En sentit contrari al duet monàstic

El duo Caram/Forcades veig que progressa mediàticament, cadascuna a la seva manera. He de dir que sintonitzo força més amb la Forcades que amb la Caram, tot i que no acabo d'entendre gaire com es pot compaginar això d'una vida tan volgudament mediàtica (per coses importants i per coses que a mi no m'ho semblen) amb la contemplació i la pregària. 
Tot plegat em fa adonar que jo vaig fent camí a la inversa. Bé, és un dir. Mai no he estat mediàtica, ni famosa. Però sí que he valorat -i continuo valorant- l'acció social i política contra la pobresa i de fet, de maneres molt diferents, hi he anat dedicant temps i esforços. De manera que l'acció, de vegades una acció en conflicte, sobretot en el camp sindical, ha estat durant molts anys l'eix de la meva vida, del qual no em penedeixo, per més que hi ha hagut errades.
Ja no valoro, però, les coses per l'èxit: algunes accions l'han obtingut, d'altres han estat grans fracassos. Penso que no sóc jo qui n'ha de valorar els fruits, i que aquests fruits tampoc no deuen ser exactament els volguts en un inici. Sovint són fruits gratuïts o col·laterals o intangibles, però això no els treu valor. Sobretot perquè m'adono que no són mèrit propi.
Cada vegada em sembla més important no només el què sinó el com. I per a mi l'estil de l'evangeli no passa per gaires protagonismes, ni per gaire poder. M'ho dic mentre observo que hi ha qui utilitza els pobres pel propi lluïment, de la mateixa manera que sóc conscient que de vegades jo mateixa utilitzo els discapacitats per épater els qui m'envolten i per fer-me la interessant. Tampoc això no és l'evangeli.
El desig de silenci i de discreció cada vegada és més gran en mi, una afirmació sorprenent perquè no callo ni sota l'aigua. Potser és perquè si desitgés el contrari tampoc no tindria capacitat de sortir-me'n. Potser és enveja. Però no crec gaire en grans lideratges, sinó en la feina de formigueta, en equip. Així no es guanyen eleccions, em direu. Potser no, però es va construint amb solidesa allò que l'Imanol Zubero anomena "espais alliberats".
Darrerament tinc la sort d'observar-ho en algunes persones, que mai no sortiran al diari ni a la tele, ni convenceran a les masses, però que són sal i llum de debò. 
No goso criticar gaire el duet monàstic. També són profètiques i ja s'entendran amb la seva comunitat. Però jo curiosament em sento caminant en sentit contrari.


Comentaris

Et copio part d'un comentari que he posat al Facebook sobre la Lucia Caram i l'article que li ha dedicat avui l'Enric Juliana a "La Vanguardia".

"Avui l'Enric Juliana s'ha posat les botes a "La Vanguardia" parlant d'aquest tema ja que per a un periodista veterà com ell és com oferir-li un tema per sucar-hi molt de pa. I et pots creure que totes dues monges sempre m'han caigut molt bé excepte quan s'han ficat en temes polítics ja que aquí totes dues (el duet monàstic) tenen grans perills per acabar derrapant, ja que ho acceptin o no, no serà mai el seu terreny idoni d'actuació. I ara passa-t'ho bé llegint a l'Enric Juliana."

http://www.lavanguardia.com/20150521/54431363894/catalunya-sensacio-campanya-monges.html
Mercè Solé ha dit…
Doncs sí, m'ho he passat bé. De vegades sospito que cap de totes dues monges, com si fossin jerarques eclesiàstics, se'n refia prou dels homes i dones de la base d'església i social, que han de venir elles a fer la feina perquè pensen que nosaltres no la fem o la fem malament. Té el seu punt, però, veure com alguna gent superanticlerical les escolta devotament. Puc subscriure el discurs de la Lucia Caram, però la seva actuació em sembla que va massa pel camí de la beneficència, i no s'entén tant d'amor per qui ha començat a aplicar les retallades pels més pobres. I la Teresa Forcades sol parlar com si la lluita social fos superfàcil. A veure si amb dos anys de parlament aconsegueix fer la revolució... Això sí que seria un miracle...
Llàstima que ara és tard i la son ja em venç. Amb el que acabes d'escriure tu i el que ha escrit l'Enric Juliana crec que ja queda prou clar les limitacions i/o contradiccions de la Lucía Caram que no oblidem que és argentina com el Papa Francesc i tot que sens dubte són diferents per a mi tenen cert tarannà que me'ls fa semblants.

I la Teresa Forcades parla de la lluita social com molts intel·lectuals progressistes que els sembla que tot allò que es pot formular conceptualment ja es pot dur al terreny de la realització pràctica i perden de vista pel camí el complicat joc d'interessos i d'interdependències que es mouen en el nostre món. Però segur que amb aquest duet monàstic de distracció no ens en faltarà.
Anònim ha dit…
Podem dir que elles i jo som de la mateixa església i que hi ha certa comunió entre nosaltres. Però m’estimo més, per exemple, el testimoni de moltes dones de l’església que formen part d’una associació civil per gaudir de la llibertat que no trobarien dins del dret canònic. Ara només falta que aparegui un capellà amb “alzacuellos”. No deixa de ser una temptació que podem tenir: si ets fill de Déu, si ets creient, salva la societat, immediatament.
Manel de Badalona