",ES QUASI HEROIC,ARA TOCA TORNAR A JUGAR A "QUICO EL PROGRE",LAS CONVICCIONS DE FE SON LAS MES DIFICILS D'ASIMILAR,EN AQUEST AIGUA-BARREG,DE TREPAS,IDEALISTES I "FOLLONEROS"...ANIMS¡¡¡¡.