El Real Madrid a missa

Un acudit sentit aquest matí a la platja: “A que no sabeu per què els del Madrid van ara tant a missa? Doncs perquè és l’única manera que tenen de veure algú vestit de blanc aixecar una copa”.

(Josep Lligadas)

L'Antònia

Ahir va passar per casa una estoneta i, com sempre, em va deixar bocabadada. L'Antònia té gairebé 83 anys. Una llarga vida amb molta dedicació a la parròquia (continua sent catequista d'infants amb una energia imparable, col·labora intensament amb la pastoral de la salut, organitza viatges a Lourdes, anima les celebracions que faci falta) i amb molt de compromís amb la política i amb el món cultural Jo crec que bona part del PSUC del Baix Llobregat va passar per casa seva durant la clandestinitat i ella mateixa va formar part de les llistes del primer Ajuntament democràtic. Una activa pagesa amb vuit fills que trenca tots els estereotips.
Ahir venia d'una sessió de catequesi de primera comunió. Davant l'estupor d'alguna altra catequista, l'Antònia va començar parlant del Barça i fent expressar als nanos per quin motiu pensaven que havia guanyat. En fi, la constància, l'esforç, l'obediència a l'entrenador van substituir el catecisme i es van fer entenedors per als nens.
L'habilitat de l'Antònia, la facilitat per connectar amb un públic tan aparentment distant i la seva inacabable activitat em meravellen. En mitja hora, em va explicar coses dels seus fills i néts, de la seva infantesa (era molt amiga de la meva sogra) i de com veu ella això de transmetre la fe als altres.
En fi, un bany d'optimisme no pas fundat en la ingenuïtat o en un idealisme inconsistent, sinó en l'experiència, l'estimació i la confiança.

La crisi i les eleccions

Vaig veient la propaganda electoral i he de dir que en general no m'agrada gens. La que he vist més, perquè es fa mirar, és la del PSC, que podria resultar divertida si no fos perquè em sembla realment molt demagògica i, francament, en línia amb les mesures de ZP per afrontar la crisi.
A mi m'agradaria que la propaganda fes pensar i no es limités a projectar idees planes, massa fàcils. No tinc cap mena de simpatia pels personatges que el PSC bescanta, però de debò són només ells els qui ens han "ficat" dins la crisi? No hi ha veig cap mena d'autocrítica pel sistema econòmic de què vivim, tots i totes, no només en Berlusconi i companyia, i que projecta de fa temps sobre altra gent moltíssimes crisis molt més serioses que la que vivim a casa nostra.
Són lectures que tiren pilotes fora. Se suposa que algú ens posa dins la crisi i que algun salvador també de fora (el PSC en aquest cas) ens n'ha de treure. Com si la nostra molt consumista forma de vida no hi tingués res a veure, com si nosaltres no ens haguéssim d'esforçar a buscar formes sensates i solidàries d'economia i de consum, com si la nostra imaginació, la nostra voluntat, la nostra capacitat no tingués cap mena d'importància.
De fet l'eslogan d'ICV no m'entusiasma (crisi de dretes, solucions d'esquerres), bàsicament perquè em sembla que se simplifica molt tot plegat. Només són les dretes les causants, per acció o per omissió, d'aquesta crisi galopant? Les solucions d'esquerres són de debò d'esquerres? En qualsevol cas, són solucions clares i fàcils? No s'hauria de fer més pedagogia sobre les mesures que calen i que segurament resulten poc simpàtiques al nostre molt còmode món?
El nostre govern que s'autoanomena nacionalista i d'esquerres acaba d'aprovar que amb diner públic subvencionem cotxes més contaminants que a la resta de l'estat (visca la capacitat de decisió que tenim, que, d'una manera suïcida, ens farà els més contaminants d'Espanya a aquest nivell). En aquest sentit penso que ICV encara hagués hagut de fer sentir més la seva veu.
Els altres no he tingut ocasió d'escoltar-los gaire. Em sona el discurs de defensar els drets de Catalunya, cosa que em sembla bé. Però no em sembla un bon plantejament prendre part d'un col·lectiu més gran només per defensar els propis interessos. Estaria bé mirar el bé comú. Jo vull una Europa cohesionada, una Europa social, una Europa no agressiva ni militarment ni econòmicament, no pas una Europa on cadascú miri el seu propi melic.
A mi m'han agradat més les propostes de Ricard Gomà per a Barcelona i que confio que tirin endavant. D'entrada perquè no són fruit de la precipitació i també perquè s'han consensuat amb entitats solvents i amb experiència, cosa que facilitarà sens dubte la seva aplicació. Finalment, perquè s'adreçaran realment a la població més vulnerable i per necessitats bàsiques, aquella que no dóna vots, no pas per canviar-se un super-cotxe. Ricard Gomà surt poc als mitjans de comunicació, però la sensació és que fa feina i la fa bé. Jo crec que en general els polítics darrere la necessitat comprensible de fer-se visibles dediquen més hores als mitjans de comunicació que, pròpiament, a governar. Nosaltres faríem bé d'exigir-los més. Però això significa comprometre'ns-hi.

Mercè Solé

Promoció del transport públic

ICV del Baix Llobregat ens ha fet arribar aquest escrit. No hi podem estar més d'acord:

• La rebaixa a les clàusules ambientals del pla 2000E de Zapatero per part de la Generalitat són un verí per a l’economia catalana i per a la qualitat de l’aire a la regió de Barcelona· Rebaixar les clàusules ambientals del pla 2000E de 129 a 169 grams de CO2 per quilòmetre és un ajut encobert a les multinacionals de l’automòbil que no deixen d’extorsionar les administracions públiques sota l’amenaça perpètua del trasllat

• La Unió Europea ha advertit per segona vegada que sancionarà l’estat espanyol i aquest a la Generalitat si no s’assoleix un mínim de qualitat ambiental a la regió deBarcelona
  

• MENYSPREU PER L’ECONOMIA EFICIENT. Ampliar l’ajut dels 2.000 Euros a tots els vehicles només servirà per empobrir les arques públiques, ja que se subvencionarà aquells compradors que ja s’havien decidit a renovar el vehicle per fer-ho amb models més cars i no tan ecològics. Elspromotors d’aquesta mesura semblen ignorar que el 38% de la població adulta catalana no té permís de conduir, que les famílies s’estan empobrint ràpidament i que el que necessiten són abonaments reduïts per viatjar en transport públic, especialment els aturats, perquè de llarg és el més econòmic. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapesdels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes i estables que les factories catalanes de SEAT i Nissan juntes. Aquestes indústries aporten 17.000 llocs de treball directes; molta ocupació però menor a la generada per les empreses de transport públic del nostre país, amb prop de 19.000 llocs de treball sumant els Transports Metropolitans de Barcelona (7.700), Renfe i Adif (2.000), Ferrocarrils de la Generalitat (1.200) i altres empreses de bus, tramvia i flotes compartides de bicicleta i cotxe (8.000). Si s’incrementés el pes del transport públic fora de Barcelona, on gairebé és testimonial, el reforç de la nostra economia i indústria seria molt més efectiu i durador.

• MENYSPREU PER LA QUALITAT DE L’AIRE I EL CANVI CLIMÀTIC. Tampoc no sembla importar que aquestes polítiques siguin contràries als principis de la Llei 9/2003 de Mobilitat del Parlament de Catalunya a l’Estratègia Catalana Contra el Canvi Climàtic i al Pla per a la Millora de la Qualitat de l’Aire de la Regió Metropolitana de Barcelona, que a banda de reduir la mortalitat prematura a causa de la contaminació –xifrada en més de 3.000 víctimes anuals- pretén evitar les grans sancions que la UE aplicarà sobre l’àrea de Barcelona si la nostra situació no es corregeix.

