M'adono que he parlat unes quantes vegades d'ella en aquest blog. Perquè m'hi sentia en sintonia per la seva doble militància política i eclesial (es va presentar a les primeres municipals, dins la candidatura del PSUC i alhora feia les monicions a missa), perquè admirava la seva fortalesa i el seu itinerari personal, sempre a contracorrent i en condicions difícils, perquè em sento amiga d'alguns dels seus vuit fills, i perquè a casa era un punt de referència, tant per a la Merceneta com per als seus fills.
Fins que no es va veure limitada per les conseqüències d'un ictus, l'Antonyita infatigablement llegia i cantava a missa. Després de l'ictus hi continuava anant, amb la cadira de rodes i acompanyada per torns dels fills. Amb ella havíem rigut de situacions insòlites (alguna de memorable, que fa de mal explicar!), havíem compartit moments d'enyorança del seu marit (un home íntegre que m'hagués agradat conéixer) i havíem xerrotejat de l'Església i la societat que ens agradarien.
Ha pogut morir d'una pneumònia que no tenia res a veure amb el virus, a casa i acompanyada. A tall d'homenatge, ja que no es poden fer d'altres coses, us deixo els enllaços que, dins d'aquest blog, parlen d'ella. I si cliqueu aquí, podreu trobar el llibre-entrevista que li va fer en Josep ja fa onze anys i que va editar el Grup Tres Torres.
- L'Antònia
- El llibre de l'Antonyita: de gom a gom
- Un fragment de la presentació
- La mirada d'Antònia Doñate
Antonyita: que visquis en Déu!
Comentaris