dijous, 31 de març de 2011

Déu i el microones


Vaig anar ahir a la presentació de la nova edició de la BCI, un acte reeixit que va omplir totalment el Petit Palau. De fet, la presentació va ser ben original: unes quantes patums d'àmbits diversos van exposar quina era per a ells la significació de la Bíblia en el món actual. Tenia la seva gràcia veure el cardenal al costat de Justo Molinero. Van sortir tocs d'humor, d'agnosticisme, de poesia, de feminisme, de laïcisme positiu, de cristianisme interconfessional... Es va dir que la bíblia era un gran llibre, i, pel que deien els ponents, semblava que tothom la llegia amb gran assiduïtat i alegria. Sort que en Perico Pastor, el qual, per cert, ha fet unes il·lustracions que com més les miro més m'agraden, va tenir un toc de realisme i va dir: a) no és cap obligació llegir-se-la (malament quan les coses es converteixen en obligació: les lectures forçades des de l'escola mai no tenen l'encant de la pròpia descoberta); b) hi ha fragments pesadíssims i c) (això no ho va dir a la tarda, sinó a la tertúlia del matí a TV3) l'art occidental, estrictament com a art, es pot captar sense conèixer la bíblia. Una altra cosa és la importància de conèixer el context de les coses per gaudir-les millor. I això dels 9,95 € (amb el corresponent retorn dels cinc cèntims) ja es veu que va captivar el personal.
He de dir que una de les coses que més em va agradar va ser la interpretació al piano de Vicenç Prunés, que va tocar d'una manera extraordinàriament sensible un preludi i fuga de Bach. Bach i la Bíblia fan bora parella, sens dubte. I la música va servir de teló de fons a la projecció de les il·lustracions del llibre acompanyades de frases de més patums.
Dic això de patums, perquè de fet aquesta bíblia té una voluntat de ser "per a tothom" i, és clar, en una presentació és difícil que la gent del carrer tingui la capacitat de convocatòria dels qui ho van presentar. Però crec que aquesta voluntat d'apropar les bíblies al supermercat i l'encant d'una portada bonica (i no d'aquella grisor habitual tan acadèmica) és una gran cosa. En aquesta línia, l'acte no va permetre fer un agraïment exhaustiu. Em consta que molts mèrits es van atribuir a l'Armand Puig, però em consta també que moltíssima gent sense cognoms il·lustres ha fet una excel·lent feina d'edició, distribució, preparació de l'acte. Als meus companys més directes, que hi hem fet una petita aportació, ens queda el gust d'haver tingut el Perico Pastor assegut a una de les nostres taules, amb el seu bon humor.
I acabo amb una referència a una cosa que va dir Mariona Carulla: un nen, dins d'una església, assenyalant un sagrari, va preguntar: ¿què és allò, un microones? Això té més a veure amb el coneixement de la litúrgia que amb el de la bíblia, però fa pensar com a mínim amb el canvi cultural que estem vivint. De fet ahir tots els presents van estar d'acord que la bíblia és un compendi de les nostres més profundes inquietuds, respostes, angoixes, actituds, alegries, amors... I que, amb fe o sense (Pilar Rahola deia sentir-se sola, sense cap fe que aporti seguretats, davant els abismes interiores, i Joan Rigol afirmava, sentir-se igual de sol i sense seguretats, des de la fe), és un mirall de la condició humana. Mercè

3 comentaris:

Saltim Salt Quàntic ha dit...

Aquesta del microones també l'he sentida alguna vegada per boca d'alumnes meus. O la caixa forta, també ha dit algun en alguna ocasió.
Ara, que també és bona la d'una nena que un dia em va dir: "Ahir vaig xerrar amb una monja". Vaig pensar "Què estrany..." I li vaig preguntar on havia xerrat amb una monja. Em va dir: "Ah, aquí fora al carrer, amb la mare del Mohammed..." (o no sé quin nom va dir). També és per enquadernar, aquesta.

Pere ha dit...

Déu n'hi dó la "mise en scène"...

El mosquit i el camell ha dit...

Montse, d'aquí uns anys, encara sortiran anècdotes d'aquest estil. Recordo el fill d'uns amics, no creients, que de ben petit es va posar a plorar quan va saber que aquell de la creu era el mateix nen del pessebre. Va costar consolar-lo!
Pere, va ser una bona "mise en scène", efectivament. Però va tenir l'alicient d'una certa gratuïtat. Ningú no va cobrar ni un cèntim. Ni tampoc l'il·lustrador del llibre, que em consta que hi ha dedicat les hores que ha fet falta, tot i que sens dubte ha estat una bona inversió en publicitat.