Exigim a l’Honorable president Montilla una ràpida rectificació d’aquesta pèssima proposta i redoblar els esforços per crear una autèntica xarxa de transport públic a Catalunya, que és la millor garantia per respectar l’autonomia dels ciutadans, per crear riquesa i llocs de treball de debò, per un desenvolupament econòmic sostenible del sector del transport i per assolir uns mínims a la qualitat de l’aire.

Associació per a la Promoció del Transport Públic
www.laptp.org – info@laptp.org

Timeo danaos et dona ferentes

No me'n refio dels grecs i menys si em porten regals. És que aquest migdia he estat veient un fragment de la memorable sèrie britànica Sí, ministre en què aquesta cita de Virgili sortia una vegada i una altra mentre s'anaven passant regals polítics enverinats entre membres d'un mateix govern i d'un mateix partit. Estan emetent la sèrie per BTV i realment és una delícia tornar a veure-la, sobretot si has pogut fer un tastet ni que sigui breu i municipal de com funcionen els mecanismes del poder polític...
Fa pensar que un país capaç de fer una sàtira monumental com aquesta després es trobi empantanegat amb el tema de les despeses dels parlamentaris. De fet això d'inflar les despeses sospito que deu ser una pràctica força estesa que convindria desemmascarar pel bé de la credibilitat política. De fet, els dos anyets escassos en què vaig treballar a l'ajuntament de Viladecans no van deixar de sorprendre'm algunes coses. D'entrada que en un ajuntament d'esquerres hi hagués aquesta diferència de tracte tan explícita entre els "VIP" i la tropa.
No és una ironia meva. Un dia vaig rebre una targeta que encara guardo dient que jo tenia tractament de VIP. A part de tenir entrades gratis pel teatre, davant d'una mateixa despesa (el transport i una nit d'hotel per raons de feina) tenir una gratificació més alta i no haver-la de justificar documentalment amb factures, o bé comptar amb revisions mèdiques extra i amb serveis que els treballadors normals no tenien com una plaça d'aparcament... Tot això sense que la feina concreta que fas ho requereixi. A mi em va semblar fatal i vaig procurar desmarcar-me'n, però tampoc mai no vam abordar el tema al grup municipal.
Per mi és pitjor encara el finançament encobert dels partits via sou dels càrrecs de confiança o dels regidors: infles els salaris i els interessats paguen la "quota" al partit. De vegades aquesta mena d'impost revolucionari és francament desproporcionat o acaba justificant llocs de treball que no tenen altre interès que els diners que el partit recapta amb ells. Són diners públics que van a parar als partits com si fossin donatiu dels treballadors i dels quals tampoc no es dóna cap justificació. I tots els partits tenen la seva Fundació XX que els permet que els treballadors desgravin d'Hisenda aquest tipus de donatiu. O sigui que Hisenda també ho acaba facilitant.
Realment convindria una total transparència en la gestió econòmica de les administracions públiques i dels partits, i posar límits als càrrecs de confiança. Però no sembla que a ningú li pugui interessar semblant cosa. A part que els balanços sempre són difícils d'entendre i fàcils de maquillar. Fins al dia que algú faci saltar la llebre...

Mercè Solé

Dedicatòria

Richard Strauss va escriure aquesta cançó. amb text de Hermann von Gilm Rosenegg, quan tenia només 18 anys. I a mi és de les que més m'agraden. Potser també perquè, més que programar-se a les sales de concert, solen cantar-se com a bis, quan l'ambient ja és molt dens... Us deixo amb aquesta versió de Jessye Norman, que musicalment m'agrada moltíssim, però que visualment la trobo sofisticada en excés. A part que jo no sabia que es podia obrir tantíssim la boca...
El text, que jo no he acabat mai d'entendre, diu:

Zueignung
Ja, du weisst es, teure Seele,
dass ich fern von dir mich quäle,
Liebe macht die Herzen krank,
habe Dank.

Einst hielt ich, der Freiheit Zecher,
hoch den Amethysten-Becher
und du segnetest den Trank,
habe Dank.

Und beschworst darin die Bösen,
bis ich, was ich nie gewesen,
heilig, heilig an's Herz dir sank,
Habe Dank!

Dedicatòria

Sí, ho saps, ànima estimada,
que jo, lluny teu, em turmento.
L'amor torna els cors malalts.
Gràcies!

Un dia vaig guardar, embriac de
llibertat,
el vas de les ametistes
i tu beneïres el beuratge,
Gràcies!

I vas conjurar els dolents
àdhuc jo, que mai no ho vaig ser,
sant, sant et penetra al cor.
Gràcies!

Mercè

Vilamarina, el consum com a horitzó vital

Van obrir el dia de Sant Jordi. I amb gran èxit. Jo hi vaig anar al cap d'uns quants dies, a veure com pintava. La veritat és que el nou gran centre comercial de Viladecans està ben situat: a tocar de l'estació de la Renfe, en els baixos d'aquelles deu torres que neguitegen la gent que encara ens agrada això que el delta del Llobregat sigui "baixet", perquè s'aixequen descaradament i es veuen de tot arreu trencant la poca harmonia que encara queda en el paisatge.
Devem estar en crisi, però totes les botigues estaven ben plenes. No sé pas qui comprarà tanta roba ni tantes sabates. Tot i que només es veuen marques. a mi totes aquestes botigues de franquícia em semblen molt poc imaginatives i molt poc interessants. Vista una, vistes totes. No tenen cap personalitat. Amb tot, els petits comerciants estan nerviosos i sembla que, a més, hi ha algunes tensions dins de les seves associacions amb la qual cosa ho tenen cru.
D'una banda és cert que s'han creat llocs de treball. L'interrogant és si això comportarà que se'n perdin d'altres... Però a mi em posa negra aquesta mena de consum compulsiu. Em pregunto quan trigarà el govern a subvencionar les torradores o les cafeteres. Posats a fer, per què només els cotxes?
Curiosament, una de les botigues que s'han obert és una "Casa del llibre". M'agafa amb el cor dividit. D'una banda, ja m'agrada que en el temple del consum hi hagi una capelleta dedicada a la cultura. De l'altra, penso si això afectarà l'única llibreria de Viladecans, "Els nou rals", que ha aguantat estoïcament un any rere l'altre i que ha fet una veritable militància de l'animació cultural. Ja veurem.
Josep M. Rovira Belloso, un conegut teòleg, deia una vegada que vivíem a la societat de la "nada con puntillas". El centre comercial ho exemplifica d'allò més bé.

Mercè Solé

Els noms de la pesta

M'han enviat aquest correu, que em va fer gràcia. I ahir, a la Fira de Sant Isidre, algú es va entretenir a presentar aquest treball... Més val posar-hi bon humor

LOS NOMBRES DE LA PESTE. Recomendaciones para los medios de comunicación

Yo a los pollos les aviso para que corran la voz,
Porque van a hacer un guiso de pollitos en arroz

Canción tradicional de Veracruz. México

Utilizaremos el nombre de gripe porcina cuando se quiera trasmitir un sentimiento de soberbia, de superioridad de especie y de amos del mundo. Capaces de lo mejor y de lo peor. De encontrar soluciones a las patologías más raras a la vez de facilitar (como con el apilotamiento de los animales) el surgimiento de nuevas enfermedades.

Utilizaremos el nombre de gripe mexicana cuando se quiera enfatizar que tenemos dos mundos. Los privilegiados encerrados en su asepsia preoperatoria y los pobres que en su inmundicia van esputando microbios por el mundo. Dirán -en términos médicos- faltan barreras sanitarias, y se elevarán los muros.

Utilizaremos el nombre de gripe nueva o gripe A cuando no queramos decir nada, cuando queramos conservar el modelo informativo de la desinformación, un modelo pandémico que se ha instalado en nuestros hogares.

