Mal dia, pitjor humor

Avui no aconsegueixo posar-me de bon humor, tot i els intents de la gent que m'envolta. Escric amb l'esperança que, en acabar aquest post, estigui millor que en començar.
L'ordinador de la feina avui ha decidit declarar-se en rebel·lia i jo mateixa estava poc inspirada. Però és que en el fons m'ha entristit profundament el tema Bin Laden. No em sembla que es pugui defensar de cap manera aquest mètode d'acabar amb un assassí mitjançant un assassinat (o molts assassinats, de fet, perquè massa gent innocent ha mort al món ja per l'afany de revenja dels Estats Units, potser si els comptessin serien força més que els de les Torres Bessones, si és que té cap sentit mesurar aquestes coses quantitativament). I penso que la violència n'engendrarà encara molta més i que Occident va perdent cada dia una mica més de credibilitat democràtica. I m'indigna que en alguns resums de la vida de Bin Laden que he pogut llegir aquests dies, es passi per alt qui el va potenciar i armar... I ningú no sembla que reclami la fi de l'armament. Per una vegada, la postura més sensata m'ha semblat que era la vaticana, francament.
En pla molt menys transcendent, el futbol tampoc no m'anima, més aviat m'irrita cada cop més, per l'esperit acrític i alienador que sol acompanyar-lo (tants diners, tant abús del "més que un club", tanta substitució d'inquietuds socials per aquesta mena de xovinisme visceral...). I no acabo de saber si alegrar-me si guanya el Barça, perquè la gent del meu entorn està contenta i no hem d'eixugar llàgrimes, o si perd, perquè potser m'estalviï la parafernàlia de més partits. En fi, m'ho prenc amb resignació. No m'agrada ni l'eufòria ni veure patir el personal.
O hi hauria d'afegir que cada cop que entro al facebook o que obro el correu electrònic em trobo algun candidat a les municipals lloant-se a si mateix, i amb un cor digne de qualsevol tragèdia grega, glossant-li l'autolloança. Em sembla que alguns no s'adonen que aconsegueixen just el contrari del que pretenen. Paciència.
Intento refugiar-me rellegint la ironia distant de Lytton Strachey, amb els Victorians eminents, que he reprès després de llegir l'extraordinària biografia de John Henry Newman, de Meriol Trevor. Em sembla que n'he fet una lectura molt superficial, perquè es parla molt de teologia, i jo no en sé, però el personatge m'ha semblat interessantíssim i èticament d'una solidesa poc comuna, i la descripció de l'Església romana al segle XIX tan depriment com la d'avui pel que fa a enveges i passadissos, tot i que potser una mica més ignorant. És clar que més cultura no és necessàriament l'equivalent de més saviesa.
En fi, potser abans d'anar a dormir torni a la Ilíada, a aquell fragment, que ja us vaig citar un dia, de quan Príam reclama a Aquil·les, l'enemic irreconciliable, el cadàver del seu fill per enterrar-lo dignament. No es pot dir que la família de Bin Laden pugui ni tan sols fer res semblant. Encara prou que no n'han arrossegat el cap pels carrers de Nova York.
O en lloc d'això hauria de tornar a veure el final d'aquella pel·lícula del "Baile de los Vampiros", que s'acabava amb una frase que venia a dir: "I el professor XX, que havia passa totes aquestes aventures per acabar amb els vampirs, amb la seva acció va aconseguir estendre'ls per tot el món". El Bush sempre m'hi feia pensar. I ara Obama també.
En Josep acaba d'entrar i em pregunta per què estic de tan mal humor. I m'adono que potser és un signe de mal envelliment aquesta sensació de perdre sintonia amb el món.
Mercè

Comentaris