Ahir vaig poder veure Nomadland i reconec que em va impactar per molts motius. En primer lloc per aquesta mirada a una economia sense entranyes que deixa en la pobresa a tantes persones. La pel·lícula ho esmenta com de passada, sense carregar gaire directament contra aquestes polítiques, però tossudament et va posant per davant la realitat de gent a qui la jubilació no permet mantenir una casa i viure amb senzillesa. Alguns opten pel nomadisme dalt d'una furgoneta com a realització personal però d'altres s'hi veuen abocats siusplau per força.
En segon lloc per les dones. Dones de la meva edat, velles i sense maquillar, però ben disposades a viure aquesta darrera etapa. Personatges lliures, carregats de dols, que busquen l'essencial i reprenen el contacte amb la natura com a font d'unitat. Acceptació de limitacions, malaltia i mort sense gaire literatura. Poques relacions, però de qualitat. Bona comunicació i afany de riure i ballar.
En tercer lloc per la classe treballadora. Homes i dones que fan feines de temporers. Des d'Amazon a netejar vàters o a preparar i servir menjar ràpid. És una mirada no des de l'amargor sinó des de la dignitat. No sé pas si jo netejaria aquells vàters tan bruts amb aquella alegria...
Un protagonista de luxe: el temps, que s'expressa en les arrugues a la pell, en aquells genolls que ja no responen, en els arbres centenaris i en els records. I una absència notable: la de la religió. Sabem que ens trobem en festes nadalenques per la feina a Amazon, però no es posa cap nom a la trascendència, llevat de l'amistat i la natura.
Crec que la meva mirada encara és molt superficial i tinc ganes de tornar-la a veure per anar una mica més enllà. És un goig, tant la interpretació de Frances McDormand com la fotografia.
Aquesta pel·lícula m'ha fet ressonar internament algunes qüestions sobre el meu envelliment. Fa temps que em preocupa la compartimentació en què vivim (sobretot respecte als joves) i el trencament entre formes d'organització i de relació que mantenim els seixantons respecte a les generacions posteriors. Intento adobar-ho explorant nous llenguatges per comunicar-me millor. Però fa pocs dies vaig fer el guió i vaig gravar amb en Joan Andreu Parra un programa de ràdio sobre Pasqua i Primer de Maig. M'ho vaig passar bé fent-ho i sé que ha agradat una quanta gent, però jo mateixa m'he adonat que aquesta vegada no era només una qüestió de llenguatge, sinó també de contingut. Les músiques que he buscat són les de la meva generació (Joan Baez, John Lennon, Mercedes Sosa, Pete Seeger) i les explicacions que he donat són més un eco del que jo he viscut fa anys que una descripció de la realitat actual. També quan parlo de Déu sempre tinc la sensació de collir aigua amb un cistell de vímet i em pregunto per la pròpia autenticitat. En conjunt, hi trobo regust de batalleta, vaja. Com aquest poble miner de Nomadland, del qual, un cop tancada la mina, desapareix fins i tot el codi postal.
Els protagonistes de Nomadland es deixen portar per una nova experiència, de solitud, amistat a distància, forçosa austeritat i contemplació. Un camí que els situa en la marginalitat i en una existència plena de sentit simultàniament. Un desarrelament d'espais i de famílies que és també arrelament en la pròpia interioritat. Em pregunto per on ha d'anar el meu, de camí.
Comentaris