Utilizaremos el nombre de influenza H1N1 cuando queramos dárnoslas de entendidos, alargando -desde ese elitismo ganado con la descuarterización de las ciencias- la distancia entre el informador y el informado. Entre el sabedor y el nadalosabe.

Para acabar sugiero incorporar a este pequeño vademécum el nombre de gripe capitalista. Para cuando queramos advertir de su origen: un modelo de producción industrializado e intensivo que, desde la dominación de la naturaleza y sus otros habitantes terrícolas, se ofusca en alimentar al consumismo imperante con carne barata y otros manjares. Para cuando queramos advertir que todo este modelo productivo funciona, si funciona, desde el oligopolio que controla toda la cadena alimentaria. Las transnacionales controlan la genética animal, controlan la alimentación (los piensos) que les engordará, controlan el botiquín de las granjas que mantienen a los pollos y gallinas dopados para sobrevivir (aunque sean escasos meses) al stress que se les impone, y controlan la transformación y distribución del producto final. Para cuando queramos denunciar que hasta las enfermedades saben de clases sociales, y que posiblemente se trata de una gripe severa para los pobres sin acceso a los medicamentos, para los mayores desprotegidos, para los niños y niñas malnutridos y de un catarro común para las gentes con posibles. Para cuando queremos evidenciar el lucro de las empresas farmacéuticas y el capital que ahora, veloz cual centella, ya está depositado en dichas empresas especulando con la salud del planeta. Para cuando queremos revelar que es una gripe antisocial, que nos quiere echar de los espacios culturales, artísticos, y también de las escuelas. Que prima el individualismo por encima de lo colectivo. -Usen sus coches particulares y enciérrense en sus casas. Que prescinde del amor, del cariño, del tacto, de los besos, por cierto, el mejor antídoto aún por patentar.

Me dice Guadalupe desde DF México, que las calles están vacías, el claxon impaciente de los coches no molesta y a los niños y niñas no se les oye jugar. Y en ese nuevo silencio se descubre la sabiduría del gallo, de los pájaros y de los perros, que les da por seguir cantando, ladrando y viviendo.

Gustavo Duch Guillot

El meu cunyat preferit...

també té un projecte de futur per a Viladecans, i molt assenyat, per cert. El molt murri no ens n'havia dit res d'aquesta gravació, que està molt bé.

Des-co-di-fi-cant

Dèiem al Consell de l'ACO que calia "descodificar" el nostre missatge cristià, cada cop potser més inintel·ligible per a la gent que ens envolta: perquè sovint els cristians no fem allò que prediquem però també perquè el nostre món, a casa nostra, s'ha diversificat enormement. Ha guanyat en llenguatges (literalment en llengües, però també en creences), i ha guanyat (de tot en diem guanyar) en soroll. És a dir, hi ha molts prejudicis i estereotips que ens impedeixen escoltar-nos mútuament.

A l’ACO volem fer present el Regne de Déu (o la república de Déu o, l’amor de Déu, digueu-li com vulgueu) entre els treballadors, entre la gent més senzilla, entre la gent que pateix. És una manera de parlar que segur que a la gent no cristiana pot semblar-li exòtica, o carrinclona o vés a saber què... De fet, però, això que nosaltres anomenem Regne de Déu no és pas patrimoni nostre. La gent normal en diu justícia social, generositat, igualtat en drets i en oportunitats reals, millora de la qualitat de vida, promoció dels drets humans, exercici de la llibertat, i, certament, és a l'abast de tothom que vulgui lluitar-hi. I molta gent no cristiana, vingui d'on vingui, tingui les creences que tingui, en molts moments de la història, hi ha estat treballant, perquè l'anhel de transformar el món, ni que sigui només a nivell local, és ben universal. Ningú no podem atribuir-nos cap medalla en aquest sentit i si ens poséssim a comptar, segur que els no cristians són majoria, entre d'altres coses perquè nosaltres només fa 2000 anys que hi som i encara no pas a tot arreu.

Em sembla que el "plus" que hi afegim els cristians és un plus de transcendència. Té a veure amb constatar interiorment en primer lloc que hi ha un Déu que també vol això i que és sempre al costat i en les mateixes condicions (no en l'omnipotència divina, sió en la feblesa humana) que la gent que pateix, que el patiment que sol comportar la lluita per la justícia (que de vegades passa per la presó, per la tortura, per la mort, o, senzillament, per una marginació sistemàtica) porta associada una transformació radical que traspassa els límits de la nostra vida. I que aquesta és la Bona Nova que va transmetre un jueu de Natzaret que es deia Jesús. I ho va fer des d'una descoberta paulatina, des d'un estil de vida, des d'un apropament radical als pobres del seu temps, més enllà dels límits que marcaven les lleis de la seva època. Ho va fer tant que nosaltres hi reconeixem Déu, en la seva manera de fer. I creiem també que Jesús continua present d'una forma o altre entre nosaltres i que en la comunitat (o assemblea, en grec Església) dels cristians ens ajudem a trobar i a viure els signes d'aquesta presència (o sagraments).

Saber això i comptar-hi sens dubte ajuda a viure amb esperança i de fet això és el que a nosaltres ens agradaria transmetre a qui ens envolta.

Però tot plegat es desdibuixa enormement quan ens escarxofem en la comoditat, quan pensem que val més la nostra tranquil·la mesquinesa que el patiment del veí. Va ser objecte de discussió a l'ACO fins a quin punt som i ens sentim institució, perquè solem posar-nos nerviosos en escoltar els bisbes... fins que ens adonem que les bases sovint ens hi assemblem bastant en molts aspectes. Sense un intent de coherència entre allò que fem i allò que diem, no aconseguirem "vendre la moto". Encara que ningú no ens demana pas que siguem perfectes. Transmetre aquesta "Bona Nova" depèn en part de nosaltres, però no només de nosaltres. Depèn també de la llibertat de l'altra persona i de l'Esperit. Com molt bé deia Dolores Aleixandre, no som pas els secretaris generals de l'evangelització. Nosaltres només proposem, i l'Esperit que s'espabili!

A l'ACO, el nostre testimoni al llarg dels anys ha anat prenent formes diferents: testimoni de fortalesa i de coratge en temps de dictadura, testimoni d’esperança en temps de desencís, testimoni d’imaginació i de constància quan les utopies romanen amagades sota el consum… I ara testimoni del Crist en mig d’altres religions i d’altres cultures. Testimoni d’Església modesta en mig de la laïcitat i en contrast amb una part de l'Església que encara sospira pel poder. Testimoni de motivació enmig de la indiferència.
Més que mai hem d’escoltar i hem de dialogar. I per fer això ens cal canviar de xip, alimentar la nostra fe, fer-nos més visibles com a cristians, treballar a fons dins l’Església…sense deixar de banda el nostre compromís en el món.

Mercè Solé

Nota per a inquisidors: ja m'imagino que he dit un nombre incalculable d'heretgies. Ja tinc la meva petita caldera a punt. En sóc conscient i la tinc reservada.

