dilluns, 23 de maig de 2011

Perplexitat

Sóc un desastre per a l’anàlisi política, però el resultat de les eleccions d’ahir m’entristeix i em preocupa. De fet, però, mirant-ho amb una certa perspectiva tot plegat no és tan estrany.
A Viladecans, la participació va ser d’un 49,14 %, molt per sota del 53,86 % de Catalunya i del 66,23 % d’Espanya. I encara, d’entre els vots, un 4,82 % en blanc, que Déu n’hi do: persones interessades en la política i a qui no satisfà cap de les candidatures presentades. Increment del PP en 2 regidors i entrada, amb un, de P x C. Escombrada d’ERC, molt lleuger increment d’ICV encara que es tradueix en un regidor més, i manteniment dels socialistes. CiU es queda igual, molt per sota de les seves expectatives.
La xenofòbia guanya adeptes. A Viladecans no hi ha problemes de convivència  ni de fet n’hi ha hagut abans de gaire seriosos. Hi ha hagut conflictes que s’han anat resolent. Aquests partits viuen dels rumors, de la visceralitat i dels prejudicis. I això va a més, fomentat i promogut per determinats partits. PxC a la mostra d’entitats de la Fira de Sant Isidre repartia fulletons en què s’afirmava que el perfil del violador és el d’un home marroquí de 19 anys. No deixa de ser curiós constatar que això passava el mateix dia en què era detingut el director general del Fons Monetari Internacional per violació, personatge que ni és marroquí, ni és jove i que, a sobre, va d’esquerres (es pot ser d’esquerres al FMI?). Cal treballar per la cohesió social, però molt em temo que un cop oberta la caixa dels trons, alguns partits miraran d’explotar més una opció que dóna vots o senzillament de prendre distància d'allò que amb menyspreu anomenen “bonisme”. De fet, temps enrere, CiU a Viladecans ja va jugar a fer oposició als socialistes a base d’esperonar la gent del barri de Sales contra l’oratori musulmà. Ara s’havien moderat, per més que una part de l’entorn convergent es permet fer caramelles difonent a la lleugera rumors i prejudicis clarament xenòfobs. I els socialistes han donat suport a l’oratori, amb una certa timidesa i fent concessions al sector més racista del barri, però la veritat és que el resultat ha estat bo. La pregunta és si una actuació així en el futur es repetirà.
El treball quotidià queda ofegat.  ERC ha quedat escombrada malgrat la quantitat de persones de la seva llista implicades en la vida cultural i associativa de la ciutat sense treure’n cap guany personal. La gent que es preocupa pel funcionament de la ciutat, que és participativa dia rere dia queda arraconada pels resultats generals. I a mi ERC com a partit no m’agrada gens, però em sap greu que hagi tingut tan mals resultats a Viladecans, perquè molta de la seva gent és qui fa funcionar moltes entitats, sobretot en el camp de la cultura. Certament conec només la gent de les entitats que es mou en determinats cercles, no pretenc pas conèixer-los tots. Les entitats esportives, les de les associacions de veïns no les conec gaire. Però em sembla que ni el PP ni PxC són gaire presents en cap activitat “gratuïta” (és a dir, no per aconseguir vots ni diners sinó per treballar a favor de la ciutat). De fet, només coincideixo amb un il·lustre militant del PP en una associació en què estic. I realment aquest home té tot el caràcter tòxic del PP: desconfiat, gens treballador si no en pot treure un guany personal, mentider, difamador i creador de mal rotllo a tot arreu. I ja ens podem preparar quan tinguem reunió de junta, en què farà el fatxenda per enèsima vegada i haurem d’aguantar el xàfec. Quan algunes de les entitats en què estic ens hem adreçat al PP per demanar-los alguna col·laboració (no ens agrada, però per raó d’un sentit democràtic els tractem igual que als altres) ni tan sols rebem contesta.
El PSC s’ha mantingut. Però el PSC de Viladecans està lluny de ser transparent ni participatiu. Sempre de la mà del sinistre –i no precisament, al meu parer, per ser d’esquerres- Josep Maria Sala (qui mana, mana) reserva el poder per a uns quants membres escollits del seu partit i cultiva el clientelisme més descarat. Sensació de màfia, vist des de fora.
No conec la mecànica de CiU però sembla que s’han renovat força i han rejovenit la candidatura. En altres partits s’han produït renovacions forçades que a la pràctica han comportat uns quants “ex” m’imagino que força molestos amb els membres actuals de les llistes. Sembla que és difícil la cohesió també dins del partit. A ICV això va passar fa quatre anys i va passar factura. Però el més greu ha estat, sens dubte, la pèrdua d’un bon grup de joves que s’havien apropat a ICV. Em va fer gràcia constatar que ICV es comportava amb els joves com fan molts pares, i com fan moltes parròquies: no posar límits i recompensar la seva feina a qualsevol preu. Dit d’una altra manera, mentre vinguin ja està bé i cal fidelitzar-los com sigui. I és que n’hi havia algun que venia clarament a fer-hi carrera i no parava amb allò de “¿qué hay de lo mío?” fins que la cosa va petar. Però és que costa donar solidesa, formació, generositat, sentit de compromís a la gent. Potser en tinc una visió deformada perquè el meu punt de referència és la JOC. Però fa pensar que un jove avui sigui a ICV i al cap de quatre dies vagi a les llistes de Ciutadans, com ha estat el cas.
En fi, el trist resultat de les eleccions d’ahir s’ha donat, sens dubte, per moltes coses mal fetes. Però sospito que encara que haguessin estat molt ben fetes, tampoc no haurien donat gaire millors resultats. Perquè és anar contracorrent: treballar per la cohesió, prioritzar els més vulnerables, anar a fons, promoure més el bé comú que el protagonisme, reconèixer l’aportació del veí, buscar el consens… Sóc pessimista quant als resultats, però crec que cal continuar treballant en aquest sentit. Potser ara només podem plantar llavors i no les veurem créixer, però en qualsevol cas cal fer-ho. Mercè