dissabte, 15 d’abril de 2017

Aquesta és la nit

La primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però, em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui, en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari, ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a la natura transformada per la resurrecció.
Ens submergim després en la litúrgia de la Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes: només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la Resurrecció de Jesús.
La tercera part de la celebració, la litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians. S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La Vetlla finalitza amb la litúrgia eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina, ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.

Sense alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)