El Consell de l'ACO

Cap de setmana intensíssim: d'una banda el IXè Consell de l'ACO, a Lleida; de l'altra, Mostra d'entitats a Viladecans. He pogut exercir el do de la ubiqüitat a base de preparar primer els materials que s'havien d'exposar i de distribuir de les dues entitats on tinc responsabilitats (Associació de pares de Caviga i Punt de Trobada) i d'estar-me des de divendres a la tarda fins diumenge al matí al Consell de l'ACO. Com a Càritas no ha calgut que m'hi amoïnés perquè no tenim xiringuito a la mostra: L'ajuntament opina que una entitat que depèn de la parròquia no hi té cabuda.
Ha estat un Consell tranquil, al marc curiosíssim de l'Acadèmia Mariana de Lleida,per decidir quines havien de ser les prioritats del moviment, tant en els temes de fons que volem tractar col·lectivament en els propers tres anys (l'opció pels pobres, el consum i una cosa exòtica que es diu "Lliures i profetes en una societat plural"), com en aquells aspectes organitzatius que cal millorar i posar al dia per funcionar millor i, sobretot, per anar-nos fent cada dia més correponsables de l'ACO. És un moviment de laics, sempre ho ha estat, però ara més que mai som conscients que l'Església som nosaltres qui l'ha de fer funcionar si volem que estigui especialment atenta a tot allò que afecta la gent que pateix, en el nostre entorn proper i en el món sencer. I això per dos motius, perquè el clero diocesà sensible a aquests temes va molt estressat i tendeix a ser una espècie en extinció i, perquè, caram , de l'Evangeli es desprén que és responsabilitat de tots no només el compromís tal com l'entenem a l'ACO (polític, sindical, veïnal, en entitats i organitzacions...) sinó l'anunci explícit de la Bona Nova de Jesús. Malgrat tots els estereotips, l'Església és plural i té presència en ambients molt diversos. Encara recordo l'expressió de Joan Coscubiela quan el vam convidar a prendre part en una taula rodona del 50 aniversari del moviment: "ostres, sí que hi conec gent, aquí!". Doncs això.
El Consell de l'ACO sol ser molt gratificant. Hi ha pocs conflictes (nosaltres si de cas repartim responsabilitats, mai quotes de poder) i sempre és un bany maria d'amistat i de retrobament amb gent senzilla i alhora significativa. Enguany ens hi acompanyaven unes quantes patums: el president del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, el president de la HOAC espanyola, un representant de l'equip de la Pastoral Obrera de la Conferència Episcopal (importantíssim! de fet no ens reconeixen formalment com a moviment de treballadors cristians, o sigui que és tot un gest que hagi volgut venir) i membres de la JOC, de la HOAC, i de diversos grups de treball del bisbat de Lleida, amb el bisbe al capdavant.
En fi, vam sortir animats, que és del que es tractava!

Mercè Solé

Contra la precarietat, anem per feina!

La JOC prepara així la seva Festa de l'Acció, que tindrà lloc el proper 30 de maig a l'Hospitalet. Aquesta és la nota de premsa que han distribuït als mitjans de comunicació. Els desitjo una festa ben reeixida i els felicito per la feina que fan, una feina ben contracorrent, per cert. Això del compromís no es porta, això del món obrer sembla que ja no existeix, això de l'Església té mala premsa. Precisament per tot això la seva tasca continua sent molt necessària, perquè els joves treballadors i treballadores valen més que tot l'or del món.

FESTA DE L’ACCIÓ
"Contra la precarietat, anem per feina!"
el 30 de maig del 2009, al barri de Santa Eulàlia
(L’Hospitalet de Llobregat)

Prop de 200 joves d’arreu de Catalunya s’aplegaran el proper 30 de maig, a partir de les 11 hores del matí, al Parc de l’Alhambra del barri de Santa Eulàlia (L’Hospitalet de Llobregat), per celebrar la Festa de l’Acció sota el lema: "Contra la precarietat, anem per feina!". Aquest any la finalitat de la Festa és denunciar les precarietats laborals que vivim els i les joves treballadors i treballadores, i que actualment són més punyents degut al moment de crisi que estem vivint; reivindicar els nostres drets; i compartir i potenciar les nostres accions allà on som: a la feina, al barri/poble, als estudis.

La Festa de l’Acció és l’acte on els i les militants de la JOC celebrem i compartim amb altres joves i entitats les descobertes i accions que fem. Un moment de posada en comú del treball fet a les diferents federacions que formem el Moviment, i a la vegada, un punt de partida a l’acció col·lectiva, a la posada en marxa de propostes i iniciatives que donin resposta allò que anem descobrint i volem reivindicar.

A la JOC creiem en l’acció col·lectiva, educativa i transformadora, en el protagonisme dels i les joves, en la nostra capacitat de transformar la societat, allò que ens envolta, per aspirar a un món més just i digne, sense precarietats. I la Festa de l’Acció serà el moment en que compartirem públicament tot això, el que ja estem fent i el que ens plantegem fer per tal de transformar aquesta realitat que no ens agrada.

La jornada començarà amb la posada en comú de les accions que hem fet durant aquest curs a les federacions, descobrirem la possibilitat de fer-les i ens donarem pistes per a l'acció, fent propostes entre tots i totes. Seguidament, celebrarem una Eucaristia per passar posteriorment al dinar de germanor A la tarda, continuarem posant en comú els aspectes que hem descobert sobre la precarietat laboral, juntament amb persones d’altres col·lectius que també treballen aquest tema, amb uns tallers formatius sobre diferents temes relacionats i que ens afecten com a joves treballadors/es. Tot seguit, hi haurà un acte reivindicatiu al mateix Parc de l’Alhambra, amb la lectura d’un manifest que recollirà el treball fet fins ara en la Campanya de la JOC “Contra la precarietat, anem per feina!” (curs 07-09). Després hi haurà un concert, i cap les 20 hores, finalitzarà la festa.

Us convidem a fer-ne difusió i a participar amb nosaltres de la Festa.
US HI ESPEREM!!

Cosir voluntats, construir un mamut

Veureu que a la dreta d'aquesta plana fa dies que hi ha un mamut. És el Mamut de Viladecans, una figura que unes quantes entitats de la ciutat ens proposem que esdevingui símbol de la nostra Festa Major i que té ja blog propi.
Viladecans és una ciutat que ha crescut moltíssim en pocs anys, amb un teixit social més aviat feble. La Festa Major consisteix en un seguit d'actes més o menys interessants, compartimentats i escampats per la ciutat, però sense cap força aglutinadora i sense identitat pròpia. Per no tenir, no té ni nom, perquè l'Ajuntament considera que no es pot dir Festa Major de la Mare de Déu de Sales (la d'estiu) o de Sant Sebastià (la d'hivern) perquè el seu origen religiós, segons ell, exclou els ciutadans no catòlics (!!!). L'Ajuntament tampoc no és que dediqui gaire esforços a la cultura popular i les entitats com els geganters, grallers, diables més aviat viuen hores baixes. I és que on hi hagi algun "triunfito", com és el cas de Viladecans, la resta no compta. Això deu fer modern. I de fet a mi no em molesta que es potenciï si no fos per la deixadesa que hi ha, comparativament, amb les entitats més tradicionals.
En fi. Unes quantes entitats, doncs, hem decidit deixar de gemegar i posar-nos en marxa. El símbol del mamut té la gràcia que resulta nou. Fa poc més d'un any se'n van trobar unes restes de gran valor a la Riera de Sant Llorenç i a algú se li ha acudit que un mamut és un element simpàtic que podem revestir de tot el que vulguem i que ningú fins ara no es pot fer seu. amb exclusivitat És purament convencional, però adquirirà valor a mesura que ens el fem nostre. Això suposa una tasca molt interessant: l'apropament a les diverses entitats, la feina conjunta. Jo ho veig com un anar teixint, cosint-nos els uns amb els altres, com un gran tapís o, més pròpiament, com una xarxa. On les Raíces de Andalucía tingui el seu lloc al costat de la Colla Sardanista i dels fans del triunfito Galisteo, i ningú no se senti exclòs. És feina lenta i més aviat contracorrent. En l'època de compartimentació i de fàcil enfrontament i greuge comparatiu costen el treball conjunt i la cohesió social.
Però certament veig que tots els implicats ens hi anem engrescant i encara ens en sortirem. De fet, tot és començar. Volem fer una tasca a llarg termini i comencem aquest cap de setmana a la Fira de Sant Isidre, on hi ha la Mostra d'Entitats. Els primers fruits s'hauran de veure a la Festa Major. Tant de bo ens en sortim!

