Tornem Jesús als pobres

Ahir vaig prendre part, junt amb Pepe Rodado, Oriol Xirinachs i Sebastià Taltavull, en la presentació del llibre d'Oriol Xirinachs, Tornem Jesús als pobres, un llibre excel·lent -una eina pastoral de qualitat- per plantejar-nos si els cristians no ho donem tot als pobres... menys la nostra fe en Jesús. Tenim clar que tots, totes, som servidors dels pobres, però sembla que aquí s'acabi la nostra tasca, quan a l'Evangeli queda clar que els pobres són els primers destinataris de la Bona Notícia de Jesús, i no només per resoldre'ls les malalties o els problemes (Jesús ho fa limitadament, això, mentre que s'adreça a tothom incensantment per parlar-los de l'alegria de l'amor de Déu). Difícil, dèiem ahir, transmetre això sense una relació de qualitat o sense una Església realment pobra. Reconec que em mirava els assistents, tothom gent compromesa de per vida amb la causa dels pobres, i veient la mitjana d'edat pensava que a l'Església pobra hi estàvem arribant a marxes forçades per envelliment massiu i manca de renovació. En fi, us deixo amb la meva intervenció.

La lectura del llibre m’ha transportat a dos moments significatius de la meva vida, un dels quals m’havia quedat totalment oblidat.

Déu i el fuet

Jo he tingut relació amb Càritas durant molts anys: com a professional i després com a voluntària. Però abans, molt escadusserament, en època de vaques molt flaques, a casa  hi havíem tingut relació com a usuaris. I venia de lluny. Recordo que el meu pare m’havia explicat que, abans de casar-se, anava no sé on a recollir menjar. Anava a missa i després recollia el paquet. I em dia: “potser sí que es creien que a mi m’interessava gens la missa. Jo hi anava pel fuet i si calia anar a missa, passàvem pel tub. Volen ser enganyats, doncs els enganyem”.

Aquesta anècdota, que ja no recordava i que aquest llibre m’ha fet venir a la memòria, va marcar profundament la meva tasca com a treballadora social: la treballadora social és percebuda sovint per les persones a qui atén com a persona amb poder i això genera que de vegades la gent et digui el que sap que t’agradaria sentir: el poder genera més por que confiança. La relació amb Déu, en canvi, es dóna des de la gratuïtat. Millor no ajuntar les dues coses. Dels molts pactes que de vegades es fan amb els usuaris dels serveis socials, m’estimo més que Déu no en formi part.

Paràlisi emocional i pastoral

El segon moment té lloc quan treballava a Càritas. Atenia una dona que havia patit molt: feia el carrer, tenia la SIDA, les seves successives parelles l’havien abandonada; era mare de tres fills: un complia condemna a la presó per qüestions de drogues; l’altra estava enganxada i també feia la prostitució i la filla petita, de 17 anys, encara no havia entrat en aquest circuït. Vaig fer-li una visita quan ja estava morint i vaig ser testimoni de la tendresa amb què la seva filla en tenia cura. Els meus paràmetres de “distància professional” i la meva incapacitat per gestionar bé les emocions em van privar de fer-li una abraçada o de dir-li que Déu l’estimava tal i com era, que no tingués por (potser era jo qui si en tenia). Només vaig dir-li que m’ocuparia tant com pogués de la seva filla menor perquè pogués tirar endavant a la vida. Però aquesta mena de paràlisi pastoral i emocional encara em pesa avui i és un bon interrogant. Aquesta dona va aconseguir qüestionar-me i molt.

Les coses, les relacions, Déu. Per aquest ordre

Amb la contradicció entre aquests dos fets que us he explicat i la trajectòria com a treballadora social i com a voluntària m’he anat fent conscient que molt sovint als pobres els omplim de coses (i encara no sempre les que els fan falta, sinó les que a nosaltres ens sobren) i en canvi ens costa molt de fer-los lloc a la nostra vida relacional i de veïnatge i a la nostra comunitat cristiana, i parlo per mi.  Els ho donem tot menys el que és més valuós: l’experiència i l’alegria del Crist ressuscitat, per dir-ho d’una forma solemne.

Les coses

Passa amb el banc d’aliments, sobretot, que tendim a utilitzar com a “efecte placebo” per a ells, per als professionals i per als voluntaris. Sovint donar aliments té una alta càrrega simbòlica, una mica ambigua: ens fa la sensació que fem molt perquè parlem d’una necessitat bàsica a la qual donem resposta. És una forma d’expressar que ens fem càrrec i acollim la necessitat de l’altre. Ara bé, ens enganyem si pensem que això els resol la vida (amb això no n’hi ha prou), tot i que fem un bon servei a persones sense recursos i ens sentim útils. I ens enganyem si pensem que amb això sol ja els hem acollit.

Les relacions

Hi ha activitats que promouen la mútua relació però ens costa eixamplar aquesta relació fora del marc de l’activitat. Quantes vegades les celebracions de Càritas (voluntaris, professionals, autoritats...) inclouen tothom menys els usuaris? Com si la comunitat de Càritas fóssim tots menys els qui en són el centre.

També he pogut comprovar que en alguns llocs l’atenció als pobres genera una crosta defensiva perquè entomar el dolor dels altres costa i ens relaciona directament amb les nostres pròpies febleses, perquè hi ha desconfiança respecte al qui demana i una certa tendència al judici de la gent que ens arriba, perquè fa por d’allò que et podrien qüestionar, perquè la gent vulnerable no és necessàriament amable, sovint expressa indignació i exigència, quan nosaltres els voldríem agraïts i mesells, o senzillament perquè descobrim que ens agrada manar... En aquest sentit, a mi em va anar molt bé la lectura d’un llibre d’Oriol Xirinachs dels que et canvia la mirada: “I tan pobres com som”. 

L’altre extrem és quan pensem en els pobres com a rostre del Crist, cosa que és veritat. Però això portat a l’extrem fa oblidar que el pobre té rostre, història, desitjos, identitat pròpies. És persona, digne fill de Déu, no un instrument per a la nostra devoció personal.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat- genera misèria i no és bona.  Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Jo encara hi afegiria que no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant i molt.

Com ho és que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe. Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes. Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor. Amb tot, la qüestió del respecte a la persona (la persona atesa en primer lloc, però també la persona voluntària o la professional que no es reconeix cristiana), i el respecte a les seves creences és un tema delicat i important. Prou que tots plegats hem viscut abusos en aquesta qüestió en èpoques de nacionalcatolicisme. Però no per això hem de deixar de plantejar-nos-ho.

Tornant al tema que ens ocupa. Agraeixo infinitament a l’Oriol Xirinachs i a la Delegació de Pastoral Social que hagi gosat, desafiant progres i carques, posar aquest tema damunt la taula i que, no contents amb això, hi hagi afegit eines per pensar i per fer-nos avançar en aquest camí. El llibre és un bon instrument per reflexionar, per treballar plegats, a partir de l’evangeli i de la realitat que anem tastant dia a dia.