dilluns, 16 de maig de 2011

Els millors

Ahir em va agafar un rampell per escriure al Facebook una mica escaldada del lema del “Som els millors”, “Tenim el millor equip”, que, si més no a Viladecans, tant CiU com ERC han fet seu. Potser ha estat enveja del bon equip (sobretot ERC) que aquestes formacions poden lluir. I segur que ha estat una certa irritació per la banalitat d’alguns eslògans polítics, que acaben basant el seu esquema en el “jo sóc millor”. Sempre em recorden aquella cançó del Pere Tàpies (“Sóc el millor de la Nova Cançó, sóc el millor, sóc el millor”), que en un principi deuria ser irònica però que aplicada a certes campanyes electorals perd la ironia per convertir-se en una pura descripció dels eslògans. Encara que “els millors” que avui ens governen facin apologia del desconeixement dels clàssics (Boi Ruiz i la filologia clàssica) o s’atribueixen titulacions inexistents (Joana Ortega). En aquest cas, m’alegro molt de no ser dels millors.

Anant una mica més a fons, em pregunto si realment ser el millor val la pena. Quan era més jove, segurament ho hagués signat rotundament, perquè aleshores et sents atreta per l’excel·lència en tot. Intento reprimir-me, però porto a dins una gran dosi de competitivitat i sempre necessito que em diguin que faig bé les coses. I aquesta manera de fer, i la possibilitat, si m’hi aplico a fons, de ser molt ràpida i de sortir-me’n m’ha portat sovint a convertir-me en una mena de tirana de mi mateixa i del meu entorn. Vaig a un ritme accelerat i pretenc que els altres, també, i això m’ha portat força conflictes i de fet sovint m’ha encallat més que no pas m’ha ajudat. Per voler ser la millor sóc la més dura. Per no parlar de l’afany de protagonisme. Amb el temps acabes descobrint que les millors qualitats sovint romanen invisibles: la fidelitat, la coherència, la discreció. I de vegades és només a través del fracàs que es fan evidents.

D’altra banda, quan treballes amb d’altres persones t’adones que és més important allò que pots aconseguir en conjunt amb l’aportació de tots, que guanyar no sé quines curses. I quan dic tots, vull dir els que són menys ràpids, o menys brillants, o de vegades menys motivats, o, també, la gent que et mira amb prevenció o que tens a la contra. Perquè el que passa quan treballes amb persones és que no les sols triar: ni a la feina, ni a les entitats, ni a la política. La frase “Con estos bueyes hay que arar” per mi és la bona. És a dir, l’objectiu és fer una bona feina no pas amb la gent ideal, sinó amb la gent de carn i óssos. I en el món de la política això és molt habitual, perquè si no és que tens majoria absoluta sempre hauràs de governar en coalició, i això és molt complicat i no pots pas fer allò que vols. I si tens majoria absoluta, ja sabem tots que no hi ha pitjor enemic que la gent del propi partit. Com més proper, més rivalitat… De fet l’únic sistema per ser “el millor” i fer valer el que té el millor és la dictadura pura i dura: el teu ritme, els teus objectius, els teus mitjans. I això no ho volem, oi?

És com el lideratge. Per què els partits no poden cooperar, col·laborar, és a dir, treballar amb altres, i només es presenten a ells mateixos amb la necessitat de “liderar”? És com fer-se omniscients, omnipotents, omnitot…

I encara una altra cosa. A mi, posats a fer, m’agradaria que governés Viladecans el millor de cada casa. Faria un “mix” d’algunes candidatures. Per què no reconèixer que l’adversari també té gent, idees, aportacions valuoses i que aquest valor també té molt de subjectiu?

Al capdavall, però, he de confessar que el que em passa és que: 1) em sento secretament identificada amb aquest “som els millors”, perquè respon molt al meu propi tarannà, i 2) potser al club dels millors de veritat tampoc no m’hi voldrien. Sniff. Mercè