Mercè Solé

Orgullosos dels seus fills

Ahir vam tenir reunió de junta de l'Associació de Pares (mares i cunyades) de Caviga. Els vaig portar els fulletons de què us parlava l'altre dia. N'havíem comentat el contingut, una mica per sobre, i encara no n'havien vist el disseny. Finalment hem rebut la subvenció de l'Ajuntament per editar-los, però en el moment de portar-ho a imprenta no ho sabíem encara i jo vaig optar per tirar pel dret i fer-los a tot color.

He de dir que em feia una mica de por que me'ls tiressin pel cap. Pels diners que m'hi havia gastat i perquè em temia que els semblés que feia massa teoria sobre el tema dels discapacitats, sobretot ara que estic llegint el llibre Quiet de Màrius Serra. Una cosa és la malaltia d'en Jordi i una altra de diferent les moltes discapacitats força més greus que pateixen d'altres persones, que els limiten molt la comunicació o que els fan molt depenents dels altres.

Quan vaig arribar a la reunió vaig trobar alguns pares discutint aferrissadament entre ells sobre quin dels seus fills tenia més discapacitat. És un grup on hi ha molta desconfiança mútua i on sovint cal posar-hi molt d'esforç per reduir tensions. Una majoria d'integrants de la junta es coneixen de tota la vida, han compartit associacions i arrosseguen vells greuges que costa anar superant. He de dir que al principi em van sobtar aquestes actituds. Després he anat veient que potser és una manera de posar-se a la defensiva. Que de vegades hi ha un sentiment de desprotecció i una solitud molt grans que es manifesten amb el primer que troben. Potser seria diferent si la seva incertesa i la seva por davant del futur dels fills es canalitzés en una reivindicació sòlida davant les administracions. Però em sembla trobar-hi una certa irritació davant la vida, se senten tractats injustament.

Em vaig quedar sorpresa de la bona acollida del fulletó. Va ser un moment gairebé emocionant, que va donar peu a parlar de com veien els seus fills i de com se'n sentien orgullosos. De fet van anar molt més enllà del que jo havia previst en un principi i es disposen ara a distribuir els famosos fulletons no només a la Mostra d'entitats, sinó a tots els casals dels tres municipis afectats i a les botigues veïnes. Que he fet curt amb la tirada de mil exemplars, vaja.

Em vaig endur a casa els rostres emocionats d'algun d'ells i em vaig sentir feliç de col·laborar-hi. A poc a poc van sortint propostes més creatives del grup i anem teixint millor rotllo. Ens en sortirem.

Mercè Solé

El transport que paguem o que pagarem

Aquests dies que hi ha hagut la Fira de l'Automòbil se n'ha tornat a parlar. Hi ha qui reclama ajuts perquè la gent compri cotxes, per reactivar l'economia i com a suport a un sector que manté molta gent ocupada.

He de dir que no ho veig gens clar, tot i ser conscient de què pot significar si aquesta indústria s'enfonsa. No em sembla prudent promoure l'ús del cotxe privat, i més si es tracta d'automòbils cars. Els cotxes representen consum energètic, contaminació, converteixen molts quilòmetres en asfalt i són a disposició només de les persones que els poden pagar. No pas tothom es pot plantejar si agafar el bus o el cotxe. Per no parlar de l'endeutament que significa per a moltes famílies (no havíem quedat que convenia promoure l'estalvi i no l'endeutment?). Per acabar-ho d'adobar com més cotxes circulen més ineficaços es tornen: les carreteres s'embussen i aparcar es converteix o bé en una odissea que deixa la d'Ulisses en ben poca cosa o bé en una despesa considerable.

Posats a enterrar-hi diner públic, m'estimaria més una promoció seriosa del transport públic, que presenta molts dèficits i on també podria crear-se ocupació. La veritat és que venir de Viladecans a Barcelona en tren suposa de vegades intervals de mitja hora entre servei i servei. Alguns busos ni tan sols funcionen el cap de setmana... Això, per vint quilòmetres de distància i més de 64.000 habitants (sense comptar els molt poblats Gavà i el Prat) resulta gairebé exòtic.

I també podrien crear-se molts llocs de treball en el sector serveis a la gent gran. L'aplicació de la llei de la dependència seria una bona oportunitat per obrir portes, i si es fes amb ocupació de qualitat i no amb ocupació-brossa, les capes socials més baixes (o sigui les dones amb poca formació) viurien una millora espectacular de la seva qualitat de vida. A part que moltes famílies que s'ocupen dels seus vells se sentirien una mica menys angoixades.

En fi. De la crisi podria sortir-ne un canvi de plantejament per viure millor. No sembla pas que aprofitem l'avinentesa, no.

Mercè Solé

Sense voluntat, sense esforç, sense responsabilitat

Deu ser que em faig gran, però el sistema de la píndola de després em sembla penós. I encara més penós és que no és un bolet, sinó una forma de vida. M’explico.
U. Anuncis televisius diversos adreçats a joves i adults: menja tant com vulguis, encara que et faci mal. La pastilla “X” et farà sentir bé una altra vegada. No t’estiguis de res.
Dos. Anuncis de sabó: allibera els teus nens i nenes de la preocupació per mantenir neta la roba. Que s’embrutin tant com vulguin. El llevataques “X” ho tornarà tot al seu estat original.
Tres. Programa El Club de TV3. Tertúlia sobre la infidelitat. Afirmació d’un dels habituals: fins als 30 anys que la gent ho provi tot, després toca posar seny i fer relacions estables.
Quatre. Col·laboració intensa dels joves en una campanya electoral enganxant cartells. Exigència posterior: que el partit els pagui un sopar perquè “s’ho mereixen”. No sé si el que ve després és reclamar un càrrec a l’administració.
Cinc. Condons gratis a l’escola no fos cas que els adolescents s’haguessin d’esforçar i de renunciar a cap altra de les seves despeses (de mòbil, de perruqueria, de sortides…) per aconseguir-los.
Aquest és el context general: ni prevenció, ni responsabilitat, i una publicitat enganyosa. Perquè la salut es ressent dels excessos. Perquè els llevataques sempre acaben deixant ombra. Perquè les relacions personals són més que un polvo i que dos. Perquè la gratuïtat i la generositat a la clandestinitat van portar molta gent a la presó sense que mai reclamessin un tracte privilegiat. Perquè la llibertat consisteix a fer-se responsable dels propis actes.
Mantenir relacions sexuals va molt més enllà del plaer immediat. És una natural porta oberta als embarassos i pot ser també porta d’entrada a gravíssimes malalties. La píndola, que no s’ha de confondre amb un anticonceptiu més, només resol els embarassos. No fa millors les relacions ni evita les malalties. I bàsicament és un gra de sorra més en aquesta actitud comuna a joves i a adults de prendre’s la vida com a ocasió de consum en benefici propi, no només de béns, sinó també de relacions i de persones.
La píndola potser ha d’existir. Però ha de ser un molt últim recurs. Igual com els medicaments no han d’estalviar la prevenció.
I els joves han de tenir accés no només a les píndoles: també a una feina digna i a unes relacions de qualitat. I han de ser tractats com a persones responsables, no com a infants malcriats. I cal preveure que, en circumstàncies normals, els seus pares els ajudaran, i ells ho podran viure així. Probablement no serà sense conflicte. Però la vida de debò, la vida laboral, la vida familiar, la vida política, comporta enfrontar-se a realitats poc agradables i reconéixer errades i aguantar xàfecs. I cal estar-hi preparats. S’aprén afrontant les pròpies accions i dificultats, no pas amagant-se.

