Fe electoral

Acabo de rebre un correu electrònic indignat del meu amic Ramiro, que es queixa que a Catalunya Cristiana fan propaganda molt descarada de Junts pel sí. Té raó. Jo també ho vaig pensar quan vaig veure el darrer número, en què carreguen contra l'Ada Colau no només per haver suprimir la missa de la Mercè en el programa (al meu parer, són ganes de fer amics i una solemne tonteria des del punt de vista de l'origen de la Festa Major) sinó també per la seva política, que jo, si visqués a BCN, hagués votat. Al costat d'això hi ha un enorme anunci electoral del Mas i amics. No em sorprèn. Aquest mitjà, amb què jo col·laboro de tant en tant, no es caracteritza per la seva pluralitat política. En un número anterior, en què sortien fotografies de la festa anual de Catalunya Cristiana - Ràdio Estel, hi havia una fotografia del matrimoni Pujol-Ferrusola, que encara que ens hagi robat (no pagar impostos és robar als pobres) de forma reconeguda per ells mateixos amb l'evasió d'impostos, continuen sent considerats, es veu, com el súmmum de la família cristiana i de la pàtria, i fins i tot de la independència.
De fet, però, no volia parlar ben bé d'això. És que constato que aquestes eleccions són les eleccions de la fe. En molts sentits.
La independència o no de Catalunya és senzillament una forma d'organització política, que arriba barrejada amb massa emocions. I a aquestes alçades, crec que ningú no pot objectar al fet que un col·lectiu decideixi com s'autoorganitza. La cosa no és tan senzilla i alguns temem els referèndums per la polseguera que pot derivar en indesitjades divisions, perquè als partidaris del sí i als del no els convé polaritzar el tema al màxim, i tensar la corda, que és el que a mi em posa més nerviosa. Però a hores d'ara, un referèndum ja és imprescindible.
Ara bé, des del punt de vista cristià, estic molt farta que tothom hi posi l'Evangeli, la doctrina social i el pare carabasser pel mig. Alguns bisbes, com Cañizares, perquè consideren que Espanya és un bé moral (?) i alguns amics -pesats, pobrets- perquè pretenen fer la teologia de la independència, que té molts adeptes, corrent el risc d'utilitzar el nom de Déu en va. Jo crec que el bé moral de veritat és que es respecti la llibertat individual i col·lectiva, que s'adoptin mitjans democràtics i no violents, que no es desqualifiqui l'adversari senzillament per crear merder, que no es facin trampes institucionals, i sobretot que l'atenció als més febles i la solidaritat no en quedin marginats. I crec que pot ser tan legítim des d'un punt de vista cristià optar per la independència com no fer-ho. Més aviat crec que seria bo desdramatitzar la qüestió. Per això penso que les Esglésies no haurien de prendre partit. 
Però hi ha moltes més fes, pel mig, en aquesta campanya. La fe d'afirmar que tot anirà bé, perquè es desitja que sigui així. I pinta bé, jo també hi viuria en aquesta Catalunya de lligar els gossos amb llonganisses. Però aquí sóc una agnòstica total, per no dir atea, perquè em sembla que no es pot donar per fet coses que no depenen només de la pròpia voluntat. Em sorprèn que les diverses formacions polítiques tinguin els seus propis acadèmico-bruixots de la tribu, que pontifiquen sobre la Seguretat Social, Europa, l'economia i fins i tot la lliga de futbol, quan està clar que són coses que no depenen únicament de la pròpia voluntat, i més quan hi ha mal rotllo amb Espanya. Jo creia que el pas per la Universitat aportava una pàtina d'objectivitat més o menys científica, però es veu que no. Ha arribat un moment que hi ha tant de soroll que jo ja no sé què creure, o més aviat, ja no crec res.
La meva pròpia fe social em fa desconfiar, per exemple, de la Seguretat Social, que estic segura, per no dir seguríssima, que té uns forats negres superiors als de l'univers, i que és urgent repensar de cap i de nou. Per tant temo que les pensions, a Catalunya i a Espanya, aniran fatal en els propers anys. 
I faig memòria que la divisió en tres al bisbat de BCN, que, com es va dir a la revista Foc Nou en el seu moment va ser un bunyol com a mètode encara que tothom segurament estava d'acord que un arquebisbat de tals dimensions no era gens operatiu, ha necessitat deu anys per al repartiment de cromos. De bon rotllo, i amb el reconeixement per part de tothom, de l'autoritat vaticana. 
Per tant, és legítim el desig de molta gent per la independència, però també ho és el reconeixement que enmig d'una greu crisi econòmica, amb una Europa reticent a les fragmentacions internes, i de molt mal rotllo amb els veïns, la cosa no serà fàcil. Cosa que, repeteixo, no hi treu legitimitat.

