Ahir va fer cinc anys que va morir. Anava a peu a Montserrat des d'Esplugues amb una colla d'amics. Va patir un atac de cor i s'hi va quedar. Recordo el mal son d'haver-ho d'anar a explicar, amb tots els germans, als seus pares i la pena immensa de pensar que la seva filla, que aleshores tenia vuit anys, hauria de créixer sense poder conèixer-lo millor.Amb el temps, però, el record d'en Joan ha anat canviant fins a convertir-se en una mena de substrat de tots plegats. Passat el dolor de la pèrdua, en Joan forma part de la pròpia història i de la pròpia identitat. Sovint penso què hi diria de tal o qual cosa o que això o allò li agradaria. De fet compartíem una mena d'obsessió pels llibres, que tant a ell com a mi ens agradava conservar, encara que ja no penséssim tornar-los a llegir. I a més, era el més ben plantat de tots els germans (i sense el "mejorando lo presente"!).
Però d'alguna manera conservem el seu sentit de l'humor, la seva mirada sobre les coses. I constatem que la gent que l'estimava, no l'ha pas oblidat. I quan veig que la seva filla tira endavant, penso que allà on sigui ho deu celebrar. Certament, la mort no ho pot tot.
Mercè Solé
Comentaris