Un llibre incòmode?


El Centre de Pastoral Litúrgica acaba d’editar, dins la col·lecció Emaús, un llibre de José Manuel Bernal: La meva vida sense embuts.

José Manuel Bernal, nascut el 1936 a La Rioja, ha estat un dominic brillant, especialista en litúrgia, que exercí importants responsabilitats en el seu Orde i en el món acadèmic... fins que un bon dia va decidir casar-se. Un procés que va causar incomprensió en moltes de les persones que l’envoltaven i va obligar a un “reset” laboral i vital. No obstant això, el llibre reflecteix la satisfacció i la plenitud de Bernal, que ha viscut com una unitat la seva permanent vocació dominicana, la seva família (dona, dos fills i dos nets), la seva passió per la litúrgia i el seu compromís polític i social.

A mi el llibre m’ha evocat l’experiència del Centre de Pastoral Litúrgica, que ha comptat entre els seus millors actius tres preveres que van deixar el seu ministeri per casar-se i que mai no van abandonar ni la tasca pastoral ni la litúrgia, amb absoluta fidelitat a l’Església, amb entusiasme i amb rigor: Joan Llopis Sarrió (1932-2012), Joaquim Gomis Sanahuja (1931-2013) i Josep Lligadas Vendrell (1950), tots tres ben coneguts pels lectors de Foc Nou. De fet, aquesta situació segurament ha restat credibilitat eclesial i prestigi al CPL en alguns àmbits, tot i que tots tres personatges van ser disciplinadament respectuosos amb les mesures que dicta la Santa Seu en atorgar la dispensa.

Bernal ha connectat, és clar, amb la meva pròpia història personal, casada com estic amb Josep Lligadas, que havia estat prevere. El llibre posa al damunt la taula moltes contradiccions pròpies i de l’Església, m’ha fet somriure en trobar molts punts en comú entre l’itinerari de Bernal i el del meu marit, i m’ha fet adonar de com aquestes opcions de renúncia al presbiterat, que part de l’Església ha viscut com una traïció, es poden llegir en positiu com una fita més en el camí personal de fidelitat de cadascú a la crida de l’Esperit. La crida de Déu té moltes formes, però el seu nucli és comú: viure l’amor.

Conceptuar aquest canvi d’estat com una traïció ha comportat patiment per a moltes persones i repercuteix en el conjunt de l’Església. D’entrada, es desaprofita l’aportació de persones formades i actives. Com si pel fet d’abandonar el presbiterat haguessin perdut de cop tota la seva vàlua, o com si ja no poguessin aportar res de bo a unes comunitats cristianes que avui tenen dificultats per trobar pastors. I, més greu encara, hi ha qui ha hagut de patir el menyspreu de molts cristians o ha vist  com el seu entorn l’ignorava. Ho explica bé Bernal, el qual va ser capaç de trobar molts camins de recuperació. Hi va ajudar el seu Orde que, com moltes congregacions, en aquestes circumstàncies estima les persones que n’han format part, procura mantenir-hi vincles i establir-hi ponts, i respecta la seva llibertat.

En l’itinerari de Bernal he vist el reflex de coses que ha viscut el meu marit: el pas de ser un membre destacat de la comunitat cristiana a una persona sense cap autoritat. Un viatge des del presbiteri als bancs de l’Església, o des de la presidència de la comunitat a la militància de base en qualsevol associació, partit o sindicat. O, ben senzillament, el pas d’una institució on moltes coses de la vida quotidiana estan resoltes a l’escassament valorada feina de casa i a la cura de les persones que t’envolten. En definitiva, és un bon camí de despullament de l’autoritat i del poder, que facilita allò que de vegades ens és tan difícil: ser cristià en el món, entendre la seva cultura, estar al servei de la gent i intentar fer-hi arribar el missatge de Jesús amb esperança i fraternitat. Confio que el llibre us interessarà tant com a mi.

(Acaba de sortir a la revista Foc Nou)

Comentaris

Si un llibre sobre una experiència personal de fe fos realment incòmode per a la nostra Església podríem dir allò de: "Houston tenim un problema", "i millor que ens ho fem mirar".

Jo m'ho miro com a grans onades històriques que van fent oscil·lacions. I el que m'arribaria a preocupar és si hi ha gent que es manté a la vida sacerdotal i/o religiosa perquè malgrat la crida i/o vocació inicial no té cap altra alternativa viable de tirar endavant a la vida fora de la institució. Això encara seria molt més trist (incòmode socialment no, perquè es mantindrien les aparences) que la història de tot el reguitzell de secularitzacions posteriors al concili Vaticà II, i tornem a les onades històriqes de les que parlava abans.