dijous, 19 d’abril de 2012

Roses en bus

Alguna vegada ja us he comentat que al matí hi ha dies que agafo un autobús que passa pel Mercat de la Flor, al Prat. Solen pujar-hi una colla de paquistanesos (si més no, ho semblen), ben carregats de roses. Les porten en caixes, però sobretot lligades en farcells i cartrons que arrosseguen amb cistells amb rodes.
Avui hem tingut conflicte. Com que Sant Jordi s'apropa, s'havia incrementat notablement el nombre de venedors de roses i el volum dels seus paquets.
El xofer del bus s'ha empipat i s'ha passat l'estona rondinant i avisant que demà no els pensa obrir la porta, que allò és un bus i no una furgoneta. Els homes callaven, somreien nerviosos i miraven a terra. M'ha sabut greu i no he sabut com reaccionar. M'he autojustificat "in mente" pensant que si el xofer no es calmava una mica era inútil mirar d'intervenir.
M'imagino que el xofer té raó: tanta caixa i tant d'embalum poden provocar algun petit accident. Però em sembla que la majoria dels passatgers estàvem amb els paquistanesos: s'ha de ser molt pobre per anar a comprar a l'engròs en autobús. I si tenen ocasió de fer uns calers, doncs ben fet que fan. Jo m'he recordat de quan tenia tretze o catorze anys. Als llargs estius treballava (54 hores setmanals, jornada habitual aleshores) en una botiga de roba, i m'enviaven a comprar als majoristes. Tornava carregada com un ruc, de vegades amb unes peces de llençol que pesaven com un mort. I anava en metro pujant i baixant escales amb aquells paquets... Ara segurament em costaria molt més fer-ho.
L'esforç d'aquests treballadors és la millor poesia que m'aporten les roses. Tant de bo se'n surtin i tant de bo trobi maneres de ser solidària amb ells.

2 comentaris:

olortca ha dit...

M'agrada molt aquest senzill testimoni ple de vida, en molts casos trista però amb molta dignitat.
Una abraçada
Olivia (ACO Prat)

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Olivia, i bon Sant Jordi!