dimecres, 14 d’agost de 2019

Assetjaments i complicitats


Plácido Domingo a Barcelona, l'any 71, amb Virgina Zeani i Pau de Nadal
Em sap greu això del Plácido Domingo. És que sempre m'ha agradat molt com canta. Ja he escrit alguna altra vegada l'impacte que em va fer, l'any 71, quan el vaig veure i escoltar per primer cop. És una mena de prodigi del cant: amb 78 anys continua actiu, no només en el món de la música, sinó en el de la veu i de la representació en viu i en directe. Té un repertori amplíssim i heterogeni. Quan jo era una joveníssima caçadora d'autògrafs (tothom té un passat), sempre et rebia amablement i et recordava i saludava. Al costat d'aquest vessant, n'hi ha d'altres amb què no sintonitzo gaire, com us podeu imaginar: el seu repertori popular -tan castís- no és ben bé el meu; la relació aduladora amb els reis d'Espanya; la proximitat a Alianza Popular (que el van convidar a presentar-se a l'alcaldia de Madrid); l'afició futbolera (tant me fa que sigui del Madrid, però el futbol no m'interessa gens). També aquesta cosa una mica empalagosa de la família: sempre anava amb la seva dona i els fills, potser perquè als primers temps solia venir a cantar per Nadal. Recordo una Doña Francisquita (una sarsuela encantadora d'Amadeu Vives) en què cantava junt amb els seus pares. O una Tosca (crec) en què ho feia amb un dels seus fills.
Diuen que la situació que es denuncia era coneguda per tothom i sembla versemblant, tot i que l'Ainhoa Arteta el defensa. No sé qui té raó. Però no m'acaba de convèncer el mètode del #metoo. 
En primer lloc perquè, si és veritat i a més a més tothom ho sabia, la hipocresia dels grans teatres és de manual: li cancel·len els contractes ara que ha sortit als diaris, però no pas abans. La pela és la pela. Llegeixo el testimoni d'una cantant en un diari: ella li va donar carabasses, però van continuar cantant junts molts anys. És a dir que les carabasses no van impedir una bona relació professional. En canvi, el director del teatre en què es va produir aquesta situació, pel seu compte, sí que va vetar-la a ella. Sempre hi ha qui està disposat a complaure el qui mana, amb ordres directes o sense. 
I en segon lloc perquè si no ho és jo crec que estaria bé aclarir-ho a l'antiga, és a dir, amb un judici com cal. Perquè continuo creient en la presumpció d'innocència i crec que la gent s'ha de poder defensar. Encara que cal reconèixer que aquests solen ser temes vidriosos i ambigus. Quan és clarament una violació, ja costa prou de demostrar-ho. Si no s'hi arriba, hi ha mala peça al teler. 
En qualsevol cas, els divismes no ajuden gens, ni l'adulació desmesurada ni la creació de personatges de cartró pedra ni l'acumulació de poder, ni la tonteria cronificada. Com menys poder, menys ocasions d'abús.
I encara, per acabar, la història està plena de personatges amb grans qualitats i un fotimer de defectes. No voldria Wagner com a amic, però la seva música m'encanta. Ningú no és perfecte. Començant per mi.