El CIE, de la Zona Franca a la fi del món


M'ha sorprès i emocionat la quantitat de gent que avui ens hem trobat davant del CIE. Certament és la primera vegada que em mobilitzo pel tema, perquè fins ara mai no havia pogut fer-ho tot i ser una qüestió que em sembla importantíssima. No pot ser que aquí i avui mantinguem centres opacs on la gent pot ser molt arbitràriament tancada -potser maltractada- i expulsada sense defensa possible.
La veritat és que només pel fet d'anar fins al centre d'internament d'estrangers -en mig de la zona franca, o sigui gairebé del no res- ja t'adones de fins a quin punt allò és la perifèria en tots els sentits reals i simbòlics de la paraula. Ben lluny perquè no es vegi.
No pot ser que fardem de democràcia i cada cop més estiguem construint una Europa (una Espanya i una Catalunya, i una Barcelona) on hi ha ciutadans amb drets (que prou feina tenim perquè els drets es compleixin!) i, com deia un "raper" que ha intervingut en l'acte del CIE, "metecos", o sigui perpetus estrangers que no són considerats ciutadans i que en la pràctica exerceixen d'esclaus: sense papers, sense advocats, sense feina, sense diners. Però, exactament com nosaltres, amb dignitat, amb expectatives, amb família, amb necessitat de viure en plenitud.
No pot ser que se'ns trenqui el cor davant el "mare mortum" que els telenotícies ens posen davant del nas cada dia; que plorem pels ofegats, grans i petits, i que no siguem capaços de veure la relació claríssima entre aquestes morts i els sistemes d'estrangeria europeus. Les màfies hi són perquè Europa vol que hi siguin: les fa imprescindibles per entrar.
No pot ser que ens escandalitzem davant la crueltat de la guerra, d'algunes ideologies i d'algunes formes fonamentalistes de la religió, i deixem a l'estacada la gent que ho pateix.
No pot ser que avui continuem explotant d'aquesta manera, força frívolament, els països africans i llatinoamericans, o que no siguem prou sensibles a la col·laboració dels nostres països en la fabricació i venda d'armes.
No som propietaris del món ni de les nostres petites parcel·les. És un bé comú a compartir.  I la pregunta de Déu a Caín continua vigent: ¿què n'has fet del teu germà?
Per cert, m'ha emocionat també la presència -silenciosa- de l'Ada Colau i d'alguns membres del seu equip de govern. Hi haurà qui dirà que és demagògia, però el que em semblaria demagògic de debò és fer veure que aquest problema del CIE no existeix o no té res a veure amb nosaltres.

Comentaris

A una Europa de tradició cristiana i amb l'Evangeli a la mà costa molt de fer justificable aquesta realitat dels CIES que te la justificaran només per raons burocràtiques i de procediments legals.

Respecte al gest de la supermediàtica Ada Colau no oblidem que per molt alcadessa que sigui de Barcelona aquests centres depenen del ministeri de l'Interior, però potser és millor que almenys hi vagi abans que no fer-se la "sueca", amb perdó per l'expressió.
Mercè Solé ha dit…
No sé què diran els suecs...:) Em va agradar molt que hi fos. Hi va ser discretament, d'altra banda. No va dir res. Però està bé. Gràcies, Jordi!