Rossets i blanquets

No fa gaire va ser el meu aniversari i, arran de les recents gestions administratives que hem fet a casa vaig rebre un regalet amb una certa conya: un exemplar de la revista "Ser padres". Com que jo sóc una persona seriosa i formal, que vol estar al dia de les seves obligacions, encara que la nostra criatura ja tingui 46 anys, m'he llegit la revista. 

I m'he quedat parada. En primer lloc, pel nom. Es diu "Ser padres" però potser hauria de dir "Ser madres", perquè tota la funció de tenir cura dels infants la revista la col·loca gairebé exclusivament a les dones. Els pares reforcen: "Después de un día cuidando al bebé, mamá está agotada. Es el momento de que papá tome en brazos al niño y le calme". Només faltaria. Però jo conec pares que, per sort, s'ocupen molt més dels seus fills, encara que siguin nadons, que no pas aquests de paper couché.

I en segon lloc, he descobert que gairebé tots els nens que surten a la revista, tots preciosos, són "rossets i blanquets", ulls blaus per golejada, encara que en permeten algun amb fulls foscos, però de pell ben blanca. És una forma subtil de discriminació, aquesta. Avui, els nostres nadons són multicolors. I tots són bufons (o no ho són, també hi ha nens lletgets, que en això no són diferents de la resta des mortals). Passa el mateix si poseu la paraula "bebé" al google.
És una pena que es desaprofiti una forma de desvetllar tendresa cap a les noves realitats i és una pena que no es reforci una mica més la coresponsabilitat masculina en la paternitat.

Per cert, he descobert que una de les col·laboradores és sor Lucia Caram. Òstres! Mercè Solé