dijous, 14 de novembre de 2019

Un esforç de contenció



És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals com diaris, ràdios i televisions).  Jo, que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.
Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense violentar ningú.
Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa en allò en què ens puguem entendre.
La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió, immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt.
(em sembla que ho publicaré al Punt de Trobada)

dijous, 7 de novembre de 2019

Elogi de teràpies i terapeutes



Per raons que no venen al cas, m’he tornat a reconnectar amb la teràpia psicològica. De fet, l’any 82, amb 25 anys, quan vivia una notable sensació de descontrol del que passava per dins meu, un amic em va suggerir que consultés un psicòleg. I ho vaig fer. Després de l’estudi inicial la psicòloga em va proposar de visitar-la setmanalment. No és imprescindible, em va dir, però t’anirà bé. I jo, plena de bona fe, m’hi vaig posar durant cinc anys. Un esforç notable, tant econòmic, com de temps, com de disponibilitat per conèixer els dimonis interiors. Durant un temps vaig practicar l’austeritat econòmica i em vaig deixar ajudar d’amics per poder-ho pagar. També vaig preservar un espai permanent a l’agenda per damunt de classes i de reunions, i em vaig disposar a endinsar-me a la meva cova seguint el fil terapèutic d’Ariadna, que em guiava pel laberint dels quès i els perquès. Va ser una bona experiència, que potser costa de definir, però que clarament em va ajudar, en les relacions personals i, de passada, a l’hora de fer de treballadora social. Quan tu ets una eina per a d’altres que arrosseguen el seu propi patiment, va molt bé conèixer-se una mica.

Un fil que es va descabdellant

Permetre que emergeixen pensaments i sentiments, buscar paraules que puguin definir com et sents... Unes paraules que sembla que tenen el poder de canalitzar no només el pensament, sinó també l’emoció, i d’obrir-te a la comprensió i acceptació d’allò que et passa. Un bon exercici que et permet també sentir-te acompanyada i arrecerada mentre dura tot aquest procés terapèutic, encara que ni en aquell moment ni després no t’estalvia tormentes externes i internes. Crec que ajuda a desenvolupar la intuïció i la creativitat, a pouar de la font de l’inconscient, a viure més intensament el que brolla de dins, sigui com sigui, més per acollir que per jutjar. Una forma d’integrar  totes les múltiples, diverses i sovint contradictòries veus interiors. Una veritat –subjectiva, però veritat- que connecta també amb la transcendència.

Continuar navegant

Les tormentes, però, com us deia, han anat continuant, però jo he pogut aprofitar millor les meves eines per navegar. Un parell de vegades he hagut de tornar al port terapèutic, perquè el dolor o la incomprensió davant les meves pròpies reaccions (d’odi, d’enveja que em semblaven injustificades i allunyades d’aquella idíl·lica visió de mi mateixa que m’agrada tenir però que, ai, té molt de fantasia!) m’han fet adonar que havia perdut aquest fil. Quan ho he fet, he estat en dic sec poc temps i he tornat a mar. Hi ha, però, altres brúixoles, altres vents i altres ports que m’han anat orientant: amics i amigues, parella, grups cristians diversos (especialment el meu grup de revisió de vida), música, lectures, reflexió, natura, fins i tot aquest blog... Crec que el treball terapèutic senzillament m’ha ajudat a tenir en compte tots aquests ports, bruíxoles i recursos per enfilar la proa cap a l’horitzó desitjat. Els meus polifacètics dimonis m’han anat acompanyant en els viatges, però anem convivint millor, de vegades amb un cert humor i tot.

Tornar a port per endreçar la barca

Ara, vint-i-cinc anys més tard de la meva darrera visita he hagut de tornar perquè se m’havia obert una via d’aigua.
He tornat a la mateixa institució i al mateix terapeuta i ha estat com allò del “decíamos ayer”. La institució ha preservat intacta la meva història, i he comprovat que jo, en el meu interior, i encara que en fos molt poc conscient, també. Un regal. El que vius i  aprens, em deia el meu terapeuta, tant si ho recordes com si no, hi és. Algunes vegades he pensat si aquells cinc anys inicials m’havien servit d’alguna cosa. El psicòleg em diu que sens dubte. I jo, també.

