Quan vaig canviar de feina, ja fa milers d’anys, em vaig penjar amb molt d’entusiasme al meu nou despatx una reproducció de La càrrega, de Ramon Casas, segurament per expressar la meva sensibilitat de classe obrera oprimida i aixafada, cosa que va provocar l’estupor de les meves companyes de feina, i passats els anys el meu propi. No puc entendre com se’m va acudir posar una imatge tan agressiva en el meu dia a dia. No només per l’efecte que causés en els altres, sinó per mi mateixa. Treballar sota les potes dels cavalls no me sembla un gran estímul, per més que la lluita obrera per la dignitat de vida dels treballadors em sembli important.
No sé per què me n’he recordat a l’hora d’escriure aquestes ratlles, en què
pensava en la forma d’afrontar els conflictes, que m’han anat acompanyant al
llarg de la vida. Uns conflictes han estat potser volgudament provocats,
sobretot quan he estat delegada sindical o membre del comitè d’empresa, perquè
he intentat no escaquejar-me quan he observat dèficits o greuges en la situació
dels companys (sobretot dels companys amb menys reconeixement laboral) o quan s’ha
fet necessària la solidaritat activa amb alguns col·lectius. No ha estat fàcil
ni agradable, ha comportat algunes topades, però no sempre ha tingut
repercussions més personals. Intentes defensar unes causes amb transparència i
sense fer mal a ningú, malgrat la vehemència del moment (he après dels meus
companys de comitè que abans de fer públic un comunicat ardent, més val
deixar-lo reposar). Val a dir que per l’altra banda m’he trobat gent (“jefes” i
companys) que actuava amb criteris semblants als meus encara que defenséssim
causes oposades, amb els quals amb els anys he conservat una bona amistat. També hi ha alguns caps (i companys, i
sindicalistes) manipuladors i molt tòxics, però aquesta és una altra qüestió.
D’altres conflictes han vingut més aviat per qüestions del meu caràcter,
desencontres i bloquejos. Mal rotllo més difícil de gestionar, tot i els esforços
per part meva i sovint dels altres afectats. Hi he pensat bastant, sempre amb
ganes de trobar una vareta màgica que fes desaparèixer els conflictes de la
meva vida, però francament no me’n surto. Aquesta mena de situacions probablement
m’acompanyarà sempre.
Quan això m’ha passat en un entorn cristià, noto un estil d’inhibició més que no pas de
mediació: hi ha un conflicte entre dues persones d’un grup i sembla que el
millor sigui no prendre partit i minimitzar el desacord i les seves causes en
nom de Déu, de la pau o d’alguna de les espiritualitats cristianes. A mi això
no m’ajuda gens, perquè prescindeix del meu dolor (i del que deu sentir l’altra
persona en conflicte). Més aviat em fa sentir incompresa i incrementa el meu
malestar. No m’ajuda tampoc a objectivar les coses i potser a treure-hi ferro,
ni tampoc a buscar sortides on tots ens hi sentim reconeguts. A banda que no s’aborden
les situacions d’injustícia que es puguin produir. És una mena de negació. Com
si veure’s embolicat en un conflicte no fos cristià. De fet el que ha de ser
cristià, jo crec, és la resposta que hi donem. M’agrada molt en aquest sentit
el que diu el jesuïta Joan Morera: guanyar en llibertat interior, no demonitzar
l’adversari, intentar veure’l com a persona i buscar-hi punts d’integració.
Per tot plegat, l’altre dia, una mica enfadada, em deia a mi mateixa que l’espiritualitat
en què millor em sentia reconeguda era la de CCOO: veure els conflictes i
afrontar-los tractant de buscar solucions justament per sortir-ne. Aquí hi
afegeixo la contemplació pròpia de la revisió de vida, que tracta de mirar-se
allò que passa amb els ulls de Déu, el silenci i la pregària. I també el bon
humor. Riure-se’n una mica, o molt, sens dubte ajuda. M’imagino un Déu rialler
i amb un punt d’ironia. N’he d’aprendre.
Comentaris