Sembla una epidèmia. En pocs dies, t’assabentes de diagnòstics d’aquells que fan mal, en persones properes, en algun cas en amics molts estimats. Consternació general. No saps gaire què dir, perquè afrontar la malaltia i potser la mort sempre costa, sempre agafa de sorpresa, sempre fa nosa, i en el fons confon i qüestiona la pròpia concepció de la vida.
Em vénen al cap les persones amigues i familiars que hi han passat. Algunes se n’han sortit, d’altres no. Cada situació, cada persona, una forma diferent d’encarar-ho i de viure-ho. Algunes, molt coratjoses, d’altres amb molta pau. Totes elles, indiscutiblement, han il·luminat aspectes bàsics de la meva vida. Potser perquè han estat processos llargs o curts, però sempre amb temps de preparar-se per al futur. I la mútua companyia, encara que sigui sense expressar grans transcendències ni respondre grans preguntes, sempre ajuda.
La primera vegada que ho vaig viure amb intensitat va ser quan el pare va haver d’encaixar un càncer d’esòfag, amb un tractament quirúrgic molt agressiu. És allò de “l’operació ha anat molt bé”, però per al pacient no queda gaire clar que tot això acabi de funcionar. Però el meu pare, que es queixava fins a l’infinit si es feia un tall en un dit, ho va entomar amb bon humor i un cert orgull de portar-ho amb dignitat fins al final. En cert sentit, s’ho va passar molt pitjor la mare. Tant ella com jo estàvem perpètuament descol·locades. És que la malaltia, a més d’acostumar-te a la previsible pèrdua, posa els coses al seu lloc d’una forma dràstica, tant per al malalt com per a la gent que l’estima: què és el més important a la vida, com et relaciones amb les persones que estimes i com els ho demostres, quin sentit té per a tu el patiment, si és que en té algun, i finalment com vius la mort. Les expectatives de compartir el futur dels teus s’esvaeixen i de vegades cal també deixar lligades unes quantes coses pràctiques. Per als amics i familiars, sol comportar un desgavell notable de l’organització quotidiana de la vida. Quan m’hi he trobat (molts anys després, també amb el càncer de la mare), sempre he pogut comptat amb la col·laboració de companys i caps de la feina. Però la sensació de desgavell i por sempre és la mateixa. Sempre som aprenents.
Amb els de casa, però, em resulta més fàcil. Queda més clar què cal fer i l’operativa diària t’ocupa l’agenda. Amb els amics, em costa trobar el meu paper, acompanyar sense fer nosa és més fàcil de dir que de fer. I ajudar en allò que calgui i que pugui, és clar. És un moment en què de vegades cal explicitar coses que costen. Trobar el punt entre la disponibilitat i la invasió també costa. És posar-te en situació de compartir una certa intimitat, un despullament.
Divendres va passar amb en R. Li acabaven de diagnosticar un càncer de pulmó amb possible metàstasi. Els amics ens vam trobar a casa seva al vespre. Mentre era a peu d’ascensor, em sentia ridículament nerviosa: com els trobaré, què diré, què faré. Com si fos un problema de quedar bé. Un cop dalt, però, les coses van sortir soles.
És un grup cristià que fem revisió de vida. Abraçades, emoció i pregària… I després continuar amb la revisió de vida que “tocava”, per voluntat dels més afectats perquè la vida continua. A la sortida, amb l’Anna comentàvem que les coses es poden afrontar igual amb fe o sense, però que està acostumats a resar junts i a compartir tantes coses, sens dubte ajuda i crea un espai privilegiat de comunicació. Els ritus prenen sentit.
Amb d’altres persones aquesta comunicació no és tan espontània. Però caldrà trobar formes de ser-hi, d’alguna manera. Perquè una de les coses bones que té la malaltia és que de vegades et permet rebre un bany maria d’afecte, d’energia positiva, d’amistat… Una cosa que en el tràfic quotidià no sabem expressar. Mercè
PS: Potser trobareu que la imatge no lliga gens amb el text. Però és el que he viscut simultàniament a tot el que escrit: l'alegria esbojarrada d'uns veïns davant del mamut de Viladecans. Perquè això també forma part de la vida.
Comentaris