El de La Walkíria l'altre dia al Liceu. Waltraud Meier i Plácido Domingo, entre d'altres, van fer possible escoltar una magnífica versió concertant (com si fos un concert, sense representar) d'aquesta òpera. Els amors dels germans Siegliende i Siegmund, esguerrats per influència de la dona de Wotan, una Fricka inquisidora, amb un esperit de posar ordre i de venjança digne de la millor Cope. Val a dir que les criatures eren filles d'una altra dona i que a aquest déu, com a Wagner mateix, li agradava el marro.
Sempre em sorprèn que esdeveniments com aquest passin relativament tan desapercebuts. ¿Potser perquè el Plácido és del Madrid i políticament conservador? ¿Potser perquè es vol considerar que l'òpera és un espectacle elitista i en canvi en Santi Santamaria, que surt als mitjans catalans dia sí i dia també, amb maniobres força sospitosos, per cert, forma part de la cultura popular?
De fet Plácido Domingo és part de la meva educació sentimental i musical. La primera vegada que el vaig sentir cantar va ser el dia de Nadal de l'any 71 o 72 amb Manon Lescaut, de Puccini i la veritat és que vaig quedar commocionada. Jo deuria tenir 15 o 16 anys i era la primera vegada que una òpera m'agradava de debò. Recordo una professora de cant plorant a l'escenari, després de la representació, i l'impacte que tot allò va tenir en el públic del galliner, que era el meu, és clar. Sempre ha anat venint pel Liceu, però els primers anys van ser especialment significatius: Andréa Chénier, Un ballo in maschera, Aida, Les Vespres Sicilianes, Carmen, Tosca... Aleshores, la Caballé estava en forma i feien un bon tàndem. A casa ens gravàvem les retransmissions de les òperes a base de fer silenci i aguantar un micro al costat de la ràdio, perquè encara no teníem radiocaset.
Ara, amb 67 anys, manté la veu en molt bones condicions i ha acumulat una gran saviesa musical. M'encanta escoltar-lo cantant Wagner, perquè són papers que habitualment canten tenors potents, "heroïcs" en diuen, que solen tenir gruix i potència, però un timbre una mica matusser. Domingo hi incorpora un color llatí, de tradició musical italiana, per dir-ho d'alguna manera, molt bonic i un fraseig una musicalitat infinites. Potser la musicalitat és la característica de tots aquests intèrprets d'aquesta versió del Liceu, cosa que s'agraeix.
En fi, que em va agradar.
Mercè Solé
Comentaris