dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

3 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Felicitacions per la reflexió.

Si em permets et diré que això de les perifèries t'ha quedat molt a l'estil del papa Francesc, el qual potser ja té molta feina només intentant barrejar "ser Papa" amb "ser perifèric", encara que en el seu cas hagi de ser "perifèric" principalment de cor.

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Jordi! Reconec que em fa por que això de la perifèria, en el meu cas, sigui més pensat que autènticament viscut. Però veig que, com molt bé dius, el Papa deu tenir més difícil barrejar perifèria amb centralitat i poder. Tot i que amb la cúria deu agafar moltes ganes de sortir corrent cap a la perifèria :)

Anònim ha dit...

Als grups i moviments, quan sento a parlar de la seva “riquesa”, penso: “hum, problemes”.
La pobresa nos ens agrada ni com a metàfora.
L’altre dia vam pregar amb una frase: “en les febleses se sent el crit de la meva veu”
No ens ho creiem
Manel de Bdn