dilluns, 25 de maig de 2015

Rumiant sobre l'ACO

Aquest és un escrit d'encàrrec, de resum del que vam parlar, amb unes quantes coses personals afegides que se m'han anat acudint en el moment d'escriure. 
El meu grup de revisió de vida reflexionàvem l'altre dia sobre l'ACO, i ens preguntàvem si algunes coses del moviment no havien quedat una mica empolsegades. Ho parlàvem a partir de la incomoditat de sentir sempre el missatge "falten responsables", i de la necessària presa de consciència que el moviment no funciona si nosaltres no el fem funcionar. 
Dit això, el cert és que la major part de membres del meu grup ja hem fet tots els papers de l'auca al moviment: hem estat responsables d'economia, de formació, de zona, presidents, consiliari general,i un llarg etcètera. La valoració, per descomptat, és molt positiva i estem contents del servei fet, que ens ha eixamplat horitzons i ens ha aportat un munt de coses positives. Ara bé, tot plegat, no ens impedeix de plantejar-nos algunes coses: 
  1. L'organització actual del moviment és la correcta? Partim de la idea que la forma d'organitzar-se ha d'estar subordinada als objectius generals i als mitjans amb què comptem per assolir-los. Nosaltres tenim una distribució territorial complexa, perquè és molt desigual, i potser no es pot demanar el mateix a una zona que són dos grups que a una altra que en són quinze. Potser hauríem de ser més flexibles i angoixar-nos menys si no es poden cobrir tots els fronts.
  2. La pobresa que detectem a l'hora d'assumir les responsabilitats de l'ACO no és diferent de la que experimenta l'Església en general en encongir-se en el nostre món occidental. Volem una Església pobra... i aquesta dificultat de fer les tasques que en teoria tocaria realitzar forma part del mateix procés i ens costa d'assumir. Ho viuen les congregacions religioses, els moviments, les parròquies... i nosaltres.
  3. Aquest empobriment comporta prioritzar i ens fa repensar les nostres prioritats, personals, de grup i de moviment. Pot ser una bona ocasió per fer-nos anar a l'essencial i per recordar-nos mútuament que som adults (si més no, en teoria) i que potser no ens cal, per exemple, preparar cada reunió amb el consiliari (missió impossible, perquè si alguna figura està especialment estressada avui a l'Església és la del consiliari), o dedicar gran part de la reunió de zona a l'estudi dels nostres mateixos grups en monografies. Pot ser bo fer-ho una temporada, però no cal fer-ho sempre.
  4. Estar "ocupats" en el moviment no és una finalitat en si mateixa. Correm el risc d'acabar dedicant bona part de la nostra acció a nosaltres mateixos. Valorem del moviment que ens empenyi fora, al nostre entorn, a les persones amb què convivim, als col·lectius amb els quals volem treballar: per estimar les persones, per fer un món més just, per viure l'Evangeli intensament en el nostre entorn. Això no és sinònim d'escalfar cadires. Ben al contrari. L'acció i la reflexió s'han de complementar en una mesura equilibrada. Sortir a la intempèrie és el que ens cal; la nostra tenda ha de ser acollidora per refer-nos, però l'objectiu és fora.
  5. En aquesta pobresa que vivim, potser hem d'aprofitar millor els recursos i potser no ens cal que a l'ACO ho fem tot. Al grup, en d'altres ocasions, ja hem constatat que no vivim només de l'ACO. Fem revisió de vida, però qui més qui menys, té altres punts de referència: l'Eucaristia, la meditació, els recessos, els estudis d'evangeli, la formació poc o molt reglada, la lectura... I en aquest sentit vèiem que l'ACO pot fer algunes coses específiques però que en general podem aprofitar moltes de les coses que es generen des d'altres grups eclesials. Tampoc no estarà gens malament que ens obrim a d'altres sensibilitats. L'ACO connecta bé amb Cristianisme i Justícia, amb Justícia i Pau, amb parròquies, congregacions, santuaris i col·lectius diversos. Valorem què fan els altres i fem l'aportació que els altres no poden fer. Això també ajuda a sentir-se en comunió amb una Església més àmplia que els nostres moviments.
  6. En sentim potser una mica encallats. Aquesta dificultat de trobar responsables per al moviment es dóna en un moment en què potser ens caldria ser presents al costat de totes les persones que pateixen la crisi. I la nostra sensació és que no hi som prou. A mi (és una apreciació personal) em fa pensar en la dinàmica dels partits i dels sindicats de tota la vida, que a l'hora de la veritat no hem sabut estar prou amb els desnonats, i ha calgut una cosa nova com la PAH. De vegades això mateix ens passa a la Pastoral Obrera, on en lloc de pensar com ens obrim als treballadors immigrants, als nous moviments socials i polítics, a la gent en atur, o bé com connectem amb les parròquies i els transmetem totes aquestes inquietuds, continuem una mica empantanegats pensant si fem bé o no de portar pancarta pròpia a la manifestació del Primer de Maig.
  7. I encara, els membres del grup, som prou militants o ens hem apoltronat una mica? Som acollidors? Com ens plantegem l'evangelització?
En fi. En continuarem parlant i compartint-ho aquí mateix. Amb permís de l'ACO (o sense, que l'ACO per sort també és una mica anarco).