Mercè Solé

Portes obertes

El proper 16 de maig, les mesquites de Catalunya obren les seves portes a tohom qui vulgui visitar-les. També la de Viladecans, que és un local penso que modèlic. Els veïns van arribar a posar-los tantes pegues i van pressionar tant l'ajuntament perquè els controlés, que dubto molt que hi hagi cap més local a Catalunya que segueixi tant fil per randa les ordenances municipals.

Molta por del veïnat al principi, i molts estereotips sense fonament. De fet, les trobades massives del Ramadà no es fan allí perquè no s'hi cabria. I la gent hi va a resar o a fer determinades activitats culturals en horaris normalets. Qualsevol bar resulta més sorollós. És un espai polit i agradable, en els baixos d'un bloc de pisos. I la seva hospitalitat amb les visites és igualment agradable.

Si teniu ocasió de visitar-ne alguna, feu-ho. És una manera de conèixer les persones, de fer-se càrrec de com són els espais, d'apropar-se a una altra espiritualitat.

De fet és un bon exercici fer jornada de portes obertes. Explicar als altres què fem i per què ho fem intentant que t'entenguin no està gens malament. Sospito que de vegades ens convindria explicar-nos-ho a nosaltres mateixos... i ens descobriríem probablement símptomes d'esquizofrènia...

Mercè Solé

Hi ha vida més enllà del futbol...

El mes de maig del 1992 servidora era a Lió, en una trobada internacional del Moviment Mundial de Treballadors Cristians. Una nit vaig sortir a sopar amb un parell de persones més i quan vaig arribar al vespre i vaig entrar a la sala on tothom es mirava el partit que feien per la tele, un tal Koeman va fer un gol. Enmig del xivarri em van felicitar molt efusivament, perquè era l'única participant de l'encontre que venia de Barcelona. Vaig quedar una mica desconcertada, ja que no n'estava gens al cas. Després, ja he tingut temps i ocasió d'adonar-me que va ser una gran ocasió pel Barça.
Ara crec que seria impossible no assabentar-me de la Champions o de la lliga. Mengem esports matí, tarda i nit. A tots els mitjans de comunicació. El Barça surt sempre, tant si és notícia com si no ho és. Fins i tot jo ja sabria respondre això de: "el futbol és així", "queda molta lliga per davant" (quan en queda, és clar), "no hi ha enemic petit"... Per sort en Pep Guardiola és un bon comunicador, educat, no agressiu i amb més sentit comú que d'altres. Però quan els entrenadors són energúmens continuen disposant dels mateixos espais...
La lògica capitalista prima, a més, per damunt de tot. Els partits de més interès tampoc no els donen perquè té prioritat la pela pura i dura. I la molta gent que realment fa esport en clubs modestos o en modalitats poc conegudes rarament és notícia, a no ser que faci com l'equip femení de softball de Viladecans, que per cridar l'atenció sobre la seva precària situació va optar per fer-se fotografies en pilota picada.
A TV3 si convé s'endarrereixen els telenotícies per retransmetre qualsevol esdeveniment esportiu, ni que sigui "l'assaig general" (perdoneu, vull dir el darrer entrenament) de la Fòrmula 1. El discurs de la defensa de la cultura catalana sol utilitzar-se com a això, com a discurs, però jo em pregunto què passaria només si la meitat de l'atenció que susciten els esports es dediqués al teatre, a la música (no només als acòlits del Club, si us plau), a la literatura... Ja es fan coses, però els recursos que s'hi dediquen són ridículs en relació a l'esport.
Francament, crec que ara estem molt més alienats pel futbol que no estàvem en temps d'en Franco, perquè els mitjans ens ofereixen allò que ven i que és rendible, però també eduquen la mirada. I sembla que la mirada que interessa és esportiva. El futbol sens subte és un bon factor de cohesió social, però no pas l'únic, per sort. I és que jo penso que Catalunya és més que un club...

Mercè Solé

Comunicar allò que veiem des de Càritas

Una trentena de persones ens vam aplegar dijous als locals de Càritas de la Montserratina amb motiu de la presentació de la memòria de Càritas Interparroquial de Viladecans de l’any 2008. Una memòria que no aconsegueix reflectir com la crisi econòmica està afectant els veïns i veïnes de Viladecans, perquè cada dia que passa van creixent les necessitats. De fet, durant els quatre primers mesos del 2009, Càritas ha multiplicat la seva activitat per quatre… I caldrà apel·lar a la solidaritat de tots, persones i institucions, perquè els ingressos s’incrementin en una proporció semblant.

De fet vam parlar força de l’aparent contradicció de Càritas: existeix amb voluntat de no haver d’existir. És a dir, d’una banda complementa l’acció social que es du a terme des de les administracions públiques, però ho fa amb la voluntat de no suplir la tasca d’aquestes, al contrari: es vol anar-les comprometent cada cop més en l’atenció a les persones. I, malgrat que la seva actuació sempre és limitada, es vol guanyar en qualitat i sensibilitzar els ciutadans de les mancances del nostre sistema econòmic, educatiu i social.

La presentació de les dades de la memòria va venir acompanyada d’una xerrada de Montse Sintas, periodista i treballadora social, que va insistir en la necessitat que Càritas sigui veu de les persones que sovint són invisibles per als mitjans de comunicació i per a una gran part de la societat. La pobresa no agrada, no vesteix, no es veu. I de vegades en els grans mitjans apareix de forma sensacionalista, o confusa, sense respecte per a la gent. Les entitats com Càritas han de conjugar el desig que es parli de què li passa a la gent, i de les causes socials i econòmiques que els han portat a aquesta situació, amb el criteri de preservar la seva dignitat i de fer prou atractiva la informació en un context cada cop més sensacionalista i acostumat al “zapping”. I això requereix insistir en els mitjans, fer-nos pesats, facilitar les coses.

Justament per aquest motiu, Càritas de Viladecans enguany s’ha esforçat a fer una convocatòria oberta de la presentació de la memòria, en el criteri que cal fer arribar a tota la població que ho vulgui escoltar allò que veiem. I, efectivament, van venir algunes persones d’entitats, d’escoles i algun regidor de l’oposició. La paradoxa és que vam trobar a faltar molt l’equip de Locàlia Viladecans… En fi, cal trobar mecanismes de comunicació fàcil entre les entitats.

Mercè Solé

Aquesta nit un mateix vent...

Últimament planxar s'ha convertit en una activitat força interessant que em permet escoltar discs o casets que fa temps que tinc abandonats (de fet constato que una de les coses que m'estan canviant més a la vida és la forma d'escoltar música).
L'altre dia li va tocar el torn a un disc de la Victòria dels Àngles, que canta Toldrà, Mompou, Rodrigo i algunes cançons populars. I mentre escoltava el Combat del Somni (Janès/Mompou) em vaig adonar que com que m'agrada tant la primera cançó (Damunt de tu només les flors) ja no escolto les altres, i que la segona sempre em passa desapercebuda. I he redescobert que aquest poema m'agrada molt... Us deixo amb la versió de Carme Bustamente.

Aquesta nit un mateix vent
i una mateixa vela encesa
devien dû el teu pensament
i el meu per mars on la tendresa

es torna música i cristall.
El bes se’ns feia transparència
—si tu eres l’aigua, jo el mirall—
com si abracéssim una absència.

El nostre cel fóra, potser,
un somni etern, així, de besos
fets melodia, i un no ser
de cossos junts i d’ulls encesos

amb flames blanques, i un sospir
d’acariciar sedes de llir?

