dimarts, 17 de maig de 2011

Que n'és de blanca la neu novella...

Li vaig preguntar al meu pare i em va dir que me la devia haver ensenyat la meva mare, que d’aquestes coses en sabia moltes. Que al catecisme o al col·legi segur que no.
I és que ja fa temps que se m’ha posat dins el cap una poesia de mossèn Cinto que em sembla especialment afortunada, i que sé que me la sé des de petit. Diria que és la poesia de mossèn Cinto que més m’agrada i que més ben construïda trobo. És, certament, de tema religiós. Però la seva bellesa està força més enllà del tema.
I ara, com que els Reis em van portar el tercer volum de la seva obra completa, titulat Poesia I, l’he estat buscant i l’he trobada al Roser de tot l’any, el 5 d’agost, festa de la Mare de Déu de les Neus. Això de la Mare de Déu de les Neus ve de la llegenda que explica que, volent el papa Liberi, cap a l’any 350, dedicar una església a la Mare de Déu, heus ací que va caure una nevada en ple agost indicant-li on l’havia de construir. I allà va edificar el papa la que seria la basílica de Santa Maria la Major de Roma.
Doncs bé. Primer, us convido a aturar-vos en els quatre primers versos, finíssima descripció d’un detall de la natura:
Que n’és de blanca
la neu novella
dalt d’una branca
del Pirineu!
Eh que està molt bé? Aquests quatre versos els he vist en algun llibre d’iniciació a la poesia per a infants, i m’ha semblat un molt bon encert, una molt bona troballa.
I bé, ara mireu-vos la poesia sencera:
Que n’és de blanca
la neu novella
dalt d’una branca
del Pirineu!
Més blanca que ella
sou vós, poncella,
poncella i rosa,
mare i esposa
de tot un Déu.
El trasfons religiós és, certament, propi d’una pietat molt llunyana. Però la força de la paraula supera de molt aquest pietisme. Tinc la sensació que a mossèn Cinto, a l’hora d’escriure aquests versos, més que el sentiment religiós, el que el va moure va ser crear bellesa amb les paraules.
Proveu de dir la poesia en veu alta. Comença com lentament, contemplant la branca coberta de neu. I després, tot s’accelera, agafa ritme, i aquest ritme va canviant fins al final. I això és, crec, perquè en aquesta poesia tot és asimètric: són nou versos, que és un nombre asimètric; les rimes també són asimètriques i s’encavalquen (ABACBBDDC); hi ha, a més una rima amagada enmig del setè vers (poncella), que rima amb el cinquè i sisè; hi ha una repetició invertida de ritmes als versos setè i vuitè (paraula de tres síl·labes, conjunció “i”, paraula de dues síl·labes / i després, al revés); i al final, vers esclatant dintre el millor estil de la poesia romàntica.
Jo no sóc analista lingüístic ni literari, i per tant potser a parer dels entesos això que acabo de dir és una bestiesa. Però en tot cas, com que aquesta poesia m’agrada molt, m’ha agradat també mirar com està feta per dintre. Però, evidentment, més important que com està feta per dintre, és constatar que, realment, és molt bonica.
I bé, potser queda fora de lloc parlar d’això ara que s’accelera la campanya electoral, i més quan ens hi juguem un viratge a la dreta que no sé pas. Però serveix per respirar. Jo, aquí Viladecans, votaré ICV-EUiA. Són els que més em convencen. Tot i que he de dir que ERC també planteja molt bé les coses, i està fent una campanya molt bona. A veure com va tot. (Josep Lligadas)

2 comentaris:

Andreu Comellas ha dit...

Moltes gràcies, però que moltes gràcies!, Josep.
El teu record ha estimulat el meu i em sembla que tots dos haurem desllorigat un nus. Jo, segur.
D'en Verdaguer, força coses sí, però del ROSER DE TOT L'ANY, res, només el titol. Jo també recordava com a primers versos memoritzats de ma vida uns que acabaven així:
...
vermelles, blanques i grogues,
obertes i a mig obrir,
i alguna poncella closa.

Teclejant a "google" l'últim vers, he tingut del cert que era d'en Verdaguer, com sospitava. A continuació he teclejat "El Roser..." i he començat la recerca remuntant des de fi d'any, buscant un dels versos de Nadal més estimats del meu pare, que no trobo. Arribat a cap d'any, anava a plegar desesperançat, quan trobo els meus en la segona estrofa de l'advocació inicial.

A la Verge he visitat
avui al trencar l'aurora
¡Oh, que bella la'n trobí
de son rosaret a l'ombra!
Que bella amb son fill hermós
que entre sos braços reposa!

Son rosaret és florit,
tota una estrellada'l broda
de roses de tot color,
vermelles, blanques i grogues,
obertes i a mig obrir
i alguna poncella closa.

Oh, meravella! gràcies a tu, he tornat a fer set anys.

És el vers que em tocà recitar, en la vetllada del Corpus al Centre Parroquial, quan vaig fer la primera comunió. Tots els nens en recitàvem un de memória, asignat temps avans per Mn Ramón. Probablement com que vaig ser el primer, son els primers els que em varen asignar.

M'atreviria a dir que el meu també és el teu cas.

Gràcies novament, ara per fer-me trobar el "Roser".

Andreu Comellas ha dit...

Per cert, confessió per confessió, jo també votaré ICV-EUiA.