La música del segle XX


A mi sempre m'ha costat la música mal anomenada clàssica des d'Stravinsky cap endavant. Vaig fer uns quants esforços, de molt jove, per anar a concerts de música contemporània, però no hi acabava de connectar i de vegades em sabia greu com tractaven els instruments musicals. Val a dir que a casa vaig haver d'estalviar molt per accedir a un piano de lloguer (havies de fer un dipòsit de 3000 pessetes i per a nosaltres eren una petita fortuna) i em semblava que se'n reien quan en un concert veia colpejar un piano o posar uns platerets dins d'un gibrell o coses semblants.
Aquests dies, però m'he trobat comprant música del segle XX, després de llegir el llibre d'Alex Ross, El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música. M'ho he passat molt bé llegint-lo. M'ha agradat perquè relaciona música i història (política, cultural...) i perquè esdevé una bona guia per aproximar-se millor a les grans obres, algunes ben dissonants, del segle passat. Té un bon índex, amb la qual cosa es pot convertir fàcilment en un llibre de consulta. I a més té una plana web pròpia on pots anar escoltant les vegades que calgui les cites que fa. És un goig escoltar Béla Bartok, Xostakovitx, Ives, Bernstein, Webern, Cage, Schönberg i veure'n també les vinculacions amb la música pop i el rock. Molt interessant, de debò.
Mercè

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
I no t'blidis de Korngold o de Vissarion Shebalin.
De fet, molts dels que has anomenat m'agraden quan les seves obres beuen de la gran música: dels clàssics, sense mes. Pots dir-me ignorant, però, com en altres arts, moltes peces de la dita música contemporània em semblen preses de pèl.
Mercè Solé ha dit…
He de confessar que a mi, també. Alguns músics són ben presumptuosos... Però, vaja, la senzillesa tampoc no era una virtut de Wagner. Quan dius això de Korngold, és molt interessant la vinculació entre els músics exiliats d'Europa i el cinema. No sabia que Korngold és l'autor de la música del Capità Blood, pel·lícula de referència de la meva infantesa (és que la meva mare era una fan de l'Errol Flynn)
Mercè
Quan explico la música als meus alumnes, sempre els dic que la música és el reflex de la societat. La música de l'edat mitjana, reflex d'una societat que vivia la religió d'una manera molt determinada i així ho expressava amb el cant gregorià, la música del classicisme, guardant sempre les formes...
I evidentment, un segle com el XX, amb tot el que ha passat, té la música que té. I per tant tenim música que potser no busca "agradar" en el sentit de l'altra música, sinó interpel·lar, que t'emocionis, que t'estressis...
Segle XX... A mi m'encanta tocar la música contemporània, però algunes vegades em costa escoltar-ho.