diumenge, 8 de gener de 2012

Discernir des d'una ètica coherent

No fa gaire va morir el Dr. Francesc Abel, jesuïta, ginecòleg, tota una autoritat en matèria de bioètica. Em sento afortunada d'haver tingut ocasió de tractar-lo breument en un parell d'ocasions de la meva vida professional. És de les persones que deixen emprenta.
Una temporada va fer-nos supervisió a la institució on treballàvem. Supervisió de situacions difícils, de casos socials molt cronificats, de decisions gens fàcils que afectaven la vida de persones molt vulnerables. M'agradava com ho feia: ens ajudava a acceptar amb naturalitat que hi ha situacions que no es poden modificar o, millor dit, que nosaltres, amb la nostra intervenció, ja no podem modificar. Ajudava a discernir el mal menor, contribuïa a "desenganxar-nos" dels casos socials (a tothom li ha passat algun dia que s'ha acabat identificant massa amb la persona a qui vol ajudar, aleshores pateixes i no fas avançar, al contrari, però costa d'adonar-se'n i de sortir-ne). Jo em sentia una treballadora social molt petita al seu costat, però era un home senzill i molt respectuós, que hi posava també un punt d'humor.
Un dia, tot dinant, una companya li va preguntar per l'eutanàsia. Va respondre que, si el que ens feia por era el patiment, avui, amb els mitjans actuals, ja no hi ha motius per patir innecessàriament. Al cap de poc temps una amiga amb la mare amb una greu malaltia degenerativa explicava com patia perquè la forçaven a menjar amb sonda. El patiment era físic i era psíquic. El Dr. Abel ho va saber, i va fer una visita a domicili, i va oferir alternatives que, em consta, van funcionar. Ens va impactar que una patum com ell s'avingués, no a fer una recomanació genèrica per telèfon, sinó a acostar-se a qui patia.
I finalment, vaig demanar-li assessorament per crear un comitè d'ètica a la institució on treballava. Va ser acollidor i eficaç. La llàstima és que finalment la direcció de la institució es va negar en rodó a fer aquest comitè. Immediatament després vaig començar a tenir inacabables problemes laborals que em van fer aparcar la importància de l'ètica per la urgència d'un possible acomiadament. I amb tot plegat no sé si vaig arribar a expressar mai al Dr. Abel el meu agraïment. Però ara ho faig. Moltes gràcies, a ell i al seu equip... Mercè

2 comentaris:

Anna Ramis ha dit...

Nosaltres també tenim experiència d'haver pogut comptar amb l'acompanyament del Dr Abel quan personalment el vam necessitar. Amb una disponibilitat espectacular.
Ens sumem al teu agariment per una persona tan sabia i tant propera alhora.
Anna i Quico

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Hola Mercè: Corroboro tot el que dius del Pare Abel. Jo el veia més com a jesuïta que com a doctor en medicina ja que vaig ser alumne de teologia moral a Sant Cugat del Vallès, junt amb un altre gran persona i també professor de moral. el Pare Salvat. Dues grans persones a qui vull rendir homenatge ara que ja no hi són, però sí que hi és tota la sembla que van fer.