divendres, 20 de març de 2015

Ciutadans de segona?

Aquest dimarts passat l’equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu vam organitzar una taula rodona sobre la immigració a Gavà. Hi vam convidar el bisbe Agustí (que ha pres part en les onze taules que fins ara hem muntat!), l’Agustí-Germán Agustí, diaca permanent i regidor del l’Ajuntament de Gavà i en Flaio, un immigrant de Mali que va arribar a Espanya en pastera i que actualment viu a Rubí i que ens va explicar el seu itinerari vital des de Mali fins avui.
L’equip ens ho havíem plantejat perquè ens semblava que en època d’eleccions i de temptacions d’utilitzar el tema de la immigració com a projectil i esquer per captar vots, és bo ajudar-nos a reflexionar a fons sobre el tema. De fet, potser ha estat la taula rodona més minoritària que hem muntat fins avui. És un tema que no mou gaires adhesions i ni tan sols la presència del bisbe aconsegueix mobilitzar els cristians. Ni la tossuderia del Papa amb el símbol de Lampedusa aconsegueix moure’ns, potser perquè el tema ens depassa i perquè no es veuen clars els fils entre la nostra petita i limitada acció i la resolució dels problemes que causen la immigració.
La veritat és que aquesta vegada, a diferència d’altres, vam fer una opció només eclesial. Sempre intentem, ja que el nostre tema de fons no és només la nostra condició de cristians sinó també els efectes de la crisi, connectar d’alguna manera amb el món civil: fer-ho en un local no religiós (aquesta vegada ho vam fer en una escola concertada, la de la Immaculada Concepció) o convidar-hi persones i grups que també treballen en el tema des del sindicalisme, la política o l’acció social. De fet en Germán Agustí, el diaca, és regidor i en aquest sentit connecta bé amb el món civil, però, amb el seu permís, diria que és un personatge singular, que viu amb passió i al marge de les institucions la seva molt generosa dedicació a drogaaddictes, gitanos i immigrants,  i que de fet és força crític tant amb el sistema polític com amb el sistema de  Serveis Socials. Tant és així que al llarg del debat el bisbe Agustí i en Josep, que era entre el públic, van rescatar la utilitat de la política.

Jo em vaig sentir una mica incòmoda. D’una banda perquè la pobresa sempre interpel·la i la duresa de la situació d’en Flaio impactava, tot i que si era allà és perquè d’una manera o altra rebia ajut. També perquè en el nostre cartell, l’immigrant no tenia ni nom –no sabíem bé qui vindria en el moment de fer-lo- però això és un indicador de la nostra escassa capacitat de connectar amb el col·lectiu i també de la nostra tendència a parlar d’ells sense comptar-hi. Flaio a més no entenia el català i parlava amb força dificultats el castellà. La comunicació aquí, doncs, també fa aigües. D’ell esperàvem el testimoni, i ho va fer molt bé. Però som lluny encara de comptar amb un discurs, un relat social i de futur que enllaci amb el nostre. Els immigrants són com són, i no com la imatge que ens en fem. És el mateix que ens passa al nostre grup de revisió de vida: en la teoria tots estem disposats a acollir una persona immigrada, però a la pràctica és una dificultat que no parli català i intentem gestionar-ho tot plegat com podem, però amb una certa resistència que requereix l’esforç de tots (però ens n'estem sortint :))
La intervenció del bisbe em va agradar molt. D’entrada perquè en aquest tema els bisbes sempre han respost adequadament, jo crec. En la teoria,  i també en la pràctica, perquè no solen haver-hi gaire problemes d’acollida dins l'Església. Una altra cosa és que els cristians passem de la primera acollida i de l’atenció a emergències, al canvi social i polític que ha de convertir els immigrants en ciutadans de primera, com nosaltres. Aquí la concurrència vam reconèixer que el tema ens depassava i molt. El bisbe va acabar apel·lant a la humilitat i a la creativitat i va glossar la figura de Teresa Losada, tot un referent al nostre bisbat.
La taula va acabar amb una imatge d’en Josep Maria Domingo, sempre optimista: heus  aquí una taula rodona-pastera on un bisbe, un diaca, un immigrant i una dona amb voluntat militant, naveguen esperançats en les difícils i remogudes aigües de la incertesa. La feblesa i la precarietat són marca de la casa, però l’important és sortir a navegar.

L’Església ha d’acollir les persones vinguin d’on vinguin. Tant de bo sapiguem actuar en conseqüència i transmetre-ho a la resta de la societat. 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

sobre aquest tema recomano el llibre del martín caparrós, el hambre. molt interessant.
gràcies pel comentari. hem de continuar pensat com donar el salt que demanes.

Anònim ha dit...

moltes felicitats per l'iniciativa. molt maca.
a sant feliu de llobregat ens agradaria fer coses com aquesta. malauradament estem castigats pel bisbat (malgrat creiem que el bisbe és molt bona gent)... no sabem per quin motiu.
hi ha un grup que ha organitzat nou, 9 nou xerrades, al voltat de temes com el sínode de la fanília, els nous moviments socials, el concili vatica II, el Déu de l'AT, els reptes del papa Francesc,... i no només no hi ha suport de la parròquia-catedral sinó que es negan a col·laborar i fan tot el possible per evitar aquests actes. una pena.
feu molta enveja. ànims i endavant.

Mercè Solé ha dit...

Moltes gràcies a tots dos. Doncs no sé què passa a Sant Feliu. Nosaltres sempre hem pogut comptar amb el bisbe, cosa que permet arribar a gent que difícilment vindria a un acte nostre. I la veritat és que sempre ha mantingut una actitud molt senzilla. Ànims!

Maria-Josep ha dit...

Fa pensar... i molt bo el comentari del J.M. Domingo de la taula rodona pastera. Una abraçada