Més sobre la família

“Jo no entenc com la gent es podia casar sense haver conviscut abans. Em sembla una irresponsabilitat”. M’ho deia no fa gaire una amiga, força més jove que jo un dia en què,remenant llibres de vell en una botiga, ens va sortir un “La relaciones prematrimoniales”. La veritat és que la troballa em va fer pensar que les coses havien canviat moltíssim des de la meva adolescència en què un títol així obria camins. I no vaig saber gaire què contestar-li, perquè el seu comentari em va semblar molt sensat.
I ho escric després d’haver pensat una mica més en això de la família. Fa uns dies vaig fer un post, reconec que una mica massa a la lleugera, sobre el tema, que va ser contestat per una persona anònima, que em recordava quina era la visió del matrimoni des de la perspectiva cristiana catòlica i hi afegia que es pot acollir la persona, però que se li ha de dir que “no pequi més”. És cert que jo barrejava massa coses, però és que el vaig fer pensant en la gent que m’envolta: família, feina, amics, veïns… De fet qualsevol catequista pot explicar que la situació familiar de molts dels nens que es preparen per a la primera comunió no entra en el model eclesial. I em deia no fa gaire un capellà amic que són una minoria molt minoria, i de vegades mirada amb estranyesa per la resta del grup quan es preparen per al matrimoni, els qui volen casar-se per l’Església i encara no viuen junts.
De fet aquesta amiga que us deia s’ha casat amb un home separat amb una filla. En tenen una altra de comuna. El compromís familiar d’ella, que és a qui conec, és innegable: de fidelitat al marit, de tenir fills i atendre’ls, de tenir cura de l’altra filla com si fos pròpia… No es pot casar per l’Església, cosa que no la preocupa gaire. Sí que preocupa en canvi a una altra amiga, persona molt activa eclesialment, a qui el marit va abandonar quan la seva filla tenia solament tres mesos. Ara, passats molts anys, i un cop divorciats, s’ha casat amb una altra persona d’estat civil soltera fins aquell moment i tenen també una altra filla. De fet tampoc no pot casar-se per l’Església ni, pel que sembla, combregar. Són les disposicions que marca la institució eclesial, però jo en cap d’aquests dos casos no hi veig símptomes de pecat.
Jo penso que el matrimoni és una institució cultural que va canviant amb el temps i adoptant diferents formes i que no és santa per si mateixa. Els cristians en fem sagrament perquè en l’amor conjugal (en l’amor i no en la institució) hi veiem i hi volem la presència de Jesucrist. I això ens ajuda a viure-ho millor. Però el matrimoni d'ara a casa nostra és diferent del dels anys 50 i encara molt més diferent del de fa 2000 anys a Palestina. El matrimoni de vegades ha obeït a interessos econòmics i ha estat de conveniència, de vegades s’ha fonamentat en un paper clarament subordinat de la dona, de vegades ha promogut una família com a clan insolidari respecte a la resta de la societat, o ha permès que molts homes es desentenguessin de l’atenció personal als seus fills. Avui mateix el matrimoni no garanteix que els avis siguin atesos o que els nens puguin néixer. I de vegades, quan he atès gent d’altres països també catòlics, m’he adonat que en alguns llocs el matrimoni és purament formal, perquè la gent es casa però no vol dir exactament que visqui en parella o que les reponsabilitats siguin compartides o, a la pràctica, fins i tot que només hi hagi una dona o un home.
I precisament perquè aquesta realitat és imperfecta jo veig que per als cristians té molt de sentit posar-hi Déu al mig. El matrimoni, i cadascun de nosaltres, sempre tenim aspectes a convertir. Personalment estic contenta que el meu marit visqui amb mi perquè m’estima i no per obligació. Si mai arribés el cas, penso que seria més adient per part meva permetre que marxés. Sobretot perquè, i a diferència dels meus pares, no el necessito per poder viure amb autonomia. Crec que la possibilitat del divorci allibera i fa més autèntic el qui no vol divorciar-se i, per tant, és un avenç. I també em sembla una bona cosa donar sortida als conflictes familiars. Viure amb una parella que no s'estima tampoc és un plat de gust. Jo valoro el compromís i em sap greu quan veig que hi ha gent a qui li fa por, però valoro també la llibertat. De fet el nostre bisbe deia no fa gaire que la solidaritat no funciona si no és per convicció. Jo crec que l’amor, tampoc.
Qui té el poder de decidir dins l’Església pot dir pecador a qui li sembli i pot vetar-los els sagraments. Al cap i a la fi l’Església no pretén ser una institució democràtica. Però crec que seria millor potenciar la solidesa de les relacions en positiu i ajudar a descobrir en les noves famílies els signes de la presència de Déu, que jo crec que hi són. Perquè Déu sempre desborda les estructures i, per sort, ni l’Església no el pot controlar.

Mercè Solé

El ritual

No és per oferir un sacrifici als déus. No és per fer senyals a ningú. La fumera que veiem cada dia a aquesta hora des de la feina és clar indici que s'acosta l'hora de dinar.

Els treballadors que estan arranjant aquest terrat n'aprofiten la barbacoa. Fan unes bones brases i al damunt la carn. I, si no plou, s'entaulen cada dia davant l'enveja de la concurrència.

De fet les nostres finestres ens solen oferir un bon espectacle: els terrats, els treballadors, l'hotel del davant (amb molt desinhibits hostes, per cert). Sort que som tan bons treballadors i no ens distraiem fàcilment.

Mercè Solé

Tots, totes som discapacitats

Aquest és el títol que hem posat al fulletó que distribuirem l'Associació de Pares (Mares i cunyades) de Caviga a la Mostra d'entitats de la Fira de Sant Isidre de Viladecans. La veritat és que és la primera vegada que fem semblant cosa, perquè fins ara el costum era repartir xocolates o vendre coses fetes pels nois.

Enguany hem arribat a la conclusió que no cal donar res (que desapareixia en poca estona, després de fer un efecte crida a tots els xavals del barri de Sales) que no sigui un missatge sobre la discapacitat. Això ens ha costat perquè ens ha obligat a dotar d'un altre contingut la nostra paradeta. M'ha agradat també deixar de plorar sempre a totes les empreses perquè ens regalin coses "per als disminuïts, pobrets". Hem pensat més aviat allò que podem aportar de nosaltres mateixos. De fet no té gaire sentit que demanem associats, perquè només ho poden ser els familiars dels membres del taller i tots ja ho són. Però sí que en té fer reflexionar els veïns sobre la discapacitat. O millor dit sobre les enormes capacitats que tenen les persones amb disminució.

Farem una exposició de tot el que han fet els nois i noies, amb fotografies i amb una mostra dels seus treballs. I empaperarem Viladecans amb l'esperança que la gent es llegeixi allò que hem preparat.

Aquí teniu el text:

Tots, totes, som (dis)CAPACITATS

Tots, totes, som (DIS)capacitats en un moment o altre de la vida…No som pas autosuficients sempre. Quan som petits, quan estem malalts, quan som molt grans… Tots passem etapes de discapacitat, moments en què patim limitacions diverses.

Tots, totes, som (dis)CAPACITATS per a unes coses o altres… Tots som capaços de desenvolupar habilitats i capacitats. Tots som capaços d’establir relacions, de mostrar afecte, de ser persones. Tots som limitats per a determinades coses. És la nostra experiència diària.

Tots, totes, som CIUTADANS, quant a drets i obligacions.I el nostre món necessita de l’aportació de tots perquè els drets humans siguin una realitat.

Les nostres (DIS)CAPACITATS depenen del nostre entorn.Una societat sense barreres arquitectòniques, amb transport adaptat, amb suport social, amb mesures que facilitin l’accés a la feina a tothom elimina les discapacitats i afavoreix la igualtat real.

