dilluns, 14 de setembre de 2009

Ens arrisquem a canviar els costums


Cada any, la Fundació Caviga (el taller on va en Jordi), junt amb l'associació de pares (mares i cunyades) muntem junts una sortideta conjunta: nois i noies, familiars i professionals. El format que sempre havíem fet servir era el de sortida amb agència de viatges: autocar, esmorzar, desembarcament en un lloc interessant (o menys interessant, perquè podia ser un monument o un "mercadillo"!), dinar, ball i tornada.
Enguany la junta de l'associació i la fundació ens animem a canviar el format. I la veritat és que passem de l'eufòria a la depressió i a l'inrevés, perquè ho fem amb ganes i amb il·lusió, però no sabem gaire si la resta de pares ho viuran igual.
En lloc d'anar lluny, optem per anar a prop (El Prat); en lloc d'un restaurant, un alberg de joves; en lloc d'una visita cultural, una xerrada; en lloc d'un ball, una taula rodona. La idea és motivar-nos mútuament per iniciar una experiència d'escola de pares. I per fer-ho hem de poder conèixer-nos una mica més (en les sortides anteriors convivíem molt poc, de fet) i pensar una miqueta tots plegats. El "cartell" serà de luxe. Fem venir en Tomás Castillo, un home de Cantàbria, que coneix bé l'àmbit dels disminuïts i que és un excel·lent comunicador, un home acollidor. I fem venir també el trio del Pol Sud, o sigui els expedicionaris que van fer un treball científic de relleu a l'Antàrtida, tot i les seves discapacitats físiques. Hi haurà xocolatada, les seves intervencions, treball de grups i, confiem, ganes de continuar. Procurem cuidar tots els detalls. En aquest sentit a mi em va bé l'experiència adquirida a l'ACO, on fem moltes trobades d'un estil semblant.
De fet, dins la junta mateixa, ja hem viscut l'evidència que un canvi d'enfocament de les coses ajuda a comunicar-se. I penso que en realitat el millor estímul no és el de les "patums" que ens vinguin, sinó el de la qualitat de les relacions que siguem capaços d'establir des del respecte i la senzillesa.
Conviure amb la discapacitat en absolut no té per què ser un drama, però pot ser-ho si es fa des de la solitud o la manca de recursos.
En fi. Desitgeu-nos sort. Si no ens arrisquem, mai no ens en sortirem. O sigui que, de cap a la piscina (virtual, perquè la de debò encara està malmesa després de la ventada del gener!).
Mercè Solé

2 comentaris:

Anna ha dit...

Si si si!
Que valents!
M'interssa molt conèixer com va aquesta sortida-inici d'escola de pares o "del que sigui" JA ens ho explicaràs.
Anna R

El mosquit i el camell ha dit...

Moltes gràcies! Ja us n'aniré fent cinc cèntims...