diumenge, 5 de gener de 2020

En Pep Soler

En Pep, a la presentació del llibre de Montserrat Sintas sobre la JOBAC
A Espot, el 1979, també
Recordo molt bé el dia que vaig conèixer el Pep. Era una trobada de la Jobac de Setmana Santa, al Bagís, l'any 1979. La primera vegada que jo hi anava, sense saber gaire on em ficava. El mateix dia vaig conèixer en Pep, i en Quim, i en Fisa i en Morlans i en Mingo, i el Grané i el Jubany, persones totes elles que, junt a en Joan-Enric i més tard al Puxan, després m'han acompanyat de moltes maneres, amb més o menys presència, amb opcions comunes o no tant. Però sempre hi han estat, com pilars ferms. Signes d'una manera de viure la fe i d'entomar la vida.

En Pep era fuster i pertanyia a un curs del seminari que Déu n'hi do, d'on m'han sortit una bona colla d'amics de per vida. Amb una potència vital i intel·lectual poc comuna. Cohesionats, molt diversos, forts, creatius i lliures. N'hi ha d'actius i de contemplatius. N'hi ha que han estat capellans, n'hi ha que ho van deixar abans. D'una època en què a diferència d'ara els seminaristes eren empesos cap al món, cap a la gent, cap als reptes laborals, socials, polítics, culturals, sense pors, sense arrogància, amb confiança i senzillesa. En Pep durant molts anys va treballar com a torner, després es va dedicar totalment a les parròquies on va estar. Jo el recordo a La Sagrera, al Bon Pastor, a Can Vidalet, ara a Sant Andreu... Sempre disponible per a persones i grups, sempre fidel als seus principis, sempre picant pedra. Sempre content de viure, sempre amb ganes d'anar més enllà, d'estar al costat dels qui més pateixen, de donar a conèixer Jesús. No solia fer gaire escarafalls, ni sobre l'Església ni sobre els canvis que anàvem veient. Anava a fons i hi era. Sense més.
Em sap molt de greu la seva mort sobtada, el dia 4,  a punt de fer 70 anys. Que visquis en Déu!