dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))

11 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Sens dubte Mercè tu vols la solució ideal i la que amb sentit comú hauria de ser, però alhora saps molt bé que això ara per ara i amb partits com PP, PSOE i Ciudadanos (per a mi el seu veritable nom sempre serà el de "Colonos") és impossible, i per tant es farà el que es pugui de forma unilateral i després tot dependrà del reconeixement internacional que tingui i sobretot si guanya el "si" a la independència de les pressions que hi hauran sobre el govern espanyol per tal de distribuir el brutal dèficit públic acumulat entre el regne d'Espanya i la nova república de Catalunya. I sincerament a mi em fa il·lusió anar-me a l'altre barri sense ser un súbdit d'un rei borbó fill d'un altre rei que va ser reinstaurat pel general Franco i que mai no ha passat per cap mena de referèndum democràtic després de més de quaranta anys de reinstauració (això em costa molt més que no pas tenir el DNI espanyol). Amb la mà al cor et diré que no sóc molt optimista sobre com acabarà petant tot plegat, i també tinc clar que l'1 d'octubre només serà un capítol més de la llarga novel·la, i potser com a molt el principi de la fi tant si podem votar com si finalment per un acte de força no podem.

Oliva ha dit...

HI HAN MOMENTS EN L'HISTORIA QUE CAL PENDRE PARTIT,NO VUI SER TRACTADA COM UN POBLE VENCUT,NO VUI,QUE UN PAIO,CAPO DEL PSOE.DE CASTILLA LEON EN DIGUI DESAFIANT, "ESPAÑA ES CASTILLA",NO VUI VIURE EN UNA DEMOCRACIA SENSA SEPARACIO DE PODERS,NO VUI PAGAR IMPOSTOS PERQUE UNS DETERMINATS "CACIQUES",QUE S'AUTO-CALIFICAN D'ESQUERRES,PUGUIN COMPRAR VOTS A COP DE PER-PIRS-PORS.NO VUI QUE UN MANEFLA LI PASI EL RIBOT A LO QUE HEM VOTAT ELS CARALANS,VUI RESPIRAAAA LLIUREEEEE¡¡¡.SOC POC RAONABLE?SOC UNA HOOLIGAN?
DONCS M'ES IGUAL,VUI QUELCOM NOU PEL MEU POBLE,I ESPANYA,L'ETERNA CULTIVADORA DE LA "PUREZA DE SANGRE"..."PA ELLOS".
VOTARE NI QUE SIA AL MITG DEL CARRER.

Anònim ha dit...

Un articulo encantador. Cuanta razón mercè solé.

Le Bureau ha dit...

Per favor, Oliva, fes un curset que no et farà mal i deixa de destrossar la llengua que tant estimes

Alberto Marin Gonzalez ha dit...

Mercè, plenament d'acord amb el que dius, gràcies per la teva reflexió.
Albert Marin

Jaume ha dit...

Gràcies Mercè, lúcida com sempre. Una mica de llum entre tantes opinions fanàtiques dels dos suposats bàndols i que en realitat són dues cares de la mateixa moneda que es necessiten i es retroalimenten.

Roger ha dit...

És curiós que a ICV hi hagi tanta gent contrària al benestar dels treballadors catalans...

Mercè Solé ha dit...

Hola, gràcies pels vostres comentaris. Vaig escriure... i vaig marxar fora. Bé, Oliva, no estem d'acord, però crec que una certa distància crítica aniria bé a tothom. Un excés d'apassionament o de ràbia no ajuda gaire, per més que es tigui raó.
Roger, recorda que la reforma laboral més bèstia que hem patit els treballadors es va fer amb el vot del PP i de la molt independentista Convergència.

Atticus ha dit...

