Re-crear camins

Amb Xavier Morlans, Jaume Fontbona, Daniel Palau i Josep M. Domingo
Avui he tingut el privilegi de prendre part en la presentació del llibre "Re-crear camins d'experiència cristiana" i m'ho he passat d'allò més bé. És un llibre publicat pel CPL, per tant m'ha tocat intervenir-hi i, entre d'altres coses, fer-ne la coberta. Però a la presentació hi he estat convidada -a banda de la preceptiva quota femenina- perquè el 2013 ja vaig participar en una taula rodona organitzada pel Seminari de Teologia Pastoral. Aquesta taula rodona va donar de sí moltes reflexions posteriors col·lectives, que ha redactat Daniel Palau (ara, tot un doctor de l'Església catòlica) i ha editat el CPL. No hem estat gaires, però jo diria que la presentació ha tingut nervi i interès, perquè de fet el tema de fons del llibre penso que és el pinyol d'on ha de sortir la llavor d'una nova Església. 
He de reconèixer que a més a més m'ha encantat el "repartiment" de la nit: Jaume Fontbona, Josep M. Domingo, Daniel Palau i Xavier Morlans. Com si fos una trobada de la Jobac o de l'ACO, per més que avui representàvem entitats diferents. Ha estat una bona manera de celebrar que és el meu darrer dia amb 59 anys, perquè d'aquí mitja horeta en faig 60, com molt bé m'han recordat, armats de flors, en Josep i en Jordi quan he arribat a casa.
Us deixo amb la meva intervenció:

1.       El primer que m’ha vingut al cap a l’hora de preparar aquesta petita intervenció és l’agraïment. Agraïment pel que representa aquest diàleg entre el món universitari de la Facultat de Teologia  i el món a seques, en el qual m’incloc. Vull dir que agraeixo tot el que el Seminari ha estat treballant no només considerant-nos, als que no som intel·lectuals, objectes d’estudi sinó també subjectes de pensament (de pensament, i d’acció, de relació, d’estimació), encara que sigui a petita escala. Valoro molt aquest diàleg, d’una banda entre l’abstracció i la reflexió, que sempre tendeixen a l’estilització i a la puresa, i que permeten veure-hi amb netedat, i entre la vida, que tossudament sempre es presenta ambígua i carregada d’imperfeccions, però també prenyada de noves llavors i reptes. Aquesta confiança abocada sobre nosaltres és un estímul que ajuda a caminar.
2.       M’he estat llegint especialment les propostes de concreció pastoral. Potser perquè penso que som en un moment en què l’Església ens hem de reinventar: perquè després de tants anys de resar per ser una Església pobra, doncs resulta que ens ha estat donat el do de la pobresa, potser no exactament com la imaginàvem, entenent per pobresa la pèrdua de poder i de prestigi, l’envelliment, la reducció de mitjans. Pot ser ocasió de fer brillar amb més força l’Evangeli, sempre i quan sapiguem viure-ho amb alegria i confiança, simplificar la nostra organització, acollir la crida que sentim, especialment laics i laiques i que no acaba de trobar camins en l’actual institució. Preocupar-nos de la marxa de l’Església, però sobretot preocupar-nos perquè a través nostre es transmeti l’Evangeli.
3.      M’ha agradat molt que aquestes propostes de concreció pastoral remarquin precisament l’acompanyament, la relació i el diàleg, perquè estic convençuda que en la nostra transmissió de la fe és gairebe més important el “com” que el “què”. De fet sense una relació autèntica i gratuïta no hi ha persona, no hi ha estimació, no hi passa l’Evangeli. Massa sovint voldríem “evangelitzar” sense posar-nos a tret o sense deixar-nos tocar per l’altre. Penso que aquest viure a la frontera -a la perifèria en el llenguatge eclesial que ha instaurat el papa Francesc- és viure en la impuresa, en l’escala de grisos, gràcies a Déu. Vull dir que aquestes actituds essencials d’acompanyament, relació i diàleg recomanades en aquestes propostes,  si ho són de debò creen lligams sorprenents, que contenen síntesis i sinèrgies inesperades, buits notables, i segurament litúrgies que no deuen agradar gaire a la Congregació per al Culte Diví, precisament perquè estan amarades d’allò que és viu i té significat per a l’altre en el seu context: per compartir millor allò que és essencial.Viure a la frontera vol dir contaminar i deixar-se contaminar. Vol dir viure l’imprevisible. Perquè Déu no es deixa domesticar. Amb la confiança que l’Esperit hi és i l’Amor no hi falta.
4.      Jo encara hi afegiria un aspecte que em sembla fonamental, que és la gratuïtat. Interessar-se per la gent no vol dir interessar-se només per un aspecte de la seva vida, que és una temptació que tindríem. No els estimem perquè es converteixin, intentem estimar-los perquè són companys de camí. Amb la mateixa gratuïtat amb què ens sentim estimats per Déu. No se’ns demana un compte de resultats. Ara que se celebra el centenari de la mort de Charles de Foucauld, tan inspirador, val la pena recordar que al llarg de la seva vida en cert sentit va fracassar. No va tenir deixebles ni, aparentment, continuïtat i en canvi va donar molt de fruit.
5.      Acompanyar vol dir acostumar-se a no tenir respostes, a no saber-se explicar, davant dels dubtes o els retrets de l’altre. Nosaltres no tenim respostes -sembla que Déu tampoc no les té totes, les respostes, o que no li semblen rellevants, i perdoneu l’heretgia. Per això ens queixem sovint del seu silenci, però en canvi, tot i no tenir respostes clares, intuïm que hi és present. Acompanyar vol dir acostumar-se a ser-hi, senzillament, amb la gent. Quan pateix o quan camina, quan lluita o quan celebra, quan expressa el seu interès, o quan manté una actitud no només d’indiferència sinó gairebé de bel·ligerància anti eclesial. Una bel·ligerància que jo noto in crescendo sovint des del desconeixement de la religió i de l’Església, en un món en què, per rebutjar la religió institucional, s’ha tirat a la bassa també l’espiritualitat, font de connexió de la persona amb la trascendència. Vull dir que estem immersos en una successió de capes, com si fóssim una ceba i pacientment hem d’anar buscant capa rere capa la connexió amb el veí i després, senzillament, ser nosaltres mateixos. I aprofito aquesta referència a la ceba per recomanar-vos, en sintonia amb els múltiples poemes que conté el llibre, la lectura d’un poema de Wislawa Szymborska, que podeu trobar al youtube, amb traducció de Josep Maria de Sagarra,
6.      Aquest vespre potser m’he esforçar molt a dir que som uns treballadors maldestres en la construcció dels camins. Però crec en la veritat profunda i més evangèlica del que sembla d’aquella dita popular “Con estos bueyes hay que arar”. I ho porto aquí perquè malgrat els nostres defectes i limitacions que, si som assenyats, ens fan considera-nos indignes d’anunciar l’Evangeli, Déu, que deu ser força més arrauxat, per preparar els seus camins sempre ha comptat amb nosaltres.
En Josep, en Jordi i les flors, quan he arribat, feliçment, a casa :)

Comentaris