Solitud electoral

Bé, ja s'ha acabat per fi la campanya. Detesto les campanyes electorals, i aquesta particularment. Com que em conec he intentat fer prevenció: no mirar la tele ni escoltar la ràdio; llegir poc la premsa; desconnectar discretament el seguiment d'alguns amics del facebook. He procurat mantenir-me al marge de les animalades dels uns i dels altres. He aconseguit no veure cap espot electoral. Ni un. A la feina hi ha un pacte no escrit de, llevat d'algunes brometes ben acceptades per tothom, no iniciar discussions apassionades que puguin crear mal rotllo. Ja entenem que cadascú vota el que vota, però no cal ni convèncer ni justificar-se. Amb tot he estat sovint injusta amb una companya més nacionalista, que camina cap a la santedat per la via de sentir-me rondinar sense perdre la paciència.
Però no m'ha servit de gaire: m'encenc com una teia a la mínima i m'he barallat amb uns quants amics. He fet mooooltes pràctiques de demanar disculpes per la meva agressivitat. Val a dir que malgrat la voluntat de quedar al marge de la campanya, alguns amics no han parat de bombardejar-me, vull dir que mai no m'havia sentit tan envaïda pels adversaris polítics. He escoltat alguns arguments xocants: hi ha qui votarà Junts pel sí confiant i desitjant que en Mas es mori ben aviat (!!!). M'he entristit molt veient que gent significativa per mi pren altres opcions, que estan a les antípodes del que a mi em sembla raonable.
Em miro la campanya nacionalista amb estupefacció, perquè em sembla que hi ha una mena de confusió entre el desig de la independència i les mesures concretes, com si les coses s'aconseguissin per la via de la màgia i no de la política. Una vegada, a l'ACO, vaig fer un taller que es deia "Harry Potter i la política municipal". Doncs el mateix, hi ha gent que sembla esperar que el 28-S, si guanyen, ja serem independents sense cap problema. En aquest sentit, la CUP em sembla molt més sensata que CDC. Ja ho he dit altres vegades, la meva educació en la lluita ve sobretot del camp sindical, on si fas vaga, saps que t'ho descompten i que potser no aconseguiràs allò que vols, i encara, que probablement mai no faràs carrera (ni falta que hi fa). No sé si tothom qui vota amb tantes ganes està disposat a arriscar-hi res. Aquesta serà la mesura real de l'èxit que tindran en la independència. 
La campanya m'ha aportat tres coses:
1) He descobert que hi ha alguna gent -poca, o senzillament invisible- que pensa com jo: que estima la llengua i la cultura catalanes, però que creu abans de decidir si això de la independència és prou bo, vol un plantejament més a fons i un referèndum pactat, per difícil que sigui. Potser alguns són més nacionalistes que jo, però ja m'està bé. Potser haurem d'anar parlant i treballant en conjunt, no pas per fer no sé quin corrent polític, sinó per ajudar-nos a pensar i a viure. Val a dir que valoro molt la confluència amb companys d'altres indrets d'Espanya, i que la seva aportació em sembla imprescindible.
2) Tenim molta feina, els de la meva corda política (Catalunya sí que es pot). He anat a un parell d'actes polítics. Algunes afirmacions del primer d'aquest actes, de format casolà, em van semblar pures consignes, buides de contingut, que cal matisar, aprofundir i formular en positiu. He constatat també que de fet, a diferència em sembla de la campanya municipal a BCN, la decisió d'anar plegats s'ha pres des de dalt. Vol dir que a la base, els de Podem de Viladecans, barallats com estan entre ells, es comporten com si ICV-EUiA fossin els seus enemics i no els seus companys de ruta. M'he assabentat d'algunes coses del seu funcionament habitual dignes de la millor casta. Vaig ser a l'acte que es va fer a Viladecans, de suport a la necessària reforma de l'hospital, amb Pablo Iglesias (al qual mai no havia escoltat ni llegit), Joan Herrera i Lluís Rabell. Em vaig sentir malament, perquè no som pas nosaltres els únics que hem treballat en aquest tema, tot i que hi hem treballat sempre (bé, jo he de reconèixer que hi he treballat ben poc). 
3) Agraeixo als meus companys independentistes d'ICV la seva paciència. Deu costar molt, en aquest moment, voler la independència i mantenir-se fidel als principis de l'esquerra. Crec que a ICV tot plegat s'hagués hagut de parlar més i millor. Alguns han  deixat el partit. Hem oscil·lat d'una banda a l'altra, però finalment crec que hem trobat punts d'acord per anar plegats: a) amb o sense independència, els drets de la gent són inalienables; b) cal fer un referèndum seriós. El dia que hàgim de votar sí o no, ja ens barallarem, però encara falta molt :)
Em sento trista, molt decebuda i en minoria. Com si m'hagués atropellat un tractor. Hi ha molta immaduresa en tot plegat, però no dono per més. 
Fa uns mesos vaig escriure sobre les actituds a mantenir sobre el tema. A nivell personal, crec que he fracassat. 
Surti el que surti, caldrà continuar treballant, però. Confio que sense tant de soroll. Hauré d'aprendre a conviure amb el nacionalisme.

Comentaris

Em sento trista, molt decebuda i en minoria. Com si m'hagués atropellat un tractor. Hi ha molta immaduresa en tot plegat, però no dono per més.
Anònim ha dit…
Bon dia, fa temps vas publicar un comentari sobre la música i l'Àngels Ferrer Sensat: una dona amb una vida dura i també interessant.
La cultura i la generositat són valuoses.
També heu editat alguna cosa sobre Jonas i potser també sobre Job.
De vegades no sé si són tontos o si ens enganyen.
Que segueixis bé
Manel (esquerra del Besòs)
Mercè Solé ha dit…
Caram, Manel, quina memòria!
Moltes gràcies