diumenge, 16 de juny de 2019

Schubert i el Viatge d'hivern

El vaig escoltar per primera vegada quan tenia 11 o 12 anys. Va ser en una retransmissió per ràdio, d'un dels concerts del Festival Internacional de Música de Barcelona. Cantaven Anton Dermota i Hilde Dermota (quins grans intèrprets!). L'any següent els vaig sentir en directe al Saló del Tinell. Aquesta vegada amb el cicle de La Bella Molinera, també de Schubert. Tots dos amb textos de Wilhelm Müller (que jo no vaig entendre de res, per cert!)
La cosa va venir de la compra d'un tocadisc, a casa. A la mare li agradava molt la música i intentava transmetre-m'ho. I la Roser, germana de la mare, ens va regalar alguns discos de 45 revolucions, entre els que hi havia lieder (cançons) de Schubert interpretat per Dietrich Fischer-Dieskau. Vés per on, Schubert va amarar-me fins al moll dels ossos. De manera que la música escoltada en aquella edat s'ha convertit en una mena de líquid amniòtic. Quan estic trista, o necessito estar en pau, aquesta música em consola extraordinàriament. Encara que l'entengui poc i encara que el Viatge d'Hivern necessita una predisposició especial per poder escoltar una música tan trista.
De fet, Schubert va ser un dels motors que em va portar a estudiar alemany. Em veig a mi mateixa a la biblioteca de l'insti (Infanta Isabel) intentar traduir el Lindenbaum (el Tell) de l'alemany, amb poc èxit. Més endavant, quan vaig fer 16 anys, vaig començar a estudiar-lo a l'Escola Oficial d'Idiomes i vaig acabar fent filologia alemanya. Un camí atzarós, treballant sempre, amb molts altres interessos molt diversos barrejats, però Schubert sempre hi ha estat de manera preferent, junt amb Schumann, Brahms i Richard Strauss.
M'agrada el lied per la seva intimitat, perquè no requereix grans veus ni focs d'artifici vocals: és un text cantat, amb acompanyament instrumental, habitualment un piano, encara que també hi ha lied amb acompanyament fins i tot orquestral. Per tant, primen la delicadesa i l'autenticitat. No és gens fàcil de cantar justament per això.
Aquests darrers mesos, que han estat complicats per mi, he tornat a Schubert. I no només a la seva música. He estat acompanyada per un llibre del qual em sembla que m'he enamorat, si es pot dir així. Es diu «Viaje de invierno» de Schubert. Anatomía de una obsesión, i està publicat per Acantilado.
El seu autor és Ian Bostridge, un tenor anglès que vaig sentir fa uns quants anys al Liceu i que en aquell moment no em va entusiasmar, probablement perquè un teatre d'òpera és un espai molt desmesurat per un recital d'aquesta mena i a més a més sol estar molt buit perquè el públic de lied continua sent minoritari i queda desangelat. Aquests dies m'he fet un fart d'escoltar-ne gravacions al youtube i realment hi he connectat molt millor i em sembla que certament és un cantant excel·lent.
Això de la proximitat física no és cap tonteria. Un dels millors concerts que recordo va ser ja fa molts anys, a les Serenates al Barri Gòtic, al pati de l'Hospital de la Santa Creu, amb un tenor molt bo que es deia Manuel Cid. Es va posar a ploure i, com que érem tan pocs, ens vam posar piano, intèrprets i públic a sota una de les escales (hi cabíem de sobres) i va ser una experiència molt singular.
I és que el seu recorregut i anàlisi de les 24 cançons del Viatge d'hivern és un recorregut també per la història, l'art,.la literatura i la música de la Viena de Schubert i del Biedermeier, aquest període que s'estén entre el Congrés de Viena (1815) i les revolucions del 1848, que es caracteritza per una censura galopant i un retrocés polític considerable quant a drets, que va conduir el naixent romanticisme a una introspecció en vista que les revolucions cap enfora eren tallades d'arrel. Jo ja tinc oblidat el meu alemany i l'escassa capa de vernís d'història i literatura que la Universitat m'hi va aportar, però he gaudit molt de l'ambient del llibre, per dir-ho així, encara que m'hi perdés a estones per l'erudició sense fi de l'autor.
M'he adonat que la meva escolta d'aquesta obra ha guanyat en profunditat (perquè certament era molt superficial!) i per dir-ho d'alguna manera he gaudit de la tristesa d'aquest hivern de solitud, desencís, fred i mort i he gaudit també de les connexions entre Schubert i Benjamin Britten, un altre dels meus músics de capçalera.
Ara vaig a repassar el Viatge d'hivern de Jaume Cabré, que em sembla que és el llibre que més m'ha agradat d'ell i que, per cert, també és una delícia.
(escrit perquè sí, per no publicar enlloc més que aquí, perquè em resisteixo a abandonar el llibre)