Moltes gràcies per expresar el sentiment de molta gent, em sento totalment identificat amb tu. Cada vegada tinc més al·lèrgia a aquest nacionalisme català que s'està tornant més ranci i autoritari, i ja és exactament igual que aquell a qui denuncia constantment. De fet tots dos són el mateix i es necessiten per alimentar el constant (i fatigant) victimisme. El que passa es que aquí te'l colen com a un moviment d'esquerres il·lusionant i transversal, però jo el que veig és una massa adoctrinada per uns mitjans hipersubvencionats, cada vegada més en fugida cap endavant, retorçant i pervertint els arguments (democràcia, de veritat?)i cada vegada més intransigent amb la diferència. Que la diferència no està a "l'estat espanyol" com diuen ells, està a Catalunya mateix, on estan ignorant i silenciant a més de la meitat de la població (sí, més de la meitat, quin percentatge del cens va anar a votar al 9-N?). Mira que no voto Ciutadans mai, però senyor Morrós, això de dir-los Colonos ja parla molt de vostè, com això de castellanitzar-los el nom, amb una clara vocació de menyspreu. És lamentable el supremacisme que destil·len en les seves expressions. Jo tampoc puc parlar d'això a la feina ni amb segons quina familia, ja no val la pena, ja no és constructiu, ja no és enriquidor. L'ambient s'enrareix a mesura que es radicalitzen la postura i els actes. Però llegir articles com el seu, dóna molta esperança i escalfor. Salutacions afectuoses d'un lector d'esquerres, no nacionalista, que creu encara la redistribució de la riquesa entre la gent, no entre límits polítics del territori, que s'esgarrifa quan veu que és precisament la gent amb més diners, la que té segones residències a la Costa Brava és la que fa més campanya per un dret a decidir (que podríem usar-lo per decidir rebaixar un 60% els seus sous, per exemple), una separació en definitiva, que els permetrà disposar de més poder amb més impunitat.

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Benvolgut senyor o senyora Atticus.

Malgrat que segon vostè potser estic ubicat ideològicament dins d'aquest nacionalisme ranci i autoritari, li demano sincerament disculpes per si considera menystenidor la qualificació de "Colonos" per al partit polític de "Ciutadans".

Des de jove m'ha agradat la història i quan utilitzo aquesta denominació de "Colonos" és tan sols per fer evident quin tipus de política és la que inspira a aquest partit, i quina ha estat la causa de la seva aparició. Ara bé, comprenc que per vostè deu ser molt exòtic que jo em senti encara ciutadà d'una de les darreres colònies espanyoles però la història és la que és i el que jo només defenso és que si he ser encara ciutadà espanyol ho puguem decidir entre tots els afectats, cosa que la societat espanyola sembla que no té gaire ganes de deixar-nos-ho triar.

Atticus ha dit...

Jo no sé on està vostè ubicat ideològicament, li constato que el seu llenguatge vers opcions polítiques que no comparteix, és supremacista i amb vocació de menystenir.
Per mi ni és, ni deixa de ser exòtic que se senti com es vulgui sentir, però llegint-lo em sembla que es va quedar allà al temps on vostè diu que Catalunya era una colònia d'Espanya, i que com el nacionalisme ranci, ara sí, viu en una èpica i en un victimisme etern.
D'altra banda quan diu: "si he ser encara ciutadà espanyol ho puguem decidir entre tots els afectats, cosa que la societat espanyola sembla que no té gaire ganes de deixar-nos-ho triar", dues coses: tots els afectats de ser ciutadans espanyols són tots els ciutadans espanyols o només els catalans? Perquè la conversa acabarà en termes de majories i tenen les de perdre, inclús argumentant que es refereix només a Catalunya. Aplicaràn la "democràcia" del dret a decidir als municipis catalans que no volen ser ciutadans de la República Catalana o serà Ulsterització? I l'altra cosa: de vegades les majories no són les que un vol. I què passa? doncs un s'aguanta i intenta buscar consensos, acords, no saltar-se la llei. Perquè això de "o es fa el referèndum o em salto la llei", no els deixa en molta millor posició que la de Rajoy.

D'altra banda, tal i com expresso en el meu comentari anterior, aquests intercanvis apassionats sobre el tema acaben per ser estèrils i intento defugir-ne. No pas per manca d'arguments, segur que en el seu cas tampoc li falten, sinó per haver-los escoltat ja masses vegades. És una de les creus del dissident. Salutacions.