Comentaris

Oliva ha dit…
"CATALUNYA CRISTIANA"A PRES PARTIT...I?,ON ES VA FUNDAR LA "ASAMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA"?,HA DE DIR QUE NO A UNS "CALERS"QUE LI CAUEN DE LA PROPAGANDA?...JO TAMBE SOC AGNOSTICA,ELS MEUS FILLS I NETS NO ESTAN NI BATEIGATS,PERO CREC QUE TENEN DRET ABRAÇAR LA CAUSA QUE VULGUIN O ELS HI CONVENGUI.
Mercè Solé ha dit…
Bé, jo crec que els mitjans de comunicació, públics o privats, farien bé de reflectir una certa pluralitat, encara que tinguin una línia editorial pròpia i propera a una manera de pensar. Bàsicament perquè ningú no pensi que només es pot ser cristià d'una determinada forma. Catalunya Cristiana i Ràdio Estel suposo que són independents del bisbat, però oficiosament hi tenen una estreta relació.
La història sens dubte ens ensenya que políticament l'Església Catòlica és una gran mestra a apuntar-se al carro guanyador, i Catalunya Cristiana això ja ho feia als temps pujolians i es va preparant ara per continuar-ho fent si finalment esdevenim políticament independents. Una altra cosa és que això ens indigni, però a vegades penso que amb certes coses les institucions ja no tenen solució i que el misteri de l'Església va molt més enllà del que humanament faci a moments concrets.

I després penso que també hi ha com una mena de "fe independent i política" que és fàcil que aterri al costat de la "fe trascendent", i acabi tot plegat com un >"totum revolutum". Compte a més que això tan passa entre "unionistes" com entre "independentistes" dels nostrats.

I ara em confesso. Jo votaré "Junts pel si", però he de reconèixer que ho acabaré fent fart de la poca proactivitat dels polítics que venen l'unionisme. Sens dubte els independentistes podem pecar d'ingenus i somiatruites, però els que hi ha a l'altra banda només saben fer el discurs de la por, i demostren un nul esperit engrescador. I no és broma, això em sap greu perquè si després de 300 anys convivim no poden oferir res engrescador per continuar junts és realment trist, i aleshores es pot entendre l'èxit de les darreres concentracions dels 11 de setembre. Però algun dia o altre això s'haurà de solucionar de forma civilitzada, i l'única manera serà fent un referèndum ja que de moment no poden enviar la divisió cuirassada Brunete per solucionar-ho de la manera que s'hauria fet sens dubte en altres moments històrics.
Mercè Solé ha dit…
Hola, Jordi, t'agraeixo la sinceritat. Jo no em defineixo com a unionista, senzillament no sóc independentista. Si mai es produeix un esvoranc, difícilment jo lluitaria per tornar a Espanya, perquè tant me fa. Jo tenia l'esperança que els estats s'anirien dissolent dins d'una Europa, que, per cert, m'està decebent cada dia una mica més.
És difícil que no trencar amb Espanya engresqui ningú, perquè les condicions ara i avui amb el PP són nefastes i l'entusiasme per canviar les condicions socials no és el mateix que el que promet l'independentisme, bona part del qual jo penso que és poc realista. Jo em sento propera a molta gent d'Espanya, que també pateix el PP i amb la qual hem dut a terme moltes lluites. Quan la gent parla amb menyspreu dels partits "sucursalistes" jo enyoro les bones confederacions. Quan exposes els dubtes sobre les bondats del trencament, et diuen que representes la por, però jo crec que ens fem un flac favor creant expectatives que no es poden complir. Tu ets economista, i tu deus saber què hi ha, però jo no crec que d'avui per demà aconseguim una societat tan fantàstica com la promesa. Jo penso que les coses s'aconsegueixen a poc a poc i amb molta lluita diària. I de vegades no s'aconsegueixen o et desprestigien. És la meva experiència com a sindicalista. Conec un munt d'il·lusionats independentistes -no pas tots, certament- que no s'han mullat mai per res i que esperen que el canvi sigui indolor. Mentrestant, a llocs com Viladecans, creix un sentiment contra tot allò que és català força notable. Costarà molts anys tornar a la normalitat.
I aquesta campanya és dolorosa per a molta gent. Només es veu l'eufòria d'uns, però també hi ha patiment en alguns sectors.
Sens dubte Mercè. Ahir dissabte vaig estar passejant pel centre de Sant Cugat i allà segur que tot això es viu de forma diferent de com es pugui viure a Viladecans o a Cornellà que també fa pocs dies que vaig ser-hi.

Jo com a economista penso que el problema és fonamentalment polític. El sistema capitalista no té cap problema amb les fronteres, i en canvi un dels problemes greus del nostre món és la manca d'una autoritat política global, amb la qual cosa ens trobem amb un sistema econòmic molt globalitzat en front de tots uns agents polítics amb un poder molt desigual per fer-li front, i tots sabem qui en surt guanyant de tanta divisió.

Ara bé , per a mi el punt dolorós serà quan finalment es faci el referèndum ja que aleshores sí que haurà de ser "o caixa o faixa", i en aquest sentit entenc que per a molta gent esdevingui dolorós.

Anònim ha dit…
Sóc molt escéptic sobre la independència, i segueixo la màxima amb que finalitza “el buscón “ de Quevedo:
pues nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar y no de vida y costumbres.
Que vagi bé a tots, penseu el que penseu
Manel-Aco bdn