dilluns, 20 de gener de 2020

Parlant de "pastoral obrera" i en homenatge als pacients alumnes de batxillerat


Aquest matí he estat amb un centenar d'alumnes de batxillerat de l'escola "Verge de la Salut" de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava d'explicar-los què era la pastoral obrera. M'han escoltat pacientmentt, però no estic gaire segura d'haver-me'n sortit gaire, tot i que les preguntes que m'han fet eren molt intel·ligents i venien molt al cas. Per això els he escrit la meva intervenció, que podeu trobar aquí.
Us deixo amb l'esquema general de tot plegat.

Algunes temptacions de l’Església

Quan ser cristià és “normal”

  • Tothom n’és, sense cap altra opció possible.
  • La religió impregna tota la cultura
  • L’Església va de bracet amb el poder
  • La plenitud humana es projecta cap a l’altra vida
  • La transmissió de la fe s’accepta com un fet natural
  • Ser cristià és seguir la norma moral, dogmàtica, de costums i d’organització.

“Eppur si muove”... fins i tot l’Església

  • Pels moviments de renovació interna
  • Pel desenvolupament d’un pensament crític i racional, i de la ciència.

La crisi de la industrialització

La realitat social

  • El pas de l’artesania a la indústria
  • L’explotació i la pobresa estructural
  • La resposta dels treballadors
  1. Mútues i sindicats
  2. Desenvolupament de les grans ideologies
  3. Consciència de classe i mobilització

La reacció de l’Església

  • La Doctrina Social
  • Joseph Cardijn i la JOC
  1. La gent que més pateix viu allunyada de la fe
  2. El llenguatge de l’Església és incomprensible des del món obrer
  3. L’Evangeli es transmet renunciant al poder, a partir de la gent senzilla tal i com és
  4. El Regne de Déu comença ja en aquest món
  5. La transmissió de la fe passa per viure-la amb coherència i per crear les condicions perquè tothom pugui viure amb dignitat i sentir-se estimat.
  6. La fe no és un conjunt de normes, és descobrir Déu a la vida

  • La JOC, un mètode, una comunitat que s’organitza: Un jove treballador val més que tot l'or del món

  1. La revisió de vida (veure, jutjar, actuar)
  2. Els moviments

I avui?

  • La classe obrera continua
  • Una Església que conegui i tingui present la situació de tota la gent que pateix per causes socials.
  • Un món en crisi que pugui experimentar que l’Església l’estima i acompanya amb voluntat de transformació.
  • Transmetre l’esperança enmig del fracàs.


dimecres, 8 de gener de 2020

Dos gegants a l'entrada

Setmana Santa ACO 2001. En Pep pujava sempre per a la celebració de Dijous Sant. Encara que hagués de tornar a casa la mateixa nit a les tantes!
Ahir, ple total a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, a l'enterrament d'en Pep Soler. Moltíssima gent, de tota mena i d'arreu. Els gegants, plantats a l'entrada de l'església, esdevenien un bon símbol del que anàvem a celebrar: el vincle amb una persona que estimava entranyablement la gent i les entitats, i que sabia veure en el tracte amb els altres l'empremta de Déu, i també la festa que significa el pas a una vida que ens és desconeguda però que intuïm de plenitud. Gegants, trabucaires i membres de la unió esportiva del barri, disposats a dedicar a en Pep un minut de silenci i una jornada de portes obertes en el seu pròxim partit. Representants de l'Ajuntament, grups i grupets de l'ACO, de la JOC, de l'esplai, de l'arxiprestat, de la catequesi, del Tramat de Vida, de Càritas, de la casa-asil de Sant Andreu, capellans i diaques en grans quantitats. Amics i amigues a dojo, adquirits i conservats al llarg de tota la vida i un parell de bisbes. Al meu costat hi havia una parella que acabava de batejar-se i de casar-se amb una criatura molt petita. I també amics del seminari que no van arribar a ordenar-se.
Va ser una gran celebració: emotiva, participada i plena de sentit, ben preparada, ben cantada (tenen una coral esplèndida, a Sant Andreu!), esperançada i agraïda, malgrat l'evident tristesa de la pèrdua.
"Totes les pobreses trobaven eco en el seu cor" va dir en Joan-Enric a l'homilia. Certament.

diumenge, 5 de gener de 2020

En Pep Soler

En Pep, a la presentació del llibre de Montserrat Sintas sobre la JOBAC
A Espot, el 1979, també
Recordo molt bé el dia que vaig conèixer el Pep. Era una trobada de la Jobac de Setmana Santa, al Bagís, l'any 1979. La primera vegada que jo hi anava, sense saber gaire on em ficava. El mateix dia vaig conèixer en Pep, i en Quim, i en Fisa i en Morlans i en Mingo, i el Grané i el Jubany, persones totes elles que, junt a en Joan-Enric i més tard al Puxan, després m'han acompanyat de moltes maneres, amb més o menys presència, amb opcions comunes o no tant. Però sempre hi han estat, com pilars ferms. Signes d'una manera de viure la fe i d'entomar la vida.

En Pep era fuster i pertanyia a un curs del seminari que Déu n'hi do, d'on m'han sortit una bona colla d'amics de per vida. Amb una potència vital i intel·lectual poc comuna. Cohesionats, molt diversos, forts, creatius i lliures. N'hi ha d'actius i de contemplatius. N'hi ha que han estat capellans, n'hi ha que ho van deixar abans. D'una època en què a diferència d'ara els seminaristes eren empesos cap al món, cap a la gent, cap als reptes laborals, socials, polítics, culturals, sense pors, sense arrogància, amb confiança i senzillesa. En Pep durant molts anys va treballar com a torner, després es va dedicar totalment a les parròquies on va estar. Jo el recordo a La Sagrera, al Bon Pastor, a Can Vidalet, ara a Sant Andreu... Sempre disponible per a persones i grups, sempre fidel als seus principis, sempre picant pedra. Sempre content de viure, sempre amb ganes d'anar més enllà, d'estar al costat dels qui més pateixen, de donar a conèixer Jesús. No solia fer gaire escarafalls, ni sobre l'Església ni sobre els canvis que anàvem veient. Anava a fons i hi era. Sense més.
Em sap molt de greu la seva mort sobtada, el dia 4,  a punt de fer 70 anys. Que visquis en Déu!