 |
| De la revista Destino, servidora i les meves companyes de classe bocabadades escoltant Rosa Sabater a les Audicions Musicals de Joventuts Musicals |
La Cristina, una
bona amiga, m’ha fet arribar la publicitat d’un concert-homenatge a Enric
Gispert que tindrà lloc el proper 14 de novembre a Santa Maria del Mar. De
seguida m’ho vaig anotar a l’agenda, feliç de veure que hi podia anar.
|
I és que la
figura d’Enric Gispert, al qual no vaig conèixer, em desvetlla molts records de
la meva educació musical. Aquests dies he estat escoltant un munt de testimonis
i d’històries al voltant d’Enric Gispert, magnífics, que podeu trobar a “Paperets. El podcast sobre patrimoni musical”
de Ficta, testimonis que m’han fet adonar que vaig tenir la sort que algunes
espurnes de la vida musical que ell promovia, aconseguissin saltar moltes barreres
fins arribar al meu allunyadíssim entorn social i econòmic, de maneres
diferents i casuals. El primer
contacte va ser a través d’una botiga que es deia Sonor i que estava a la Via
Augusta, a tocar de la plaça Molina. Zona alta de Barcelona en la qual no havia
posat mai els peus. Però aquell 1968, quan jo tenia onze anys, vam haver d’anar
amb la mare a fer gestions per la beca de batxillerat, a l’institut Menéndez y
Pelayo. I vam passar davant de la botiga, que exhibia un llibre sobre Chopin a
l’aparador. La divulgació musical era tan escassa que no ens vam poder estar d’entrar-hi
i comprar-lo. Ens va atendre M. Dolors
Aldea, soprano que just l’any anterior, un 9 de maig (recordo el dia perquè
vaig quedar molt impactada) havia pogut escoltar a Bastià i Bastiana, de
Mozart, dins el cicle d’Audicions Musicals per als Escolars organitzades per
Joventuts Musicals. Si hagués conegut Mozart en persona, no m’hagués causat
menys impressió. M. Dolors ens va oferir la possibilitat de comprar discs amb
una quota mínima mensual. I ens hi vam abonar. Això va
significar una porta d’obertura importantíssima per a mi, que un cop al mes
anava sola, o amb la mare, a Sonor, per pagar la quota i per començar a triar
els discs que em podria comprar. M. Dolors Aldea aviat va passar el testimoni a
Xavier Torra, tenor
que havia estat a l’Escolania de Montserrat i que col·laborava amb Ars Musicae. Xavier Torra,
amb una gran generositat, em va convidar moltíssimes vegades a anar a la botiga
només a escoltar música. I em va fer escoltar, sovint partitura en mà,
moltíssima música poc coneguda aleshores: musica antiga, medieval i
renaixentista, i, sobretot, molt, molt de lied. Aquesta música no m’ha
abandonat mai. Com tampoc l’admiració per Victòria
dels Àngels, Dietrich Fischer
Dieskau o Gérard
Souzay. I val a dir que
un dels “discos estrella” que em va donar a conèixer va ser “Del romànic al
renaixement”, dins de la col·lecció d’Edigsa Antologia Històrica de la
Música Catalana, interpretada per Ars Musicae i dirigida per Enric Gispert.
Un disc excel·lent, que us recomano. D’aquí vaig passar a escoltar amb atenció
els grups anglesos que tocaven i feien recerca sobre aquesta mena de música (David Munrow, o Alfred Deller). Com
que en Xavier Torra també cantava sovint com a contratenor, em vaig interessar
per aquest tipus de veu. I recordo bé la presentació d’un joveníssim Réne Jacobs a
Barcelona, en què ell mateix ens va explicar molt bé què era un contratenor i
va insistir moltíssim en què estava casat i tenia fills, no fos cas. L’altre contacte
va ser a través de l’institut (Infanta Isabel d’Aragó, a La Verneda, dirigit aleshores
per Angeleta
Ferrer). A finals del franquisme, i quan encara la docència musical estava
exclusivament a càrrec de la “Sección femenina”,
a l’institut, se’ns va oferir la possibilitat de fer música de forma voluntària
els dissabtes al matí. No hi assistia la professora de música, però sí que
controlava quins alumnes hi podien anar. Per primera vegada hi havia
instruments musicals i ganes d’aplicar el mètode Kódaly. Un parell de companyes
i jo ens hi vam apuntar, d’amagat perquè l’activitat estava pensada per altres
cursos. I allà, amb uns mestres com Pere Ros, Pere Casulleras i Sergi Casademunt,
tots ells vinculats a Ars Musicae i després grans professionals de la música,
vam aprendre a tocar la flauta de bec. Ho vivíem amb passió, però l’any següent
ja es va acabar. La flauta es va quedar a la meva vida, però. Vist en
perspectiva, em vaig beneficiar molt de l’activitat musical, tan exigent i
discreta, d’Enric Gispert i del seu entorn, encara que no hi va haver relació
directa. Per a mi, que vaig començar a treballar amb dotze anys aprofitant
vacances d’estiu i de Nadal, que venia d’una família que valorava la cultura
però que les passava molt magres a nivell econòmic, va ser la descoberta d’un
altre món. Un privilegi, vaja. |
Comentaris