dimarts, 29 de març de 2011

Si el pogués arrossegar per una orella...

Penso en un noi que vorejava la trentena, que vaig conèixer en els dos anys en què vaig estar treballant a l'Ajuntament de Viladecans. Havia estudiat Ciències Polítiques, venia a fer pràctiques i arribava amb el carnet del partit en el govern, amb la qual cosa ja es va veure de seguida que tenia totes les portes obertes i totes les coneixences del món per fer carrera i de fet sembla que l'està fent. Aquest xicot afirmava sense embuts que la gent de més de 60 anys s'hauria de retirar dels llocs de responsabilitat i, molt en concret, de responsabilitat política. Perquè a aquesta edat: què es pot aportar? què es pot aprendre? "Són iaios".
A mi em va venir al cap, en aquell moment, la Pilar Malla, que quan es va jubilar com a directora de Càritas Diocesana de Barcelona, va ser diputada al Parlament de Catalunya i després Síndica de Greuges -una responsabilitat nova de trinca en la qual va haver de crear-se tot de nou. Ja li vaig dir: "a tu t'aniria bé treballar una temporadeta amb la Pilar, i ja m'agradaria veure si aguantes el ritme".
Dijous m'agradaria portar aquest noi, arrossegat per l'orella (també el podria convidar, però seria menys divertit) a la presentació del llibre Fer-se gran, de Montserrat Ribas i Piera, una bona amiga, de 81 anys, que recull la seva visió de la vellesa al llarg de la vida i, sobretot, la seva forma d'entendre-la i de viure-la avui. Les "pràctiques", vaja, d'una reflexió més teòrica sobre la vellesa que ha hagut de fer sovint per la seva feina, ja que havia estat responsable del programa de Vellesa de Càritas Diocesana. El llibre, publicat per l'Albí, amb pròleg d'Armand Puig, acaba de sortir, i es presenta -el presentem junt amb la Pilar Malla, i em fa molta il·lusió- dijous vinent a les 19,30 a la Cuina de l'espai Francesc Bonmaison. El meu conegut trobaria una dona culta, generosa, atenta, amb una ironia fina, i compromesa amb el seu entorn. Que pensa, que actua, que aprèn... i que accepta les pèrdues i les xacres que van arribant, tot preparant-se per al final en el convenciment que tota persona, malgrat les aparents limitacions que pugui mostrar, té molt a aportar a aquest món nostre. Acceptació i preparació que és tasca de tota una vida, per cert, no pas signe de decrepitud. Ben al contrari. En fi. Llegiu-lo, i a veure què us sembla. Per cert, sospito que si aquest meu conegut li diu "iaia", encara podrà rebre un bon calbot. Ben merescut. Mercè

4 comentaris:

Saltim Salt Quàntic ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pere ha dit...

Malgrat tot, socialment no està acceptat el valor de la vellesa. Fins i tot s'usen eufemismes per a no dir vell, com ara "gent gran" o "tercera edat". En aquest sentit de compartir el socialment acceptat, no es podria reprovar aquell noi.
Altra cosa és que -jo també- no compartim allò que majoritàriament s'accepta.

Anònim ha dit...

Aquesta tarda he parlat per telèfon amb una amiga que és invident i m'ha explicat que diumenge passat un grup de teatre de la ONCE va actuar al seu poble. Ha destacat la intervenció d'una dona de 92 anys! Ha dit que aquesta ho va fer súperbé.
Admiro el qui fou secretari d'en Joan XXIII, que ja té 95 anys i no para! Conferències, estudi, escrits, etc. Té una ment molt lúcida. De vegades penso que les persones amb ment i cor més oberts deuen tenir més possibilitats de complir tants anys amb lucidesa. El tancament, l'egoisme, etc. atrofia. Només és una idea, però potser té camí.
A mi m'agrada xerrar amb la gent que és molt gran i té mentalitat oberta. S'aprèn molt. Però aquelles persones grans que sempre estan donant voltes a problemes... aquelles em posen molt nerviosa.
Saltimbanquineta

Equip de redacció ha dit...

Ai, sí que deu estar socialment acceptat. Però fa pensar que d'una banda s'allargui tant la vida i per l'altra es valori tan poc l'aportació d'aquesta mateixa vida. Tot i que algunes d'aquestes valoracions no deixen de ser molt teòriques. Perquè als joves, tothom els lloa molt, però ho tenen força cru per tirar endavant, pobres.
Montse, m'imagino que de gent "plasta" n'hi ha a totes les edats i per a tots els gustos...