La discapacitat és també en la nostra mirada: podem veure les nostres DIS(capacitats) o bé les nostres (dis)CAPACITATS. L’ampolla mig plena o l’ampolla mig buida. La mirada en positiu, sobre les capacitats i no sobre les dificultats, crea confiança, és imaginativa, ens fa anar més enllà dels nostres lìmits.

Mercè Solé

Persones com la Juana

Em sap greu no haver-me'n assabentat abans (sempre bado!): a la Juana Martín, treballadora social de Càritas Diocesana de Barcelona i durant molts anys responsable de Migració, enguany li han atorgat la Creu de Sant Jordi. La veritat és que me n'alegro moltíssim per molts motius.
En primer lloc, per ella. Perquè pel que la conec és una persona treballadora i constant que mai no ha buscat cap protagonisme, que ha sabut treballar en equip i que sempre ha posat com a prioritat el benestar de les persones immigrades i no pas cap mena de privilegi personal . No l'he vista mai ser complaent amb el poder ni perdre's en batalletes. Sempre ha anat per feina i ho ha fet amb intel·ligència.
En segon lloc, per tota la gent que treballa i ha treballat a Càritas. La feina que pot mostrar avui la Juana és fruit de molts anys i de moltes persones, algunes encara dins de l'entitat mentre que d'altres continuen treballant en el camp social des d'altres fronts. La serietat de tots ells s'encomanava i quedava lluny de frivolitats polítiques i d'aspiracions a no sé quin lideratge, cosa que en cert moment a alguns els va comportar molts maldecaps i incomprensió. Però la seva constància ha donat fruit en la qualitat de la feina feta, que ara es "cristal·litza" en la Juana.
En tercer lloc me n'alegro pels immigrants, especialment pels immigrants sense papers. Se suposa que si es reconeix la feina de qui defensa els seus drets és que es deu pensar que n'han de tenir, de drets... Perquè la feina de Càritas i de la Juana no ha consistit a donar un cop de mà assistencialista sinó sobretot a fer feina política en el millor sentit de la paraula, i de sensibilització.
Per molts anys, doncs i moltes gràcies!

Mercè Solé

Famílies

Els amics de La Barca ens conviden a celebrar avui el dia dels "divorciats catòlics en nova unió". No sé si jo ho formularia així. Però crec que val la pena d'afegir-s'hi.
Jo ho veig com una celebració de l'acollida de l'Església (L'Església universal, no només la jerarquia eclesiàstica) a les famílies, a les noves i a les velles en totes les seves formes culturals i històriques, que són molt diverses. I dic l'Església, perquè estic ben segura que el Pare ja les acull des de sempre.
Acollida que és benvinguda i encoratjament a prendre part en tot allò que ens configura com a comunitat i en tot allò que ens ajuda a estimar la gent, no només la parella, ni només els fills, sinó tothom.
Benvinguts, benvingudes:
- les parelles de tota la vida
- les parelles de fet
- les parelles mixtes (entre cristians i no cristians)
- les parelles separades i divorciades, i tornades (o no) a unir
- les parelles homosexuals, amb o sense fills
- els vidus i vídues
- els solters i solteres
- les comunitats religioses o de qualsevol mena
- els nens que no tenen família
- les famílies monoparentals
- els cèlibes per opció
I especialment la gent que pateix per la família: les persones en procés de separació o de divorci no desitjat, les persones que pateixen la infidelitat del seu company o companya, les parelles en conflicte, les persones que voldrien una parella estable i no en troben, les persones enamorades sense possibilitats de tirar endavant la relació; les persones maltractades i les maltractadores...; les persones que se senten rebutjades per la seva malaltia o les seves circumstàncies o el seu aspecte...
Les persones que se senten soles o abandonades per la família, les persones que s'esforcen per acceptar els membres difícils de casa, els infants maltractats o tractats amb negligència...
Les famílies separades per lleis d'estrangeria, per l'exili... Les famílies que veuen morir els seus fills per la fam o per la guerra o que no poden atendre les seves malalties.
Jo crec que Déu ens crida a estimar els altres per damunt de tot. Amb sinceritat. I això nosaltres no estem en condicions de jutjar si els altres ho fan o no (ni en necessitat, francament). Per això penso que tots, totes, tenim un lloc a l'Eucaristia si volem ser-hi. I crec que val la pena celebrar-ho.

Mercè Solé

Cinc anys sense en Joan

Ahir va fer cinc anys que va morir. Anava a peu a Montserrat des d'Esplugues amb una colla d'amics. Va patir un atac de cor i s'hi va quedar. Recordo el mal son d'haver-ho d'anar a explicar, amb tots els germans, als seus pares i la pena immensa de pensar que la seva filla, que aleshores tenia vuit anys, hauria de créixer sense poder conèixer-lo millor.
Amb el temps, però, el record d'en Joan ha anat canviant fins a convertir-se en una mena de substrat de tots plegats. Passat el dolor de la pèrdua, en Joan forma part de la pròpia història i de la pròpia identitat. Sovint penso què hi diria de tal o qual cosa o que això o allò li agradaria. De fet compartíem una mena d'obsessió pels llibres, que tant a ell com a mi ens agradava conservar, encara que ja no penséssim tornar-los a llegir. I a més, era el més ben plantat de tots els germans (i sense el "mejorando lo presente"!).
Però d'alguna manera conservem el seu sentit de l'humor, la seva mirada sobre les coses. I constatem que la gent que l'estimava, no l'ha pas oblidat. I quan veig que la seva filla tira endavant, penso que allà on sigui ho deu celebrar. Certament, la mort no ho pot tot.

Mercè Solé

El Primer de Maig i els dentistes

"Deu de cada deu dentistes recomanen que no es tanqui TRIDENT". "Trident: sin azúcar, sin trabajo, sin vergüenza". Ha estat una de les empreses en risc de desaparèixer que més s'ha fet notar a la manifestació d'aquest matí. I cal dir que els treballadors hi han posat imaginació i participació.
Trident (pertanyent a la multinacional Cadbury) és una empresa actualment amb seu al Prat del Llobregat, que té bons beneficis malgrat la crisi i que, tot i això, ha decidit tenir-ne més, de beneficis. I per aquest motiu tanca la planta del Prat i es trasllada a Polònia, on se suposa que els costos se li abaratiran. Però a Catalunya deixa 170 persones a l'atur. Se'n salven alguns treballadors d'oficines, perquè l'empresa deixarà un punt comercial a Catalunya.
Un exemple més de deslocalització. M'ha fet pensar en una altra empresa que va fer això mateix no fa gaire (la que tenia la marca "Braun" entre d'altres). Em consta que finalment la deslocalització no va funcionar i que el que es feia a Esplugues s'ha fet finalment a Alemanya (més barat no deu ser!), però els treballadors d'aquí han anat al carrer.
La mani d'aquest matí ha anat força bé malgrat la pluja. Però ens cal avançar molt més en consciència de classe i en mobilització si volem aturar realment les amenaces desreguladores de la patronal i els acomiadaments massius. I també ens cal construir una realitat sindical europea i internacional...
Per cert, que un dels discursos que he sentit no m'ha agradat gens: el consum fa sortir de la crisi, ergo els treballadors hem de consumir més (i mantenir el poder adquisitiu per poder fer-ho) per tirar endavant. Jo crec que mantenir el consum com a fita no ens ajuda pas a viure millor: ni som més solidaris, ni preservem els recursos ecològics col·lectius ni esdevenim més persones ni més feliços. Al contrari. No és gens fàcil trobar un marc ideològic adequat on encaixar treball, consum, solidaritat. Però ens hi hem d'esforçar. Altrament continuarem sent peons de les multinacionals, que gestionen el nostre treball, el nostre temps lliure, la nostra economia i les nostres utopies.

Mercè Solé