Sospito que tot l’Antic Testament en va ple, però les tres lectures d’aquest diumenge posen l’accent en el do de profecia, una de les qualitats més significatives dels cristians, que ens configuren des del Baptisme. Tots, totes, per Jesucrist, som reines, profetesses i sacerdotesses (que estrany sona en femení 😊, oi?). Aquestes paraules se’ns diuen en el moment de ser ungits amb el crisma just després de ser submergits (o relativament submergits, perquè el signe és el que és) en l’aigua.
Perquè amb aquesta unció ens fem nostre el Regne de Déu, ens enfortim per
proclamar la seva veritat i som estimats com a fills de Déu, sense altres
mediacions.
Els textos que ens aporta la litúrgia d’avui giren a l’entorn d’aquesta
proclamació de la veritat de Déu, que no té tant a veure amb una mena de dogma
ideològic sinó amb recordar quina és la mirada de Déu sobre les persones. En el
text paral·lel de lluc (4,16-28), l’evangelista fa comentar a Jesús un fragment
d’Isaïes (Is 61,1-2) perfectament en la línia de la predicació del Regne de Déu
i de les benaurances. La veritat de Déu es resol en l’estimació de què siguem
capaces les persones.
A ser profetes, doncs, hi estem cridats tots. Encara que no ho veiem gaire
clar, com li passa a Ezequiel; encara que siguem conscients de la nostra
feblesa, com Pau, i encara que ja haguem fet l’experiència que sovint és
difícil que el nostre entorn pugui veure-hi més enllà de l’escèptica etiqueta
que ja tenim col·locada pel nostre origen, tarannà o història personal. Com
discerneix Jesús en les temptacions, aquest do de profecia no s’exerceix a
partir del poder, ni de l’èxit ni del prestigi. Ben al contrari. Febles com
som, la profecia sorgeix per l’Esperit, com ens diu Ezequiel, per la gràcia de
Déu, com remarca sant Pau, i requereix també que qui l’escolta s’obri a Déu
malgrat la fragilitat del missatger.
Déu es manifesta justament per les nostres escletxes, cosa que no deixa de
ser un descans, perquè si es manifestés per les nostres qualitats no anirem
gaire lluny, oi? És com allò de portar
el tresor en gerres de terrissa (2 Corintis 4). El poc èxit que tindrem en el nostre entorn no
ens ha de preocupar, sembla. Més aviat es tracta de gosar tirar la llavor.
Aleshores podrà créixer. No necessàriament amb la nostra tutela.
Comentaris