dimarts, 15 de març de 2011

Internet i la impunitat de l'anonimat

Acabo de llegir en el Diari Digital de Mataró que en Ramon Bassas no anirà a les llistes del PSC a les eleccions municipals. En Ramon és una persona que aprecio, que fa molts anys que es dedica a la política. No li comparteixo el gust pel PSC, i probablement dins la seva gestió, com en la gestió de tota persona que fa alguna cosa durant tant de temps (els que no fan res no s'equivoquen!), deuen haver-hi encerts i errades. Però a mi em sembla una persona molt intel·ligent i honesta. Com també m'ho sembla una altra amiga regidora de Mataró, la Kitty Guirao -amb ella sí que comparteixo formació política- que també ho deixa. Dues persones que han dedicat moltes, moltíssimes hores a la ciutat que estimen. I que s'han endut uns quants maldecaps i disgustos, a part de la satisfacció de tot allò que han après, compartit amb els seus conciutadans i vist realitzar-se. Tenen projectes, idees, capacitat i empenta i han intentat fer-los realitat. Deuen haver tingut un bon sou i, als ulls de molta gent, potser uns quants privilegis. Però la veritat és que ningú no els pot dir que no s'ho han guanyat.
Si heu anat llegint aquest bloc, ja deveu haver vist que sovint sóc crítica amb els polítics, també amb els de la meva corda, però també he de dir que sóc conscient que, per bé que ho facin: a) no és possible agradar tothom; b) se'ls exigeix una disponibilitat de 24 hores sobre 24, que comporta una vida personal que sempre queda en segon terme i que en la majoria dels casos no és pas recompensada; c) els toca entomar tots els marrons, que de vegades són responsabilitat pròpia però molt sovint, no: des de les epidèmies, als accidents, o a les decisions de tercers que els afecten; d) han de prendre decisions ingrates i difícils; e) no sempre poden dur a terme tot el que els agradaria... i així, si voleu, tot l'abecedari.
Però la veritat és que, quan he llegit la notícia i he vist alguns comentaris de la gent, m'ha sabut molt de greu el menyspreu i la crueltat amb què els tracten, en aquesta ocasió a en Ramon. Des de l'anonimat, la gent es permet dir penjaments dels altres, i dubto molt que aquesta crítica provingui de l'interès actiu i responsable sobre la ciutat.
M'agrada molt internet i alguns dels seus avantatges, però començo a estar molt tipa d'aquesta impunitat que pressuposa insultar, calumniar la gent des de l'anonimat, amb la tolerància dels mitjans de comunicació (molts dels quals no deuen haver sentit parlar mai de l'ètica professional)
Dic això el mateix dia en què llegeixo que el bisbat de Barcelona inicia un procediment contra Manel Pousa per les seves declaracions en relació a un avortament. Deu ser perquè l'avortament és un tema sensible (i perquè afecta les dones, que no mereixen cap compassió es veu). En canvi, l'enveja, la calúmnia, la desqualificació, la burla, la vanitat, qualitats totes elles molt eclesiàstiques i poc evangèliques són pecata minuta, sobretot si es fan des de l'anonimat de determinades webs. Serà que tirar la pedrà i amagar la mà deu formar part del dret canònic. Mercè

5 comentaris:

Pere Nieto ha dit...

Totalment d'acord. La reflexió serena i personal d'un capellà sobre un tema delicat i que segur que a ell li crea contradiccions sembla un delicte. La manca d'ètica absoluta de l'insult i la desqualificació de forma permanent i anònima sembla que és l'expressió del poble. Lamentable.

Anònim ha dit...

La llibertat te aquestes coses.. Qualsevol pot dir el que pensa... Ja se que fot, pero es el que hi ha, almenys per ara..

Ja s'en esta encarregant qui s'en ha d'encarregar, de que aixo duri dos dies, tranquils...

Pero tard o d'hora, la gent acava trovant maneres d'expresar pensaments, que encara que no representin una majoria, tenen tot el dret de ser exposats...

Es mes tenen la obligacio de ser exposats, y per mes control que vulguin imposar a les eines de divulgacio, aquestes sempre trovaran la manera de sortir a la superficie, y comunicar, tot i que de vegades no al gust de tots, el que els hi surti dels collons!

miquel mª.ll. ha dit...

Com a llicenciat en dret, puc afirmar que tirar la pedra i amagar la mà no és una actitud recomanada pel dret canònic. Estic al costat del P. Manuel, però també penso que el que en sofreix més és el Dr. Martínez Sistach. Tant de bo que tot es resolgui satisfactòriament.

Anònim ha dit...

La propera vegada no llegeixis els comentaris que sorgeixen d'una notícia. Jo porto deu anys sense fer-ho.
Gràcies per fer-te ressó, i amb el to que ho has fet, de les decisions personals tant d'en Ramon com la meva.
Petons!
Quiteria

El mosquit i el camell ha dit...

Gràcies a tots. Només comentar-te, anònim, que la llibertat d'expressió al meu entendre ha d'anar acompanyada de fer-se responsable de les pròpies afirmacions i d'argumentar les coses. I es poden expressar moltes discrepàncies sense necessitat de fer mal a ningú. Aquesta no és la llibertat d'expressió per la qual molta gent ha lluitat i hi ha deixat la pell. Em sembla.
Miquel, estic d'acord que no deu ser un plat de gust del cardenal, al qual, de fet, van adreçats els trets. En Manel, dissortadament, s'ha convertit en un peó en una guerra que no crec pas que sigui la seva.
Quiteria, un petó!