Xocolata

Avui hem estat mirant els locals on es farà la trobada de Caviga, el dia quatre, de què us parlava l'altre dia: el centre Esplai del Prat, que compta amb unes molt bones instal·lacions. Està ben equipat, és gran, té bons serveis i és a prop de Viladecans.
Però té un gran inconvenient i és que s'ha de regir per les normatives diverses (de la Generalitat, crec, en aquest cas) que teòricament són per protegir el personal, però que a la pràctica més aviat l'enfarfeguen.
Als organitzadors d'aquest acte ens agradaria muntar una xocolatada de benvinguda. Pensem que una mica de dolçor predisposa al bon rotllo. La nostra gent està acostumada a fer sortides lúdiques amb esmorzar inclòs i prou que els col·loquem una trobada reflexiva. Almenys ,que l'esmorzar, el trobin. De fet, si ens coneguessim més, encara demanaríem a mestresses i mestressos que aportessin una coca senzilla feta a casa. És una cosa que sol anar bé: la cuina sempre motiva, és una forma fàcil de col·laborar i de sentir-se útil, fa aflorar la diversitat i predisposa a la conversa
Al taller, però, tenim l'oportunitat d'obtenir la xocolatada amb cost zero si l'encarreguem al càtering que habitualment fa el menjar dels nois i noies, amb tot els ets i uts de la Generalitat. I hem provat de demanar de portar aquest esmorzar -i només l'esmorzar- al Prat. Però la normativa no ho permet. Per homologat que estigui el nostre servei de càtering. Només queda l'alternativa que el personal del centre el prepari al mòdic preu de 3 € més IVA per persona (comptem ser entre cent cinquanta i dues-centes persones!).
Ja estem pensant altres plans. Però jo em pregunto per quin motiu les administracions són tan complicades. No pensem experimentar amb el menjar. I gosaria dir que la nostra salut ens preocupa tant o més que a les administracions públiques. Els 500-600 euros més IVA probablement també els hauria de pagar la pròpia Generalitat, que podria estalviar-los... Disposem d'una empresa a qui la Generalitat confia el dinar diari d'un centenar de persones disposada a fer-nos la feina de franc... i no la podem aprofitar.
Contrastem també aquesta rigidesa amb la flexibilitat d'una casa de colònies, a Torrelles, que vam estar mirant. L'equipament era molt més senzill, però certament, l'organització es feia molt més fàcil.
De vegades la societat rica i institucionalitzada, i sovint sobreprotectora, acaba ofegant la creativitat. Entenc la necessitat de posar normes en aquest tipus d'establiments, però francament crec que en fan un gra massa.
Mercè Solé


Comentaris