La Pilar Malla en fa 90


M'ho va dir la Cori: el dia 9 la Pilar Malla fa 90 anys i li estem preparant una sorpresa. Com que al matí sol anar a missa a la seva parròquia de la Barceloneta (Sant Miquel del Port), ens hi presentarem uns quants amics. I la missa la presidirà el bisbe Sergi. 

Vaig estar encantada de ser-hi. Òbviament i sobretot per la Pilar, però també perquè hi vaig retrobar molta gent amb qui hem fet camí al llarg de la vida i que feia temps que no veia. Des d'unes quantes integrants del selecte Club de les Marqueses (les jubilades de Càritas), a companys de treball molt estimats i encara en actiu, a gent de l'ACO, de l'IMS (en diem "la secreta", a casa, d'aquesta associació de dones que amb mentalitat conciliar han treballat tantíssim per l'Església i pels pobres), del projecte Sostre, i a capellans i veïns de la Barceloneta. Missa i esmorzar, com quan vaig fer la primera comunió 😋. Però amb l'encant de menjar xocolata en un restaurant del barri que va cedir el seu local per a l'ocasió, abans que no entrés l'habitual marea de turistes a la recerca de la paella de rigor..

La Pilar continua esplèndida: de salut (bé, alguna xacra deu tenir, però no ho sembla), de cap, de projectes i de vida. A la celebració va haver-hi molts espais per expressar l'agraïment. Jo també vull fer-ho amb aquestes lletres.

Vaig conèixer la Pilar al Consell Pastoral Diocesà, presidit encara pel Dr. Jubany. Jo hi anava en representació de la JOBAC i ella estava a l'equip que tallava el bacallà (ja no en recordo el nom: secretariat? permanent?). De seguida els que veníem dels moviments obrers (Joc, Jobac, Aco, Goac, Jesuïtes, capellans obrers i unes quantes religioses) ens vam agrupar i la Pilar era la nostra interlocutora. Va ser un grup en el qual vam treballar i vam riure molt i ens vam fer molt amics, amb alguns encara avui, gairebé 40 anys després, mantenim l'amistat, i va ser un espai que finalment em va animar a estudiar treball social, sobretot després de sentir la Mercè Relats explicant el programa del FAS de Càritas. L'altre motor per estudiar treball social va ser la Victoria Fernández Ontiveros, que parlava amb molt d'entusiasme dels seus estudis.

Al cap d'un parell d'anys, la Pilar em va proposar d'entrar a Càritas, fent d'administrativa, perquè encara no havia acabat la carrera. Es tractava de muntar una secretaria tècnica i d'organitzar el departament d'acció social, que en aquells moments creixia tot desenvolupant els nous programes d'infància, de vellesa i contra l'atur. Època important on Càritas s'havia de reinventar perquè estaven sorgint tots els serveis socials d'atenció primària. Un moment creatiu com pocs, on calia determinació, molta reflexió i una bona capacitat organitzativa. Va ser un privilegi viure'l al costat de la imparable Pilar, que treballava 48 hores sobre 24, amb el suport de Mn. Joan-Anton Ventosa, que era el director. De la Pilar vaig aprendre algunes coses importants per a mi: que la dimensió assistencial sempre ha d'anar acompanyada de la promoció, de la denúncia i del compromís polític; que són les institucions (i els voluntaris) les que s'han d'adaptar a les necessitats de les persones, i no a l'inrevés; que cada persona ha d'avançar al seu ritme, i no al nostre; que la gent que pateix la pobresa mereix els millors professionals i no les pràctiques dels estudiants; que quan fas un projecte cal vetllar perquè la major part del cost es destini a l'atenció directa dels usuaris; que és important desvetllar la il·lusió i la motivació dels companys perquè quan detecten una necessitat siguin capaços d'imaginar un recurs adequat; que quan fas una avaluació mai no t'has de fer trampa a tu mateix; que cal treballar sense crear dependències de cap mena, i un llarg etcètera. Això acompanyat d'una manera de fer senzilla, pencaire (les reunions començaven a les 8 del matí en punt!), sense innecessaris protagonismes. La Pilar mai no ens va demanar que li féssim de claca quan prenia part d'un acte públic (prou feina teníem tots!) i va tenir el valor de dir amb senzillesa allò que havia de dir. Recordo una visita a l'Andorra preconstitucional  en què va defensar ardentment els drets civils, sindicals i polítics de les persones immigrades (que a Andorra són majoria): la gent marxava enfadada perquè no sentia dir el que volia sentir...

De fet l'itinerari de la Pilar sempre ha estat creatiu. Filla d'un metge de barri, a la Barceloneta, va emigrar a París a treballar com a assistent social i a aprendre l'ofici amb els immigrants espanyols. Després, aquí, li va tocar fer de mestra d'un llarg reguitzell d'estudiants de treball social a l'ICESB. I encara, amb el govern Tarradelles va dissenyar l'embrió dels Serveis Socials públics a la Generalitat, amb el Ramon Espasa fins que va arribar en Jordi Pujol, que va prescindir dels tècnics del govern anterior. La llarga etapa de Càritas va precedir al seu compromís polític (en consta que en Pasqual Maragall li havia proposat formar part d'unes quantes candidatures) i va ser diputada al Parlament de Catalunya per Ciutadans pel Canvi del 1999 al 2003. Bo i jubilada va dedicar molts esforços al programa de drogues de Càritas Catalunya (CECAS) i va ser la primera síndica de greuges de l'Ajuntament de Barcelona.

Ara continua sent punt de referència  per a molts (en realitat per a tots, diríem en llenguatge litúrgic 😉) i participant de projectes socials, com Sostre, que és un petit projecte que acull persones sense sostre a la Barceloneta i que gestionen entre uns quants veïns.

Pilar, per molts anys! Gràcies per la teva amistat, amabilitat, creativitat, fidelitat i moltes més coses. 



Comentaris