La "laïcitat" de la Missa de les Santes

Ahir, com pràcticament cada any, vam anar a Mataró a la Missa de les Santes i a la posterior Dormida dels Gegants. És una bona ocasió per retrobar amics, i per disfrutar d’una festa amb tots els ingredients per a ser disfrutable.

Per als qui no sàpiguen de què va, diré que la Missa de les Santes és una missa que dura unes tres hores, perquè les parts cantades, escrites cap a mitjan segle XIX, tenen una llargària totalment inusitada. I la gràcia és que els cantaries no són cap cor professional ni estable, sinó una colla de gent que s’ajunta cada any per assajar-les un parell de cops per setmana des de Setmana Santa. Jo me’n vaig enamorar el primer cop que hi vaig assistir, el 1981, en el meu primer any de vicari de Santa Maria de Mataró, i des de llavors molt pocs cops hi he faltat.

Doncs bé. A més de la gràcia de ser un cor popular el qui canta, hi ha una altra gràcia suplementària molt important: que aquest cor no és un cor de “gent de missa”, sinó un cor ciutadà, de tots els colors. Molts són més o menys creients, però d’altres no: són gent que valora aquest acte tan específicament mataroní, i li agrada participar-hi i col·laborar-hi, i s’ho passa bé fent-ho. I amb els assistents passa el mateix: la majoria són més o menys creients, però també hi va gent que no ho és, començant per bona part de les autoritats ciutadanes i altres autoritats convidades, que són allà perquè aquell acte, a més de ser un acte propi dels creients (és una missa!), és també un acte d’afirmació mataronina. Darrerament, a més, també hi acostuma a assistir algun representant de la comunitat musulmana...

Doncs bé. A mi em fa feliç aquesta missa, perquè és una mostra clara que un correcte plantejament de la laïcitat no té per què significar fer desaparèixer de la vida pública oficial tot vestigi cultural d’origen cristià, sinó tot al contrari: ha de significar que els no creients no tinguin por d’assumir com a propi aquest passat, i no el deixin només per als creients. Perquè la cultura que hem acumulat al llarg dels segles és de tots. Per això, no tindria sentit que els creients se la volguessin apropiar en exclusiva, ni en tindria tampoc que els no creients la volguessin marginar de l’espai col·lectiu.

Jo crec que això a Mataró ho han entès molt bé i ho fan molt bé. L’únic que m’hi falta és que des de l’Església això sigui reconegut explícitament. Implícitament evidentment que es reconeix, ni que sigui només pel fet que el rector de la parròquia surt a la porta a rebre les autoritats. Però falta el reconeixement explícit. Falta, per exemple, que en la benvinguda inicial es digui que aquell acte és, efectivament, un acte dels creients, però que alhora hi rebem amb tot el goig tots els altres ciutadans i ciutadanes que volen compartir aquest acte que és, també, de tota la ciutat. O falta també, per exemple, que a l’homilia es doni igualment aquesta benvinguda a tots, i, a més de parlar als creients, es parli també del goig compartit amb tanta gent que, encara que no comparteix la fe en Jesucrist, comparteix molts valors cívics i socials. Estaria bé mirar d’arreglar-ho, això... (Josep Lligadas)