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Un senyal del problema és la polèmica intermitent sobre si el nom ACO és vell i antic. I tant que ho és, com el meu propi nom que el tinc des de que vaig néixer, el nom és el mateix però jo no, ai, un home vell amb el nom que tenia de nen. Potser tens una assegurança amb la companyia MAPFRE, que vé de Mutua de Accidentes de Propietarios de Fincas Rústicas de España, doncs ja no és una mutua i aquells propietaris jo no sé on paren. El problema és que un nom antic sigui en realitat una missió antiga o que solucioni problemes que ja no hi són.
Manel de Badalona

Anònim ha dit...

Potser tens raó. De vegades un nom caduc serveix per fer memòria històrica, però correm el risc de resultar indesxifrables. Gràcies pel comentari!
Mercè

Marilia Sanz Ferreira ha dit...

Mercè, moltes gràcies pel teu escrit al blog. M’han vingut ganes de compartir una preocupació que tinc.
Les percepcions del què és l’ACO són molt diverses, potser n’hi ha tantes quants interessos, trajectòries vitals, graus d’implicació en el moviment, etc. Per tant haig de començar precisant des d’on parlo: Sóc una treballadora de l’ACO, hi porto 14 anys fent tasques administratives i de recolzament al/a coordinador/a, faig part d’un grup de Nou Barris, sóc brasilera (una immigrant “integrada”), estic casada amb el Toni Fernández i no tinc fills.
Des que sóc a la secretaria he vist com el moviment ha anat creixent en número, ara s’ha estabilitzat en 850 – 870 militants (doncs, contínuament n’entren i surten) i s’ha anat fent més i més complex; com tota la societat. He sentit dir a un administrador d’una casa de colònies: “Ara no gestionem grups, gestionem persones”. I és ben cert. Cada persona és un món. Vivim un procés de manifestació de la vessant única de cadascú de nosaltres, l’ACO és molt plural. Amb especificitats a tots els nivells: de zona, de grup i d’individu.
Com a dificultats, en destaco dues: Veiem com costa rellevar les responsabilitats a tots els nivells: de Zona, de Comissions i fins i tot, vam començar el curs 2014/15 sense President. S’observa una tendència a formes diferents de portar a terme les responsabilitats: col•legiadament, sense el títol de “responsable”, en comptes es prefereix dir “membre de la comissió”, “col•laborador”. Sembla que hi ha por a representar, a decidir, hi ha una necessitat d’estar constantment consultant a les bases per tal de no generar conflicte per la decisió presa al Comitè Català o General. La gent va saturada amb feines estressants o angoixats per situacions laborals precàries o d’atur. ¿Qui no pateix en carn pròpia la crisi o no té un familiar o amic molt proper en condicions precàries? Potser algú de l’ACO estigui al marge de la crisi, però han de ser poquíssims.
La situació actual, pel que fa a consiliaris, és molt preocupant. La faixa etària és elevada i a més estan sobre ocupats. S’observa com això ha empobrit l’ACO a nivell de continguts i de plantejaments.
Com a exemple d’intents de donar respostes i a més de la feina diària (que no és poca), s’està implementant el Pla de Comunicació (S’ha d’explicar millor de què es tracta i a quines possibilitats s’obre). S’han fet canvis a nivell organitzatiu, ser més present a les zones, etc.
Vivim temps excepcionals: a la política, als moviments ciutadans, la capacitat de mobilització per a objectius concrets, se’ns ha fos la ingenuïtat, se’ns ens fa properes les iniciatives més llunyanes, ... qui ens diria que viuríem tot això? És engrescador. Tot plegat fa vertigen. S’ha de replantejar tot: cap a on va la política? L’educació? Cap on van els moviments? ... I l’ACO?
Hi ha qui diu que l’ACO té molta estructura. Diuen que amb les noves tecnologies és més fàcil fer les coses, inclús ja es fan soles (com es fa això?!). Jo, des de dins, no paro de preguntar-me com es podria transmetre a la militància la realitat de la secretaria. L’ACO és com tot, és i serà el que es faci entre tots i totes i per això és essencial saber que amb els medis humans que compta, cada cop és més insostenible, sovint inhumà, portar el ritme actual. També s’ha de replantejar.

Mercè Solé ha dit...

Ai, Marília, quanta raó que tens. I què faria l'ACO sense la Cèlia i sense tu? Passo la reflexió al meu grup. I avui poso el "post" de la segona part de la nostra reunió de l'altre dia, amb el suggeriment que el grup ho porti a la zona.
Petons