Viatge assembleari


Vaga de la Mohn, ja fa unes quantes setmanes. Els viatgers ens ho prenem amb una certa filosofia, després d’haver patit la incompetència de la Renfe durant uns quants mesos. Probablement ens hem enfortit. De fet no m’afecta gaire perquè a les set del matí, l’hora en què agafo el bus L97, encara funcionen els serveis mínims (50 % del servei en aquella hora) i tan sols notem el bus considerablement més ple.
Jo crec que els treballadors deuen tenir raó. Fa molt de temps que sento els xofers queixar-se de la quantitat d’hores extraordinàries que se’ls demana i de les conseqüents i insegures jornades maratonianes. I, es digui el que es digui, fer vaga sempre és d’entrada perdre molts diners de la pròpia butxaca i entrar en una dinàmica dura, d’haver de prendre decisions ingrates, i de fer-se mal veure per uns o altres. Representa una tensió considerable. I de fet l’experiència ens diu que només a través de la pressió s’aconsegueix que les negociacions avancin. Perquè sospito que les administracions públiques estan poc disposades a invertir en transport públic. I aquest és un conflicte anunciadíssim.
Doncs avui ens hem trobat un xofer que ha aconseguit posar-se el personal a la butxaca. Anàvem pleníssims. Molta gent dreta i alguna d’asseguda en llocs inconcebibles (als espais entre dos seients damunt la roda, a les escales del passadís del final…). Salutació atenta en pujar. Quan hem deixat Viladecans, ha parat el bus i ens ha dirigit unes paraules a través del micro: a les parades, obrirà les portes per davant i per darrere per baixar i per evitar-nos incomoditats; com que li sembla que tindrem calor, engega l’aire condicionat. Si algú té fred, que ho digui, i mirarà de regular-ho. Salutació atentíssima en baixar del bus. En fi, per sort ens porta aquest xofer i no la Magdalena Álvarez. Les circumstàncies són difícils per a tothom i s’agraeix un gest amable, així com la informació que els treballadors han anat passant als usuaris, cosa que també ha fet l’empresa.
La vaga no em fa la vida més agradable, però m’alegro de viure en un context polític i sindical que la fan possible. Això sí, que els serveis mínims es compleixin, i que el període de vaga sigui tan breu com sigui possible. Jo el dia que el L97 falla puc agafar la Renfe. Els treballadors –majoria estrangers– que tornen de la feina amb un bus nocturn que funciona al 25 % no tenen alternativa per tornar a Castelldefels, Gavà, Viladecans o el Prat a les dues de la matinada, després de la seva, també dura, jornada. I fa mal.

Mercè Solé

Comentaris