Regals inesperats

Algú deia aquest estiu que de vegades esperes un regal i en reps un altre que potser obre un ventall de possibilitats inesperades. Una experiència típica del dia de Reis. Potser amb la teràpia passa igual. Les expectatives són grans, quan hi vas: no prendre més mal, perquè et sents molt en risc, deixar de patir el dolor i la confusió que t’acompanyen permanentment, reconciliar-te amb tu mateixa i amb els altres, conciliar allò que t’agradaria ser amb allò que ets de debò, recuperar la llibertat. I fer-ho tot de pressa, de pressa, i de forma neta i indolora. Al més pur estil de thermomix: tot ben cuit i sense esforç.
A la pràctica, però, el regal no és ben bé aquest. Hi ha millores que sí que resulten pràcticament immediates: trobar un espai acolllidor, contingut i on expressar-te sense autocensura; un espai per posar damunt la taula qüestions delicades i on veus que el terapeuta pot resistir estoicament  el meu contacte amb les meves emocions, ajuda a evitar més danys, a sentir-te cuidada i estimada. I, de passada, és una bona aportació econòmica als fabricants de mocadors de paper que faciliten dipositar tanta llàgrima (J).
Que algú, des d’una posició que aconsegueix ser prou pròxima (per entendre’t) i prou distant (per no embolicar-s’hi) simultàniament,  et faci veure que hi ha confusions que són evitables (discernir què depèn de tu i què no; veure quines coses t’has autoimposat innecessàriament) és una bona base per negociar amb la realitat. M’ho he d’anar recordant contínuament però el cert és que proporciona una bona millora en la mesura en què soc capaç d’incorporar-ho en el meu dia a dia. Intuir i desemmascarar aquesta fantasia tan meva d’omnipotència i de recerca de la valoració a través d’un treball esgotador resulta alliberador. Vaig fent amb una sabata i una espardenya, però és una qüestió de constància.
Un regal inesperat ha estat recuperar una dimensió lúdica i permetre’m mirar el futur amb més il·lusió. Ballari treballar, dèiem amb el meu terapeuta, de vegades són una mateixa cosa. Em sento en construcció, amb capacitat de gaudir de la no obligatorietat que em permetrà la meva molt propera jubilació: caminar, reprendre l’alemany i potser la música, sortir més amb en Josep, aprofundir en determinades activitats que ara ja faig encara que amb massa presses...  Possibilitats que s’obren i que m’agradarien, encara que potser no passaran d’aquí. Em caldrà ser assertiva perquè això es faci realitat. Sobretot perquè des que he anunciat que em jubilo em surt un nóvio a cada cantonada.

Tornar a mar obert

Hi ha obstacles, però, que continuen costant i de què que no sé si me’n sortiré, com a mínim a curt termini, i molt menys abans de jubilar-me: domesticar el ressentiment i l’agressivitat, que continuo sentint contra algunes persones o davant d’alguns fets;  acceptar que hi ha coses que no les pots canviar per més que t’hi esforcis, perquè no depenen de tu; acceptar que n’hi ha que sí que depenen de tu, però que potser encara trigaràs a poder canviar si és que mai les podràs transformar; ser conscient que una cosa i la contrària poden ser veritat simultàniament; posar-te les ulleres que et permetin distingir i gaudir de tota la gamma de grisos entre el blanc i el negre; anar aixecant les capes de la teva ceba interior fins a trobar (si la trobes i es pot arreglar) la capa danyada que et fa especialment intolerant o susceptible; recuperar relacions que han naufragat i no acabo de saber si s’han ofegat del tot en el meu interior o encara resisteixen surant per algun racó... Feina per a tota la vida dins la fragilitat. Paciència i bon humor per entomar les pròpies disfuncions. I saber que hi ha port acollidor si torna a fer falta.
S’apropa el moment de tornar-hi. Sabent que la nau és molt fràgil, però que està feta per navegar.
A M.C. i V.C. amb molt d’agraïment